Dos mons oposats

En el moment en què França presideix semestralment la Unió Europea (UE), seria un daltabaix al continent que Marine Le Pen desplacés a l’Elisi Emmanuel Macron. La ultradretana ha aparcat el seu Frexit de fa cinc anys, però al seu programa hi figura retirar-se de tractats europeus com el de la lliure circulació de persones o rebaixar en 5.000 milions d’euros la seva aportació a Brussel·les i això hipotecaria la resta de la Unió en un moment tan delicat com el de la guerra d’Ucraïna. És aquesta pretensió i el passat que intenta amagar de connivència amb el president rus, Vladímir Putin, el que suposaria un canvi de conseqüències imprevisibles en l’equilibri de forces a Europa. Totes les cancelleries estan pendents del desenllaç.

De fet, això és el que va fer dir a Macron al final del debat televisiu d’ambdós polítics dimecres a la nit: “Aquesta elecció és un referèndum a favor o en contra de la UE.” Ell ho dramatitza, evidentment, per atraure els votants d’altres candidats eliminats per aïllar la seva contrincant. Però les mesures de Le Pen van, efectivament, en la direcció de debilitar el marc europeu en benefici del que ella defineix com “l’Europa de les nacions”, a la qual voldria arribar amb aliats com l’il·liberal hongarès Viktor Orbán i en detriment de l’actual eix París-Berlín, que considera desavantatjós per als francesos. En contrast amb la sobirania europea que propugna Macron en temes com la defensa, l’energia o la ciberseguretat.

El dia que Le Pen va presentar el seu programa internacional, fa una setmana de manera pomposa als vuitcentistes Salons Hoche parisencs, va sentenciar que aturaria “el conjunt de cooperacions amb Berlín” perquè, segons ella, Alemanya és tot el contrari pel que fa a la “identitat estratègica francesa”. En aquest sentit, retiraria el suport perquè aquest país accedeixi a un seient permanent al Consell de Seguretat de l’ONU, alhora que es mostra partidària d’altres estats com ara l’Índia.

I, seguint aquest raonament, sobre el rol de l’Aliança Atlàntica, d’on ja no vol sortir, sinó només del comandament integrat, la seva posició és “un apropament estratègic de l’OTAN amb Rússia” quan “la guerra russoucraïnesa s’hagi acabat”. En aquesta conferència, no va esmentar els possibles crims de guerra a Butxa o Mariúpol.

Se li pot retreure a Macron que tots els seus esforços diplomàtics amb Putin per evitar la guerra van fracassar. I que no van servir de res que l’acollís oficialment durant el seu quinquenni a Versalles o el fort de Brégançon. No hi ha tornat a parlar per telèfon des del 29 de març, just quan es van saber les execucions a Butxa. Quan fa uns dies vam demanar a fonts de l’Elisi si Macron visitaria ràpidament Kíiv si és reelegit aquest diumenge, la resposta va ser si és per obtenir “un acord que doni visibilitat a Ucraïna sobre la seva seguretat i el seu estatus de futur” i “visibilitat als socis europeus sobre la seguretat al continent”.