“El món ens mira” a la italiana

Els mitjans italians tenen fama de mirar-se massa el melic, de fer poc cas de la informació internacional –la política del país dona prou de si–. Excepte, és clar, quan hi ha temes que monopolitzen les notícies arreu, com la guerra d’Ucraïna o la mort de la reina d’Anglaterra. Aquesta campanya, en canvi, ha estat una excepció. Els primers dies tot prosseguia com sempre: era estiu, feia xafogor i els mitjans s’entretenien dibuixant la política com una guerra de declaracions. És a dir, feien titulars escandalosos amb l’enèsima sortida de to de l’extrema dreta i, al costat, la resposta d’un adversari polític, amb menys repercussió. De cop, però, alguna cosa va canviar: van començar a ploure notícies de la premsa estrangera que deien coses que aquí no es deien, que sobtaven. I Itàlia va experimentar el seu particular “el món ens mira”.

I era veritat, que el món es va girar a mirar Itàlia. La premsa d’arreu es va omplir d’articles que es sorprenien de la força que té Giorgia Meloni –com si hagués sortit del no-res–. De com n’és d’impactant que el país que va vèncer el feixisme penjant Mussolini cap per avall pugui fer primera ministra una dona que el considera “el millor polític que ha tingut mai”. I, amb els ulls de qui ho mira des de fora, les coses es veien diferents de com es presenten aquí fa anys. Els mitjans italians, tots, també els progressistes, defineixen Meloni com la líder “del centredreta”. Tants anys de coalició amb Berlusconi han aconseguit que el nom que ell va triar esdevingués inqüestionable i Meloni, una política més. A fora, però, no se la veu així. The Guardian titlla Meloni de “postfeixista”, va ser un dels primers grans titulars. I així, amb tota la resta de mitjans que han dedicat portades al fenomen del postfexisme italià. Les notícies d’Itàlia van començar a ser com la premsa estrangera veia Itàlia.

Això va tenir un impacte directe en l’actitud dels candidats. D’una banda, Meloni va començar a fer vídeos per als mitjans estrangers, a qui fins aleshores havia ignorat. En castellà, francès, anglès…repetia que no li han de tenir por. De l’altra, Enrico Letta va canviar el to en sec. Va passar de riure-li les gràcies i dir que tenen tan bona sintonia –presentaven llibres junts i tot– a dir que Meloni és una gran amenaça per a la democràcia. “Ho diu la premsa estrangera”, deia el demòcrata.

Aquesta campanya Itàlia ha pres consciència que quan el món la mira la veu diferent de com es veu ella. Dècades de normalització del feixisme han aconseguit la paradoxa que defineixin Vox com a “partit franquista” o Marine Le Pen com “d’extrema dreta” i, en canvi, Meloni sigui només “la líder del centredreta”. Sense els mitjans italians que s’han passat dècades blanquejant Meloni, la postfeixista no hauria pogut arribar on és ara. Aquest “el món ens mira” ha arribat massa tard.