Illa eixampla la base
El PSC s’imposa amb nitidesa en vots i escons (42), però haurà de suar per construir una majoria per poder ser investit
Patacada històrica d’ERC (-13 diputats) que arrossega l’independentisme a perdre la majoria
Puigdemont esgarrapa 3 escons més, però queda lluny del propòsit
L’extrema dreta tindrà doble veu al Parlament amb l’entrada d’AC
El 7 de maig, el PSC distribuïa tres fotografies, exactament tres, en què es veia Salvador Illa passejant i departint amb Miquel Roca. Una simple imatge, sí, d’acord, però d’una gran potència simbòlica, ja que sintetitzava en si mateixa una idea, suprema, compartida tant per un partit com per un candidat: passar a ocupar el tron de la “centralitat” en la política catalana d’ara i del demà més immediat. Amb els resultats de les eleccions d’ahir a la mà, l’objectiu ja està consumat o, si més no, més a prop d’estar-ho. Perquè els 42 diputats aconseguits pels socialistes (+9), sumats al naufragi sense pal·liatius que ha experimentat ERC i al fet que Junts no ha materialitzat aquell sorpasso que alguns imaginaven de bracet amb Puigdemont, fan que Illa i els seus assumeixin de facto el paper de pal de paller de la política nostrada, circumstància que, ara com ara, no implica res més que això: ser la peça sobre la qual pot arribar a pivotar tot. Que no és poca cosa, tot sia dit.
Alhora, però, també, cal tenir molt present que la configuració que queda del Parlament després d’aquestes eleccions és d’una aritmètica endimoniada, un altre cop amb vuit partits amb representació, dels quals dos són d’extrema dreta i, per tant, fan de mal pactar-hi. Illa, doncs, haurà de conjugar moltes peces que a priori són difícils d’encaixar si vol sumar una majoria per ser investit president. I de governar, i amb qui i com, si de cas ja en parlarem més endavant.
Com ha passat tants altres cops abans, el cinturó roig metropolità ha estat el gran suport electoral del PSC, i, molt singularment, el Barcelonès, el Baix Llobregat, el Vallès Occidental i el Vallès Oriental. Un bastió que ha estat vital perquè Illa s’hagi pogut assegurar la victòria a la circumscripció de Barcelona, i que era absolutament innegociable per a la seva estratègia de campanya. I cal afegir-hi la de Tarragona, que el 2021 va caure de la banda d’ERC i que ara s’ha pintat de vermell. Fetes les sumes, els 870.000 vots llargs del PSC representen un repunt de més de 216.000 respecte a fa tot just tres anys.
Quant al conjunt de l’independentisme, aquests haurien de ser els comicis que l’envien al racó de pensar, sense pal·liatius ni excuses. El daltabaix electoral per a ERC, Junts i la CUP admet pocs matisos, ja que passen de sumar 70 diputats el 2021 a 59 ahir. Aquell 52% icònic que tots tres van assolir fa tres anys ara ha quedat en un 39%, que puja fins a un 43% si afegim al carro l’extrema dreta de Sílvia Orriols, de la qual parlarem unes línies més enllà. Per a qui vulgui acolorir encara més la fotografia de la desfeta, els tres partits que fins ara representaven l’independentisme al Parlament s’han deixat pel camí més de 140.000 vots respecte a unes eleccions, les del 2021, en què ja n’havien perdut més de 710.000 en comparació amb les del 2017. Les d’enguany, per tant, no fan més que afermar un cicle de descens sostingut, allò de “ploure sobre mullat”, que certifica que la militància de base independentista està desmobilitzada –això explica les xifres sagnants d’abstenció d’enguany–, una tendència que en aquests comicis s’ha visibilitzat de manera crua en el cas d’ERC. Un partit que, tenint la presidència de la Generalitat com tenia, s’ho va jugar tot per uns pressupostos fallits, i que des d’ahir és un sac d’ossos des del punt de vista de múscul electoral. Si fem cas de les paraules de Pere Aragonès després de la patacada, l’oposició –res de tripartits– és l’espai des d’on aspiren a reconstruir-se. Els republicans, a més, han vist com Junts els superava, i molt folgadament, en la pugna explícita que mantenen tots dos des de fa dècades per assumir l’hegemonia en l’independentisme institucional. Més enllà, però, d’aquest propòsit, el de superar ERC, la formació liderada per Carles Puigdemont també podrà dir que s’ha imposat a les comarques de Tarragona i Lleida i que ha guanyat tres diputats respecte al 2021, però queda a vuit del PSC i, sobretot, sense cap perspectiva versemblant a la vista de forçar un assalt a la presidència després d’haver fet una aposta en termes de tot o res tant pel que fa al candidat –l’expresident a l’exili– com al relat –la seva restitució després del 155–. El cop, doncs, emocionalment és dur, tot i que no tan dolorós com la garrotada de la CUP. Malgrat una sensació generalitzada que els anticapitalistes tenien una bona cap de cartell, el veredicte de les urnes també ha estat implacable amb els anticapitalistes, que han notat, i de quina manera, el càstig de la desmobilització.
El PP fa bingo
Amb uns comuns que ja es poden donar per satisfets amb els sis escons obtinguts –dos menys que en les darreres– si fem cas del que havien pronosticat segons quines enquestes, on més moviment de fons hi ha hagut en aquestes eleccions és en el bloc del centredreta espanyol. El PP, que ocupava tres cadires al Parlament, en passarà a tenir 15. Al carrer Gènova, per tant, ja es freguen les mans, ja que per a la direcció estatal dels populars aquests eren uns comicis crucials per començar a sembrar un territori, Catalunya, que darrerament se’ls havia posat d’esquena des del punt de vista electoral. Amb 15 escons al sarró, Feijóo ja comença a salivar imaginant-se què es deu sentir fent el primer cafè del dia a La Moncloa.
Allò que tants cops s’ha parafrasejat de la política nostrada, la seva singularitat o caràcter diferencial, a partir d’ara també es visibilitzarà en un element que no convida precisament al cofoisme: que el Parlament tindrà dues formacions d’extrema dreta. I això no passa gaire enlloc. La primera ja hi era, Vox, que es queda amb els 11 electes que ja tenia, però, alerta, guanyant prop de 30.000 vots. L’altre titular és per a Aliança Catalana (AC), el partit liderat per l’alcaldessa de Ripoll, i que s’alça amb dos representants, assolits a les circumscripcions de Girona –on és quarta força– i Lleida.
I el darrer titular de la nit és per als que no hi seran o, més ben dit, els que deixaran de ser-hi, com és el cas de Ciutadans. Aquell artefacte polític neolerrouxista que va néixer per parar els peus a l’independentisme ha obtingut una mica més de 22.000 sufragis, i n’ha perdut, atenció, més de 136.000 de cop. El Pacma, amb gairebé 34.000 suports, els ha avançat. El seu final s’escriu ara i aquí.
Rodalies irromp en la jornada
El caos monumental que es va viure ahir a Rodalies va impactar de ple en la jornada electoral, fins al punt de trencar la treva tàcita que es donen els partits després de quinze dies de tràfec. En vista de la magnitud del desori ferroviari, tant ERC com Junts van elevar dues peticions a la Junta Electoral per allargar l’horari de les votacions amb l’argument que la interrupció del servei havia impedit a molts electors poder exercir el seu dret. En el cas dels republicans, la demanda perquè els col·legis tanquessin una hora més tard es feia extensiva a les circumscripcions de Barcelona i Tarragona, mentre que Junts ampliava el requeriment a totes quatre. Finalment, les juntes electorals provincials van descartar la proposta després de passar-se la pilota durant bona part de la tarda amb la central de Madrid. A banda, però, de les anades i vingudes de la JEC, partits i candidats no van desaprofitar l’ocasió de l’incident per esmolar l’argumentari i mirar de mobilitzar una mica més de vot. “És molt greu, de nou. Per enèsima vegada, Rodalies causa problemes als seus milers d’usuaris. Un fracàs de gestió que ho diu tot... El replantejament ha de ser total”, manifestava el president català, i alhora candidat d’ERC, Pere Aragonès, mentre que Carles Puigdemont, de Junts, reblava: “No patiu, que cap responsable polític espanyol sentirà la necessitat de reflexionar si val la pena que les coses continuïn així.” Enmig de tot plegat, també hi havia qui s’abonava a les teories conspiranoiques, com el senador del PSC Gabriel Colomé, que assenyalava en una piulada: “Un robatori de coure que col·lapsa la xarxa en un dia d’eleccions. Robatori? Curiós. Sembla una altra cosa. Qui beneficia?”, es preguntava. Els usuaris, segur que no.
