L’efecte Puigdemont, insuficient per a la restitució
Junts millora resultats i s’hissa com a segona força però no en fa prou per evitar la caiguda independentista
El candidat avisa que un tripartit no seria bo per al país i vol explorar una investidura amb majoria simple
Junts s’imposa en més de 700 municipis i més de 30 comarques
Cares llargues ahir a la seu electoral de Junts+ Puigdemont per Catalunya a Argelers, a la Catalunya del Nord, on la candidatura ha concentrat tota la campanya. No n’hi ha hagut prou amb l’efecte Puigdemont, que li ha permès remuntar sobre totes les enquestes prèvies a la convocatòria electoral, i malgrat la millora en els resultats fins a destacar-se clarament com a segona força darrere el PSC i molt per davant d’ERC, s’allunya la possibilitat de la pregonada restitució del president a l’exili, que es fiava exclusivament a un nou pacte independentista que no assoleix ni de lluny la còmoda majoria absoluta que tenia fins ara amb 74 escons, per l’estrepitosa caiguda de les dues forces d’esquerra, també la CUP.
Carles Puigdemont, això sí, no va voler donar per enterrada en la seva compareixença la possibilitat d’una investidura, que passaria per aspirar-hi en segona volta amb els vots d’ERC i CUP per sumar una majoria simple (més vots a favor que en contra), comptant, això sí, que el PSC no aconseguís tancar abans cap pacte amb ningú i a sobre s’abstingués en l’eventual candidatura de Puigdemont amb l’argument d’evitar una repetició electoral. I, sobretot, l’argument que Pedro Sánchez s’exposaria a perdre el suport de Junts, i per tant la seva majoria, al Congrés... És per això que Puigdemont, que d’entrada va felicitar Salvador Illa per la seva victòria inapel·lable, també recordava que la distància entre PSC i Junts a les urnes “no és diferent” a la que hi va haver en les eleccions espanyoles entre PP i PSOE com a primera i segona força, que en aquest cas va permetre la investidura de Sánchez... Una comparativa agafada amb pinces, i una carambola sens dubte molt i molt complicada, per no dir gairebé impossible, que tanmateix Puigdemont va deixar clar que està disposat a explorar fins al final.
És clar que també sumaria, i de molt, un eventual pacte entre les dues primeres forces, PSC i Junts, a què Puigdemont ja va tancar del tot la porta en la campanya i a què ni tan sols va fer cap referència ahir, mentre que sí que la va fer a l’altra gran possible aliança que apareix en l’horitzó amb tot just el mínim necessari de 68 diputats: un tripartit entre PSC, ERC i Comuns Sumar. “Un tripartit amb una majoria tan justa continua sent una mala opció per al país, i menys liderada per un partit que avui, amb aquest inexplicable caos de rodalies que ha afectat el dret fonamental d’anar a votar, ja ha manifestat incapacitat pel bon govern”, marcava posició ja Puigdemont. Junts, en aquest sentit, va presentar reclamació a la junta electoral perquè, davant la greu avaria ferroviària, allargués l’horari de les votacions, però no se’n va sortir, una decisió que les juntes provincials farien públic pocs minuts abans del tancament a les vuit. “Tard i malament”, havia dit el cap de campanya, Albert Batet, en una primera compareixença a les vuit.
Reflexió obligada
El president a l’exili, en tot cas, creu que és “obligada” una reflexió dins l’independentisme sobre els efectes que ha comportat la seva “desunió i manca d’una estratègia compartida. “Si l’altra gran força independentista, ERC, està disposada a refer ponts, a entrar en aquesta reflexió, nosaltres també hi estem”, allargava la mà. És en aquest sentit que s’instava a veure el rumb de les converses que necessàriament caldrà obrir en els propers dies, per a partir d’aquí “veure el millor govern per a Catalunya, i la millor estratègia que eviti una repetició”. I és precisament aquí que encara hi veu una escletxa. “Estem en condicions de construir un govern sòlid d’obediència netament catalana”, proclamava fins i tot; un govern que, segons ell, seria “coherent” i evitaria una repetició electoral a la tardor, escenari que es podria donar si el PSC no aconsegueix tancar cap acord. “Estarem en espera de properes compareixences per donar més detalls de les converses que hem de començar a tenir”, tancava el seu discurs, flanquejat per tota la plana major de Junts.
Guanyen 100.000 vots
Amb vora 675.000 vots –més de 100.000 més que fa tres anys– que representen el 21,6% (1,6 punts més), l’efecte Puigdemont permet a Junts guanyar tres escons sobre el 2021 i passar de 32 a 35, però la irrupció d’Aliança Catalana i, en molt menor mesura, d’Alhora, segurament el penalitzen i eviten que s’acosti més encara al PSC. “Això no ha estat suficient per guanyar les eleccions i compensar la caiguda de les altres dues candidatures independentistes”, constatava Puigdemont, que lamentava que l’estratègia d’espanyolització del PSC ha aconseguit mobilitzar el seu electorat, mentre una part de l’independentisme continua abstenint-se. Junts, això sí, aconsegueix una altra de les grans fites que s’havia proposat, que era no tan sols arrabassar a ERC el lideratge dins l’independentisme sinó trencar l’empat tècnic en què estava instal·lat des de feia una dècada, ja que d’estar un escó darrere seu passa a superar-la en 15. És clar que això tampoc representa cap gran consol per als juntaires, perquè paradoxalment l’esfondrament dels republicans dilapida la pràctica totalitat de possibilitats de la restitució de Puigdemont.
Junts es va imposar ahir amb enorme contundència a la demarcació de Girona i també amb força rotunditat a la de Lleida, on justament fins a última hora li va ballar un escó, finalment caigut de la banda del PSC, que permet als socialistes la possibilitat de plantejar un tripartit. A més, són segona força amb claredat a Barcelona i Tarragona. En tot cas, el mapa de Catalunya es va pintar del blau de la candidatura, que s’imposa en més de 700 dels 948 municipis, i més d’una trentena de les 43 comarques. Tret de Lleida, Junts s’imposa a la majoria de capitals de comarca de Ponent (Tàrrega, Balaguer, les Borges Blanques, Sort, Tremp, Solsona), a bona part de les barcelonines (Manresa, Igualada, Vilafranca del Penedès, Vic i Berga), a totes les de la demarcació de Girona, tret de Ripoll, i a la majoria de les tarragonines (Tortosa, Valls, Montblanc, Falset, Gandesa i Mora d’Ebre).
