UE amb els fonaments corcats
Les eleccions no han certificat l’auge de l’extrema dreta, que ve de lluny, sinó la seva normalització
Partits vinculats al nazisme i el feixisme posen a prova les bases democràtiques de la Unió
El PP europeu, allargant la mà a Meloni, ha donat una darrera empenta al seu blanquejament
Els comicis han estat un desastre històric per al govern de coalició de Scholz a Alemanya
Si d’alguna cosa s’ha parlat durant la campanya d’aquestes europees ha estat de l’auge de l’extrema dreta. En realitat, però, som ja en una altra fase: hem entrat de ple en l’època de la seva normalització i aquests comicis ho han certificat. Els conservadors, liberals i socialistes finalment han pogut mantenir la majoria. Durant els últims mesos, però, les enquestes la posaven en perill i els conservadors van decidir derrocar oficialment el mur de contenció contra l’extrema dreta. Creient que la necessitarien, van iniciar l’operació de blanqueig de Giorgia Meloni, traient-se de la màniga que hi ha una extrema dreta menys dolenta que una altra. En concret, la que dona suport incondicional a l’OTAN i s’oposa a Putin és la bona, han donat a entendre els populars. Tant és que al seu país duguin a terme una retallada de drets i practiquin el revisionisme històric. Com si els drets democràtics que hauria de defensar la UE fossin intercanviables per ajudes militars.
L’extrema dreta ha guanyat o ha pujat amb molta força en tots els països fundadors de la Unió Europea. Els casos més preocupants, per la seva rellevància, són els de França, Itàlia i Alemanya. Als dos primers han guanyat les líders de les dues famílies de l’extrema dreta europea, la identitària de Marine Le Pen i la ultraconservadora de Giorgia Meloni. Mentre que la segona posició obtinguda per Alternativa per a Alemanya (AfD) ha evidenciat que deixar de dissimular els lligams amb el neonazisme no li ha restat vots. I a la CDU, la dreta alemanya, haver allargat la mà a l’extrema dreta no l’ha penalitzat, ben al contrari: s’ha erigit en vencedora.
La normalització de l’extrema dreta és la conseqüència natural d’anys de blanquejament. A Itàlia fa temps que fer apologia del feixisme no està mal vist, sinó que fins i tot dona vots. A Alemanya, el nazisme està deixant de ser el gran tabú per a l’extrema dreta, que es comença a permetre flirtejar-hi en públic. Quan cauen els cordons democràtics i es consideren interlocutors vàlids actors vinculats al feixisme i al nazisme, se’ls legitima.
I també se’ls normalitza quan es cau en el parany de dir que “els extrems es toquen”. Aquest va ser el missatge que va llançar Ursula von der Leyen després de conèixer els bons resultats dels conservadors, que li facilitaran poder mantenir el càrrec. “Construirem un bastió contra els extrems, tant d’esquerres com de dretes”, va dir la política alemanya. Una declaració irresponsable i deshonesta en un moment en què “el principal problema per a la seguretat nacional d’Alemanya”, segons han expressat els ministres d’Interior del país els darrers anys, és la ultradreta i els seus intents de subvertir la democràcia mitjançant atacs terroristes. I no existeix el seu equivalent d’extrema esquerra. Les declaracions de Von der Leyen, així com haver allargat la mà a Meloni perquè creia que necessitaria els seus vots, condueixen cap a la normalització d’opcions polítiques que estan directament vinculades al feixisme i al nazisme.
Un altre cas d’extrema dreta que ha sortit de la marginalitat i pretén normalitzar-se és l’austríaca. L’FPÖ, el Partit per la Llibertat d’Àustria, fundat als anys cinquanta directament per nazis, ha obtingut una victòria històrica.
Però on sens dubte s’ha encès l’alarma més gran ha estat a França. En les eleccions europees franceses hi ha una constant des del 1979: totes les llistes que han rebut el suport del govern han obtingut uns resultats pitjors que en les generals. Com en molts altres països, les europees solen servir de vot de càstig o de toc d’atenció. Però el que ha aconseguit Emmanuel Macron va molt més enllà d’aquesta tendència: és una desfeta històrica. Evidencia el desencert de l’estratègia macroniana d’intentar atrapar l’extrema dreta copiant-li les posicions en matèria migratòria –condimentant-ho, això sí, amb més drets civils– i, al mateix temps, pretendre demonitzar Le Pen. Macron i els seus imitadors han aconseguit ridiculitzar la crida a un vot antifeixista que tan bons resultats ha donat a Pedro Sánchez a l’Estat espanyol. I és que cal, com a mínim, aparentar creure-hi una mica, ni que sigui només en període electoral, com el cas de l’espanyol. Macron voldria fer un front republicà contra la ultradreta per aturar Le Pen en les eleccions anticipades, però després de la desfeta no té prou força ni legitimitat per encapçalar-lo.
La victòria del candidat de Rassemblement National, Jordan Bardella, ha esclafat Macron i ha obert les portes de l’Elisi a Marine Le Pen. Mentre que l’extrema dreta francesa ha pogut presentar el delfí de Le Pen, Bardella, que s’ha sabut moure bé a les xarxes i pescar vot jove, Germans d’Itàlia ha hagut de recórrer al peix gros, Giorgia Meloni.
I és que, a diferència de Rassemblement National, Germans d’Itàlia és, bàsicament, Meloni. Ella és el partit. Fora de la primera ministra, la formació postfeixista no té planter ni gairebé altres dirigents presentables. La formació, que no ha viscut cap procés semblant a una “desdiabolització”, com sí que han fet els francesos, és plena de militants i dirigents locals vinculats al feixisme més desacomplexat, al terrorisme dels anys de plom, a ultres de futbol i, a més, molts són proclius a fer-se fotografiar fent la salutació nazifeixista. I, malgrat tot, és el primer partit d’Itàlia.
Meloni ha guanyat el plebiscit en què va transformar la mancança de qualsevol altre candidat possible. Les primeres declaracions que va fer la matinada de diumenge a dilluns van ser per celebrar els resultats de la coalició de govern, felicitant també Força Itàlia i la Lliga. Tot i els baixos resultats dels seus socis, els necessita per continuar governant amb comoditat.
Amb tot, per a l’altre líder de l’extrema dreta italiana, Matteo Salvini, continua la davallada. Es troba cada vegada més acorralat perquè té una rebel·lió interna per històrics de la Lliga Nord. Com el fundador del partit, Umberto Bossi, que va anunciar poc abans del dia de les eleccions que ni ell mateix votaria la formació de Salvini, sinó Força Itàlia.
A Alemanya, els resultats de les europees també han estat un desastre històric per al govern “semàfor” liderat per Olaf Scholz. El socialdemòcrata, que també havia intentat imitar l’extrema dreta en matèria migratòria, ha suspès amb majúscules el plebiscit europeu, i no són pas poques les veus que, a Alemanya, li demanen que faci canvis substancials en l’executiu o que segueixi els passos de Macron i avanci les eleccions, previstes per al setembre del 2025.
Fa anys que l’extrema dreta va deixar de ser una amenaça i es va convertir en una realitat que governa o que forma part de governs de diversos països europeus. Aquestes eleccions han servit per posar en evidència que el procés de blanquejament ha donat fruits i que la resta de partits van perdent la por d’acostar-s’hi sense témer empastifar-se. Aquesta legislatura posarà a prova els fonaments de la Unió Europea. Caldrà veure fins on seran capaços d’aguantar el rosec dels corcs de l’extrema dreta.