Cinema

ELENA MARTÍN

DIRECTORA, COGUIONISTA I PROTAGONISTA DE ‘CREATURA’, LA GUANYADORA DELS GAUDÍ

“La indústria del cinema segueix sent extremament patriarcal”

Ha estat la gran guanyadora dels premis Gaudí 2024 en endur-se sis estatuetes, incloses les de millor pel·lícula i direcció

“Sigui entreteniment o més poètic o intel·lectual, el cinema sempre és polític, perquè estem generant referents”

Elena Martín (Barcelona, 1992) s’ha consolidat amb Creatura com un dels referents del cinema català en un any, i podem dir també en una època, de domini de les dones. Ahir va ser la gran triomfadora en els premis Gaudí en rebre els premis a la millor pel·lícula, direcció i quatre categories més. El film aborda la temàtica de la sexualitat infantil i femenina. Actriu, directora, guionista i membre fundadora del col·lectiu teatral VVAA, Elena Martín ja va despuntar amb l’opera prima Júlia ist (2017) i ha volat molt alt amb aquest nou treball, premiat en la Quinzena de Realitzadors de Canes com a millor film europeu.

En anunciar-se el premi a la direcció semblava molt sorpresa. També és actriu. Actuava?
No, no, portava preparat el que havia de dir escrit des de casa, el que passa és que el mòbil no se’m desbloquejava. De tota manera va ser una sorpresa, no perquè no cregui en la meva feina, o perquè no confiï en la pel·lícula. Al contrari, n’estic molt orgullosa. És la meva segona pel·lícula i en tots els premis estic competint amb gent que porta molts anys en la indústria. Estava nominada al costat d’Isabel Coixet, David Trueba i Agustí Villaronga. Als Goya hi estic nominada amb Bayona, Erice, Trueba i Coixet. Llavors, per molt que confiï en el que estem fent, és una sorpresa que la indústria ho reconegui.
En la gala va denunciar que “la violència sexual es combat amb el silenci”. Està contenta de l’enorme soroll de la pel·lícula?
La veritat és que sí. Sempre vam voler posar paraules i parlar del que parlem sense simplificar el discurs, d’una forma complexa i plena de matisos, que és, al final, com funciona l’ànima humana. I estic molt contenta, la veritat. Ahir vaig dir el que vaig poder amb els nervis, però per mi hi ha una cosa molt important: protegir la infància o protegir la gent de la violència sexual no té per què implicar castració i puritanisme. Tenim dret a gaudir del desig, a reivindicar-lo, a explorar-lo, a permetre que sigui complex. Quantes vegades hem sentit senyors dir que ara ja no es pot parlar de res, que hi ha molta censura? I crec que Creatura demostra ben bé el contrari. Hem fet un guió molt respectuós i molt humà i alhora hem parlat de coses que són incòmodes de parlar, i hem pogut fer-ho tot a la vegada.
També va parlar de la importància de ser lliures en les nostres narratives.
Precisament pel que et dic. Es pot parlar de feminisme, però si som complaents, si diem el discurs establert, si som feministes, però també una mica capitalistes, no gaire radicals... Al final, la cultura serveix per estimular el sentit crític: tot es pot posar en qüestió, tot es pot debatre, en tot es pot aprofundir. Em referia a això en parlar de la llibertat de les narratives. Amb Creatura podríem haver optat per explicar la història d’una forma molt diferent i vam decidir, gràcies també a tenir unes productores que ens van donar llibertat creativa i llibertat narrativa, van recolzar el nostre discurs des del principi, per molt complex que fos, i vam poder parlar de tot això, de totes les contradiccions i les complexitats. No hi ha moralisme, hi ha humanitat i hi ha preguntes, que al final és el que ha de fer el cinema, plantejar preguntes que no siguin fàcils de plantejar.
Exigir l’alto el foc de Gaza, com va fer en la gala, és ser conseqüent amb aquest sentit crític que demana a la cultura?
És que costa molts diners aixecar una pel·lícula, costa molt d’esforç, molt de temps, i al final és un privilegi. Em va agradar molt el discurs que va fer la Yolanda Sey [a la gala dels Gaudí] parlant de la representació de les veus, de la diversitat de veus al nostre cinema. També el que va comentar l’Ana Polo i la Maria Rovira, parlant de la representació LGTBI. El cinema i la cultura tenen la responsabilitat de generar preguntes i de fer créixer socialment. Sovint pensem que l’entreteniment és només entreteniment, que ja hi ha pel·lícules d’autor que t’han de fer pensar, i jo no hi estic d’acord. El cinema sempre és polític, sigui entreteniment o tingui una vocació més poètica o intel·lectual, perquè estem generant referents. Això no vol dir que tot el que hem de fer sigui bonista, pla i purament didàctic. Al contrari, quan parlava de llibertat de narratives crec que la gràcia és arriscar, però dins d’aquest risc és important posicionar-se, preguntar-se les coses.
Segons el diccionari, una revolució és “un alçament encaminat a aconseguir un canvi en l’organització de la societat”. El feminisme és una revolució?
Sempre ho ha estat. No és actual, el feminisme porta molts anys ocupant-se de lluitar per la igualtat de condicions i, evidentment, és una revolució.
Hi ha llocs com el cinema català en què ja està triomfant, aquesta revolució?
És evident que hi ha més representació, els números són clars. Hi ha moltes més dones fent cinema. Però el feminisme no es tracta només que hi hagi un percentatge. El feminisme al final és una lluita transversal que vol canviar les dinàmiques de poder en general. És veritat que som moltes més dones fent pel·lícules, però encara tenim menys pressupostos. Falta molt camí per recórrer, no diria ni de bon tros que estem avançats. Les que estem fent pel·lícules ens seguim trobant constantment en reunions dins de la indústria que estan absolutament plenes de comentaris obsolets, de prejudicis, comentaris masclistes... M’he trobat amb productors que en explicar Creatura m’han dit “va de nens i de sexe, interessant, és un tema polèmic”... La indústria del cinema, en general, no només aquí, no només a Espanya, sinó a tot Europa i arreu del món, segueix sent extremament patriarcal. Tenim un petit accés en posicions o a parlar davant de micròfons, però seguim estant en dinàmiques profundament capitalistes i per mi el feminisme combat tot això, no només que unes poques puguem agafar el micròfon. És una cosa quasi simbòlica, perquè al final les persones que estan en posicions de poder i reparteixen els diners segueixen sent homes, en general.
Com te sents l’endemà de la gala dels Gaudí?
Estic encara flotant una mica, la veritat. Va ser molt emocionant, però també hi havia molta informació. Avui amb el repòs i el record de la nit, la veritat és que estic molt contenta.
Què vol dir, molta informació?
Em refereixo a què teníem moltes nominacions, i vam estar tota la gala tenses. Tenim caps d’equip que són increïbles. Si fos per nosaltres, les hauríem volgut guanyar totes. En cada nou anunci de qui era la guanyadora estàvem tenses i passes nervis, emoció.
Per què vas dedicar el premi especialment a Isabel Coixet?
Perquè m’agrada molt el que fa. S’ha mogut en molts registres diferents. A moments ha jugat més a un cinema més comercial i en d’altres ha fet les seves pel·lícules. M’agrada molt la seva resiliència, com segueix en el sector i com s’implica d’una forma personal quan decideix entrar en un projecte. Fa pel·lícules molt vives, i això no es pot dir de tots els cineastes, o dels que porten molts anys treballant. Segueix fent pel·lícules que emocionen a tothom. A mi, per exemple, Un amor em sembla una pel·lícula molt valenta i arriscada. De veritat m’encantaria tenir la capacitat de seguir connectant i seguir motivada amb el cinema, després de fer tantes pel·lícules com ella, perquè és un sector molt dur. La primera pel·lícula que recordo veure d’ella és La vida secreta de las palabras i em va emocionar moltíssim. Fa poc la vaig tornar a veure perquè tenia ganes de tornar-la a veure i em va tornar a emocionar. Té una sensibilitat, una llibertat i un sentit de l’humor que a mi m’inspiren molt.
Amb els nervis, vas deixar alguna cosa per dir als agraïments?
Moltes ! [Riu].
Diga’n alguna.
Segurament hauria donat més espai, hauria aprofundit en el missatge de la pel·lícula. Però estic tranquil·la perquè són coses que ja he explicat molt en les entrevistes. També m’havia apuntat tots aquells rols que no tenen nominació, perquè no existeix la categoria als Gaudí: com l’script, ajudant de direcció, directora de càsting, la coach, la meva doble, que m’ajudava amb les meves escenes... Volia fer una reivindicació d’aquells rols que potser no són tan de catifa, però són persones clau perquè funcioni un rodatge.
Vas dir que te sents trista perquè aquest viatge s’acaba. No queda molt recorregut encara de ‘Creatura’?
És perquè jo necessito tancar l’etapa. Creatura està al cinemes, es reestrenarà a Cinesa, està a Filmin... La vida de Creatura segueix, això és el maco de les pel·lícules, que poden seguir per sempre més. Ara gràcies a Creatura molta gent m’ha escrit que ha vist Júlia ist, la meva primera pel·lícula, que està justament viatjant a alguns passes. Les pel·lícules no moren mai, però per mi l’etapa sí que s’acaba, per una necessitat de cicle vital de passar a una altra cosa.
Tornant al principi, d’on ve el títol de ‘Creatura’, una paraula que no surt al diccionari?
Creatura surt de criatura perquè quan estàvem escrivint, em sembla molt interessant que estàvem explorant aquesta idea d’una nena que vol satisfer la imatge que el seu pare té d’ella, vol assemblar-s’hi el màxim possible, i de com compliquen la vida aquestes expectatives. És una nena que es fa a si mateixa per encaixar en un motlle fet pels seus pares. Diem als nens criatures perquè ve de creació. Per tant, és entendre que els nens són creació dels seus pares. Creatura ve del llatí i m’agradava molt com sonava, perquè ajuntava clarament la idea de criatura, o sigui d’infant, amb la idea de creació.
Ens pots dir alguna cosa del proper projecte?
Ara el que faig és teatre, fem una obra amb el col·lectiu VVAA, en què estan involucrades persones de l’equip de Creatura: la Clara Aguilar, compositora de banda sonora, l’actriu Carla Linares... Tenim un col·lectiu amb altres amics i fem una obra al Teatre Nacional que estrenem el 16 de maig [es titula Baby no more]. En altres ocasions he fet creació o direcció, i en aquesta soc actriu, em ve molt de gust que em manin.
Sign in. Sign in if you are already a verified reader. I want to become verified reader. To leave comments on the website you must be a verified reader.
Note: To leave comments on the website you must be a verified reader and accept the conditions of use.