Seixanta-dos governs

Aquests dies, la mort de la reina d’Anglaterra ha eclipsat tota la resta de notícies; també a Itàlia. Enmig de la saturació informativa que ens ha permès –volent o sense voler– aprendre un munt de curiositats sobre la monarquia britànica, n’hi ha una que m’ha quedat gravada. Elisabet II va governar 70 anys i 214 dies. I en aquest període va veure passar 7 papes, 14 presidents nord-americans, 15 primers ministres del Regne Unit… i 62 governs italians. Seixanta-dos. Des del febrer del 1956 fins ara, a Itàlia hem tingut seixanta-dos governs diferents –amb uns quants primers ministres repetits.

Això vol dir com a mínim dues coses. D’una banda, que estar en campanya electoral o a punt de canviar de govern és el pa de cada dia per a un italià. És fàcil d’entendre la barreja de desinterès i resignació amb què, en general, s’està vivint aquesta campanya. A sobre, estiuenca. I, de l’altra, que amb tant de moviment, a Itàlia n’hem vist de tots colors. Des dels llargs períodes preberlusconians en què semblava que tothom era democristià fins als governs “tecnòcrates” triats per Brussel·les, o el govern Berlusconi I, II, III i, quan ja pocs hi creien, un govern Berlusconi IV. Més recentment hem vist com un mateix primer ministre, Giuseppe Conte, presidia un govern d’extrema dreta amb la Lliga i a continuació un de centreesquerra amb els demòcrates –amb l’ajuda del partit comodí, els 5 Estrelles–. Sense cap explicació, sense despentinar-se.

Així doncs, per què les eleccions del 25 de setembre han despertat tant d’interès internacional? Perquè per primer cop des de la història de la República, és a dir, des que Itàlia va vèncer el feixisme, la formació hereva del Partit Feixista, que duu fins i tot la flama tricolor feixista al logo, és la favorita de totes les enquestes. Els hereus del feixisme ja han governat, a Itàlia. En concret, cada cop que ho ha fet Silvio Berlusconi. Han estat la seva crossa indispensable, i també governen en diferents regions. Aquest cop, però, Germans d’Itàlia arriba a les eleccions no pas com a soci menor però necessari, sinó liderant la coalició amb Berlusconi i la Lliga. I això sí que és històric, aquest adjectiu que els periodistes fem servir massa sovint quan no toca. I amb tot, des d’aquí la sensació és que la preocupació pel que sembla que està a punt de passar a Itàlia és més alta a fora que a dins. Potser perquè serà el seixanta-tresè govern en setanta anys, potser perquè el feixisme està tan normalitzat que no es percep com un perill real. O potser perquè molts no s’ho volen acabar de creure. O, el més probable, per una barreja de tot plegat. Els propers dies, si m’acompanyeu, mirarem d’esbrinar-ho.