LA CRÒNICA
La independència: una equació
I si les expectatives
més optimistes es poguessin igualar
amb el resultat final?
Sala i Martín: la pedra que li va entrar pel cervell, a Goliat, era com una bala del calibre 45
No s'espantin. Les matemàtiques, segons l'economista Jordi Galí, formen part de la Catalunya del futur. Galí va resoldre ahir amb ciència numèrica quin és l'impacte de la política d'inversió pública espanyola sobre el capital públic i el PIB catalans. Resulta que l'estoc seria un 39,8% més alt al cap de cinquanta anys i, el PIB, un 20%. Tot seguit va regalar les xifres a tots els empresaris que –seguint els consells de Josep Lluís Bonet, president de la Cambra de Comerç d'Espanya i de Freixenet– vulguin dedicar una estona del seu temps a explicar als treballadors com creuen que el procés sobiranista pot afectar l'economia i, per tant, el seu propi futur. Bonet considera que fer-ho és una “obligació moral” de qui assegura les nòmines als assalariats i així ho va expressar als mitjans. Per si no en tenien prou, als comitès d'empresa se'ls gira feina. Com a mínim, de matemàtiques.
Galí es va plantar amb les seves equacions en una taula rodona prèvia a l'acte de suport dels empresaris al procés i al Parlament, que va omplir al matí la sala d'actes de la Pedrera. La moderava el periodista José Antich. A més de Galí, hi havia els també economistes Joan B. Casas, Miquel Puig i Xavier Sala i Martín. Entre el públic, incloent-hi la fila zero, molta americana i corbata i algun jove amb texans d'enfocament precoç pel món dels negocis. Poques dones. La presidenta de la cambra catalana, Núria de Gispert, es va atrevir a quantificar l'escassa presència femenina amb una xifra: un 10%.
Sortir del bo escombraria
És el mateix percentatge d'ingressos que, segons Casas, gestiona la Generalitat. Més números de l'ofec fiscal. Catalunya té la pressió tributària més alta de l'Estat; tres punts per sobre, aproximadament, de la mitjana espanyola. Més del 70% de la despesa de la Generalitat està adjudicada al manteniment dels serveis públics. La distribució que el govern espanyol ha fet dels objectius de dèficit imposats per Brussel·les ha obligat el govern català a reduir un 20% el pressupost. L'endeutament és del 32%. La meitat, a mercè del fons de liquiditat autonòmic i del pla de proveïdors, està en mans de l'Estat. Balances fiscals. “El 2015, fins i tot seguint el mètode de càrrega-benefici, “el conjunt de les finances catalanes donaria un superàvit de l'1,2%”, sosté Casas. Hi afegeix que si apliquéssim els paràmetres de les agències de ràting, el deute de Catalunya tindria la qualificació del basc: una A. Cinc esglaons per sobre de l'actual bo escombraria. “Tenim el repte de disposar dels nostres recursos. El repte és gran però el gap, la distància entre el que som i el que podríem ser, també val la pena”, defensa Casas.
“Catalans, us imposaran l'euro!”
Puig va parlar de la continuïtat de Catalunya dins de la Unió Europea i de la zona euro. Va fiar l'argumentació als materials elaborats el 2013 pel govern britànic per convèncer els escocesos de la permanència al Regne Unit. “Aquesta col·lecció de documents em provoca una enorme enveja. M'agradaria formar part d'un estat que, quan una part del país vol independitzar-se, publica documents com aquest”, va dir, convençut que Catalunya, com tampoc ho hauria fet Escòcia, no quedaria als llimbs o fora del club europeu. El Regne Unit és a la Unió amb tres excepcionalitats: manté la lliura esterlina, no està sotmès a Schengen i té el xec britànic (un descompte en la contribució al pressupost comunitari). Segons aquests estudis, remarcava Puig, una Escòcia independent es mantindria a la UE però com a nou estat perdria les particularitats. L'amenaça a fer als escocesos, per tant, era la imposició de l'euro i la submissió al tractat que regula la lliure circulació de béns, serveis i persones a la Unió. “A nosaltres, aquestes tres coses ens deixen més aviat freds –continuava Puig, abans d'entonar una provocació–: catalans, us imposaran l'euro!”
Tots els tractats subscrits es mantindrien, tot i que Puig va admetre que el resultat de les negociacions amb la UE pot ser complicat. “Aquest document pronostica un període llarg que per a economistes i advocats seria un paradís”, va bromejar. Amb aquestes tesis argumentals, no semblaven encaixar les matemàtiques. Ara bé, ¿i si tot l'embolic de la independència acabés resolent-se com una equació? ¿I si les expectatives més optimistes es poguessin igualar amb el resultat final? Matemàtica política. Economia aplicada a les incerteses del que vindrà.
El dèbil, l'Estat espanyol
Sala i Martín ho va intentar recorrent a l'episodi bíblic de David contra Goliat. El clàssic de la victòria del dèbil sobre el poderós, des d'una altra òptica. L'economista, abillat de blau elèctric, es va referir al llibre en què l'escriptor i periodista canadenc Malcolm Gladwell desmunta la interpretació canònica de la història. Ni Goliat era tan fort, ni David era tan feble. El gegant filisteu tenia un tumor al cervell; una malaltia anomenada acromegàlia. “Era un senyor de dos metres i mig que no hi veia bé.” I David, amb la fona i aquelles pedres de sulfat de bari (amb una densitat que dobla les de Montserrat), feia girar l'instrument a sis revolucions per segon. Tenint en compte que eren a quinze metres de distància, “la pedra que li va entrar pel cervell, a Goliat, provocava el mateix impacte que li hauria causat una bala del calibre 45. La suma de les xifres i els arguments esgrimits, amb 13 cambres de comerç i 16 patronals i entitats empresarials, es multiplicava per la tesi bíblica elevada al quadrat. Per Sala i Martín, el nostre David té, com a gran fortalesa, la vitalitat de l'economia catalana. Si Espanya és el gegant que no s'hi veu, es poden imaginar l'equació: un èxit.