Una ficció política

El cinema francès no s’ha caracteritzat habitualment per la seva reactivitat i excel·lència sobre els fets polítics, a diferència de la rica tradició de Hollywood als Estats Units. Però, aquesta primavera electoral, han arribat a la cartellera del país diversos títols que fan referència més o menys directament a les presidencials de l’abril. El que n’hi fa més, estrenat oportunament el 30 de març, és Le monde d’hier, un thriller en què s’escenifica la possibilitat més que raonable que accedeixi a l’Elisi un candidat d’extrema dreta gràcies a les maniobres del Kremlin. Paral·lelament, la comèdia En même temps satiritza l’ocupació ideològica del centre per part del president sortint, Emmanuel Macron.

Le monde d’hier, del realitzador Diastème, que arriba a l’Estat espanyol la setmana que ve com a El mundo de ayer, no fa riure. La presidenta socialista que no es torna a presentar, i que podria ser François Hollande el 2017 no aspirant a un segon mandat, és interpretada per Léa Drucker. Disputant-se el poder entre bastidors, hi ha el seu secretari general, encarnat per Denis Podalydès, i el primer ministre, interpretat per Benjamin Biolay. A la cursa electoral de la primera volta, els dos candidats més ben posicionats són un exsocialista de qui no es pot dubtar que és un doble de Jean-Luc Mélenchon, de nom Luc Gaucher, i l’ultradretà Willem, que seria un alter ego masculí de Marine Le Pen. En aquest cas, no hi ha centre. I les enquestes pronostiquen que Willem quedarà primer en aquest primer assalt, al davant de Gaucher. Tot i que si s’activa el front republicà, a la segona volta el candidat d’esquerres s’ha d’acabar imposant. Però resulta que, des de Moscou, l’ambaixada francesa comunica confidencialment que el govern rus té a punt les proves que demostren que Gaucher ha rebut diners inconfessables per a la seva campanya. I ho escamparà just després d’aquesta primera volta. La victòria de Willem, així, és més que probable i tot l’entorn de la presidenta es mobilitza per utilitzar tots els estratagemes per impedir-ho. I aquí ens parem en l’argument per no desvelar desenllaços encara per elucidar, d’un guió en què han col·laborat els periodistes d’investigació de Le Monde Fabrice Lhome i Gérard Davet.

El més inquietant en aquesta trama d’atmosfera ombrívola i angoixant a l’Elisi és la paràbola del que un dia pot arribar a ocórrer, que trasbalsaria tots els actuals equilibris geopolítics del continent amb una internacional de populistes i autòcrates. Per això, la sàtira més lleugera d’En même temps (Al mateix temps), dels realitzadors Gustave Kervern i Benoît Delépine, coneguts per les seves emissions a Canal+, vol desengreixar el debat polític alhora que assenyala els punts febles d’un Macron que ho arrabassa tot a esquerra i dreta. Ho fan amb una parella d’actors, Vincent Macaigne i Jonathan Cohen, que es passen tot el film enganxats com siamesos per l’atac d’unes feministes. Una advertència a Macron sobre el seu transformisme.