Escòcia vol recuperar l’esperit del 2014
El Parlament d’Edimburg ha convocat un debat a la cambra sobre com poden aconseguir un nou referèndum legal deu anys després de l’anterior
El suport al Partit Nacional Escocès és del 30%; els laboristes han recuperat el poder, però l’independentisme es manté en el 48%
El moviment independentista ha caigut en el desànim i intenta aferrar-se a la nostàlgia
El Parlament d’Edimburg debatrà el dia 18 de setembre, coincidint amb el desè aniversari del referèndum sobiranista del 2014, noves rutes i opcions sobre com Escòcia pot convocar una nova consulta legal després que el Suprem digués que no la poden fer sense el consentiment de Londres. El debat parlamentari ha estat generat per una moció presentada pels verds, els socis de govern del Partit Nacional Escocès (SNP). La colíder dels verds escocesos Lorna Slater va declarar que era un bon moment per convocar el debat, després que els conservadors deixessin de governar a Londres. El nou primer ministre tampoc és partidari d’autoritzar la nova consulta.
“[La nova consulta] ens permetria tornar a unir-nos a Europa i superar el brutal Brexit conservador que Escòcia va rebutjar i que ha costat llocs de treball i ha provocat la pujada de preus –va declarar Slater–. Ens permetria posar fi a l’hostilitat contra els refugiats i els immigrants i ens donaria poder per apujar els sous, donar suport als treballadors i invertir en els serveis públics.” El mateix dia 18 hi ha convocades al carrer diverses marxes per recordar el referèndum del 2014. Els unionistes critiquen les marxes i pregunten si hi ha alguna cosa a celebrar. Els activistes volen que la gent torni a sortir al carrer, recuperar l’esperit del 2014.
Deu anys després de l’històric referèndum, el moviment independentista ha caigut en el desànim i intenta aferrar-se a la nostàlgia, repetir el que va passar llavors. La consulta d’independència es va començar a forjar amb la increïble victòria de l’SNP, comandat aleshores per Alex Salmond, en les eleccions al Parlament escocès del 2011, amb un atractiu programa progressista que posava fi a més de 40 anys de domini absolut dels laboristes a Escòcia. Aleshores l’SNP aglutinava gairebé el 50% del vot, però el suport a la independència només era del 28%. La contundent victòria de Salmond i dels nacionalistes va facilitar que s’iniciessin converses amb l’aleshores primer ministre, el conservador David Cameron, per poder convocar una consulta. Cameron va acceptar, convençut de la victòria, sabedor del poc suport que tenia la independència en aquells moments.
Campanya als carrers
Es va iniciar una campanya de base, de mobilització ciutadana, que va provocar que creixés el suport a la independència fins al punt que, poques setmanes abans de la consulta, el sí s’imposava per primer cop, fet que va desencadenar el pànic entre els unionistes. Cameron no volia passar a la història com el Lord North del segle XXI –Lord North va ser el primer ministre britànic que, a finals del segle XVIII, va perdre les colònies nord-americanes– i va demanar un cop de mà a líders internacionals com Obama; també va oferir més poders a Escòcia per atraure els indecisos. Al final els unionistes es van imposar amb el 55% dels vots, amb un 45% per als independentistes.
“Amb la mà al cor, no crec que haguéssim pogut fer res diferent per aconseguir un vot majoritari a favor de la independència –diu Blair Jenkins, director de la campanya del sí–; això no vol dir que la campanya fos perfecta. Ningú s’imaginava al principi que el suport al sí seria tan alt i la raó és que vam fer una molt bona campanya. La majoria dels escocesos no estaven disposats a votar per la independència llavors.”
Salmond va dimitir i el va succeir Nicola Sturgeon, la seva alumna avantatjada. El referèndum del 2014 havia estat acceptat com una votació única en una generació. Però tot va canviar amb el Brexit. El Regne Unit va decidir sortir de la Unió Europea (UE) i Escòcia, quedar-s’hi. La permanència a la UE va ser un argument clau dels unionistes durant la campanya i, dos anys més tard, el Regne Unit va decidir sortir-ne i va arrossegar-hi Escòcia.
Sturgeon va començar a demanar una segona consulta. La pressió es va incrementar quan, en les eleccions generals del 2017, l’SNP va aconseguir 56 dels 59 escons en joc a Escòcia.
L’independentisme va pujar encara més amb l’arribada de Boris Johnson al poder el 2019 i va arribar a estar al 55%. Ni Theresa May, ni Johnson, ni Liz Truss, ni Rishi Sunak van acceptar un segon referèndum, fet que va provocar que Sturgeon portés la causa independentista al Tribunal Suprem, que va dictaminar el novembre del 2022 que el Parlament escocès no podia convocar un nou referèndum sense el consentiment de Londres. Aquell va ser el final de Sturgeon, que uns mesos després va dimitir. Més tard va esclatar el cas de corrupció d’ella i el seu marit, expresident de l’SNP. El moviment independentista es va desinflar. El successor de Sturgeon, Humza Yousaf, també va haver de dimitir un any després d’assumir el càrrec arran del trencament de la coalició amb els verds. El va succeir John Swinney. L’SNP va perdre 39 escons en les darreres eleccions generals en favor dels laboristes.
La pregunta que es fa molta gent ara és quin percentatge de votants laboristes són independentistes, perquè l’SNP va obtenir només el 30% dels vots el 4 de juliol, mentre que el suport a la independència es manté en el 48%. Molts nacionalistes van deixar de votar l’SNP decebuts per la corrupció de Sturgeon i el seu marit, però continuen volent la independència. El problema és que no hi ha un full de ruta clar després de la sentència del Suprem. Alguns aposten per convertir les eleccions regionals de l’any vinent en plebiscitàries. D’altres proposen fer una consulta amb una pregunta diferent de la independència. Ningú no ho té clar. No hi ha un líder com Salmond i, després, Sturgeon. En el congrés de l’SNP de fa dues setmanes va quedar clar que no saben com poden fer una consulta legal.
En els últims anys han canviat les tendències sobiranistes. Segons els estudis de l’Scottish Social Attitudes Survey, el 2011, quan van guanyar les primeres eleccions, només el 54% dels votants de l’SNP volien la independència i la resta, la devolució de poders. Ara, el 82% prefereixen la independència. També és significatiu que abans del Brexit hi havia la mateixa proporció d’independentistes entre els europeistes que entre els euroescèptics (44%). Ara volen la independència el 65% dels europeistes i el 22% dels brexiters. El pla ara mateix és tornar a mobilitzar les bases com van fer el 2014 per obtenir una majoria independentista.