L'ANÀLISI
De la superilla a les paperetes
Quatre candidatures arriben a la recta final electoral amb aparents possibilitats de triomf a la capital del país
Els comicis serviran per referendar el model de transformació urbà impulsat per Ada Colau o posar-hi punt final
La batalla de Barcelona està servida. No és un tòpic. Aquesta vegada sí que la campanya per l’alcaldia de la capital del país es mereix un nom èpic per la importància estratègica que té aconseguir el control d’una peça clau de l’ecosistema polític català en un moment en què viu un canvi de lideratges i estratègies.
Està en joc la pervivència fins a assolir els dotze anys de mandat de la que ha aconseguit ser la primera alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, o el seu relleu, amb tres pretendents a l’alcaldia que suposen apostes i camins polítics molt diferents per a Barcelona però també per al país. Si Ernest Maragall acaba sent alcalde, Esquerra Republicana aconseguirà una hegemonia política a Catalunya que ajudarà a consolidar l’opció de lideratge del partit d’Oriol Junqueras. Si s’imposa Jaume Collboni, es podria donar ales a un canvi de cicle polític a Catalunya després de l’embat sobiranista que va tenir el punt àlgid el 2017. Si l’opció guanyadora és la de Xavier Trias, caldrà llegir-ho com el triomf d’un càstig sever a la gestió dels comuns i, a la vegada, un impuls als plantejaments sobiranistes de Junts per Catalunya en contraposició amb els d’ERC, tot i que Junts impulsa una candidatura personalista que no porta el nom del partit.
Les enquestes electorals servides fins ara dibuixen un panorama molt ajustat, amb les quatre opcions principals amb possibilitats de guanyar. Però una cosa serà guanyar i l’altra, governar. I per això una constant de la campanya serà la necessària qüestió dels pactes que s’hauran de fer per poder assolir l’alcaldia. Pot guanyar qualsevol, però haurà de negociar per accedir a l’alcaldia. S’estan marcant línies vermelles, com la d’Ernest Maragall i Xavier Trias, que no faran alcaldessa Ada Colau, però a hores d’ara ningú pot dir res sobre el que passarà, encara menys després de l’experiència del 2019, quan Jaume Collboni i Manuel Valls van lligar un sorprenent acord contra Maragall.
El comportament de la resta d’opcions podrien decantar l’equilibri final. D’aquesta manera, caldrà veure quin serà el resultat d’un Partit Popular encapçalat per Daniel Sirera que recupera el clàssic discurs dels conservadors espanyols amb un punt menys d’estridència en tots els àmbits, i el de les opcions que tenen un peu a dins i un altre fora del consistori com són Ciutadans, amb Anna Grau, i Valents, amb Eva Parera, una opció amb un discurs extremista que vol ocupar el terreny de la ultradreta.
A l’altre extrem de les propostes, Basha Changue encapçala la llista de la CUP, que s’ha marcat com a objectiu tornar a l’Ajuntament de Barcelona amb una opció de bases populars i un clar missatge nacional que, aquesta vegada, brilla per la seva absència entre els candidats amb possibilitats d’assolir l’alcaldia. De fet, només parla d’independència Collboni per retreure a Trias el mal que, al seu parer, va fer l’anomenat “procés” a la ciutat.
En el panorama electoral, sobresurt la candidatura independent de l’advocat Daniel Vosseler, que encapçala la llista de Barcelona Ets Tu, cristal·lització de l’abrandat debat ciutadà que ha viscut Barcelona durant aquest mandat centrat en un rebuig a l’alcaldessa. Una de les propostes estrella d’aquesta candidatura és oferir metro i bus gratuït a tots els barcelonins.
Es pot plantejar el debat polític que es viu a Barcelona com un “Colau contra tots” o, també, un “Colau contra Trias”, si acaba sent cert que aquest candidat aglutina el malestar ciutadà que vol un canvi i que ha generat opcions com la de Vosseler. Tant Collboni com Maragall malden per trencar el plantejament que les eleccions del 28 de maig són una pugna a cara o creu entre l’actual alcaldessa i l’exalcalde, mentre que Trias i Colau no deixen d’insistir en aquest duel a dos, amb l’objectiu d’aconseguir el benefici d’allò que els politòlegs anomenen “vot útil”.
En aquest “Colau contra tots”, també cal comptar-hi l’acció d’interessos ocults, i no tan ocults, que han volgut fer pressió en el debat judicialitzant la vida política de la ciutat. L’alcaldessa afronta els comicis amb quatre querelles obertes als tribunals, d’un total de quinze accions judicials en contra del seu govern, onze de les quals ja estan arxivades. “Volen guanyar als tribunals el que no poden guanyar a les urnes”, ha dit en més d’una ocasió Colau en valorar les querelles.
Un dels factors pels quals s’està passant de puntetes en el debat electoral és l’impacte de la pandèmia del coronavirus en la valoració de la gestió d’aquest mandat que ara s’acaba. L’impacte del virus va fer modificar agendes polítiques i va obligar a afrontar una gestió desconeguda, amb un balanç que no sembla que compti ni a favor ni en contra d’uns i altres. Com si aquest no hagués estat el mandat del coronavirus.
Lluny de debatre sobre aquest punt i sobre la gestió que l’equip de govern va fer de l’emergència sanitària, el gran tema que es ventilarà a les urnes és la renovació o defenestració de Colau i l’aval o esmena a la totalitat de la seva política. A grans trets, es podria resumir que el que està en joc diumenge 28 és si Barcelona continua amb el model de superilla, estenent a altres àmbits de la ciutat la transformació urbanística de pacificació de carrers que ja es veu a l’Eixample, Via Laietana i la Meridiana, o si s’opta per altres fórmules d’adaptació de la gran urbs als nous temps de sostenibilitat i emergència climàtica.
Els socialistes, per exemple, aposten per actuar transformant els interiors d’illa. Esquerra veu el problema com un afer metropolità i defensa solucions com el tramvia per la Diagonal, i Trias vol una pacificació a través d’una combinació de transport públic i privat, amb una aposta pels park and ride.
El que és una evidència és que l’obra emblemàtica de la transformació de Consell de Cent ja està gairebé enllestida i a mercè de la valoració dels ciutadans que han d’anar a votar el diumenge 28. Se’n pot avaluar el disseny, però encara no les conseqüències, tot i que l’alcaldessa Colau assegura que ja s’ha notat un descens de 60.000 vehicles diaris a l’Eixample. Una altra avaluació pendent és l’impacte que tindrà en el sector immobiliari i en les rendes dels pisos el fet d’haver convertit Consell de Cent, Girona i Rocafort en carrers de vianants.
En el debat sobre la mobilitat, s’hi ha colat, com a convidat de luxe a l’inici de la campanya electoral, la qüestió de Rodalies. El caos generat juga en contra dels socialistes i de seguida s’ha convertit en un element de batussa.
L’habitatge és una de les qüestions centrals del debat electoral. Amb els preus del lloguer disparats, l’anunci de la nova llei estatal per controlar aquests increments té una doble lectura, en funció de l’actor polític: per a uns és una eina necessària i fruit de la seva gestió política, mentre que per a uns altres és una eina amb finalitats electoralistes. Per Maragall, la qüestió de l’habitatge és una prioritat màxima i ja ha fet la promesa d’incrementar el parc immobiliari de la ciutat a un ritme de 5.000 per any.
El debat sobre el model de ciutat gira també a l’entorn de la qüestió nuclear del turisme, que suposa el 15% del producte interior brut de la ciutat. La desaparició dels turistes amb la pandèmia semblava que donava peu a fer un replantejament de model, però la ràpida recuperació econòmica ha tornat a omplir la ciutat de visitants sense que aquest debat s’hagi fet. Ara, els candidats a l’alcaldia discuteixen sobre si cal frenar el nombre de vaixells de creuer que atraquen al port de Barcelona, i sobre el model de futur aeroportuari que enfronta Collboni i Colau, amb propostes divergents, com ha passat en altres qüestions al llarg del mandat.