“D’en Shakespeare tot pot ser molta fantasia”

És lògica, la pregunta, i els traductors hem de trobar una resposta lògica, perquè, si no, malament. Des de fora penses que si ja està traduït no cal tornar-hi. Ara, la primera resposta que em ve al cap és que no hi ha cap traducció definitiva perquè és impossible. En realitat, hi ha infinitat de traduccions possibles d’un mateix text.

Totes les traduccions que he fet són per encàrrec. El primer cop va ser un Hamlet per a Lluís Homar. I després, cada vegada més, han anat augmentant els encàrrecs. Ara es pot dir que quan es planteja una proposta escènica es té present un repartiment, una escenografia i encarregar una traducció. Homar volia fer un Hamlet que arribés al públic, tant com fos possible, i desmuntar el tòpic que només l’entenen quatre iniciats. Sobta perquè Shakespeare era molt popular a la seva època. El que buscava Homar era el mateix que jo. En canvi, les traduccions d’en Sagarra (que no va traduir Hamlet, per cert), que és un dels millors versificadors del país, donava a Shakespeare una brillantor verbal i una musicalitat difícils d’igualar, però no sempre s’entenen. A vegades se cenyeix massa a la servitud dramàtica i forçava la sintaxi. Sagarra també té un estil propi marcat i treu el cap molt sovint en les seves traduccions. Sovint les seves traduccions sagarregen. Li agradava una imatge costumista que no sempre es correspon amb el que tradueix... En tot cas, amb Homar anàvem consensuant escena a escena.

Per anar bé, sí que hi vaig. Abans de res, cal negociar en el moment de traduir-ho amb la direcció. Si et proposa canvis de l’original es discuteix. Després el més interessant són les primeres lectures amb els actors llegint el paper que han de representar. És llavors quan veus si funciona el text: el sents en boca dels que l’han d’interpretar. Jo sempre estic disposat a participar en els assaigs, però hi ha direccions que ho permeten més que altres. En general, si hi ha canvis, es consulten; és minoria, però m’he trobat en algun cas (no diré noms) en què s’han fet canvis sense consultar-m’ho i que són difícils de justificar.

Si vols ser extremadament fidel al vers original acaba sent un lligam excessiu i surten textos massa forçats. El criteri que sempre he aplicat és mantenir la forma mètrica però diferent; sempre de nombre de síl·labes parell, perquè hi hagi una cadència. En el vers de Shakespeare, que la immensa majoria no té rima, l’espectador ha de percebre una cadència rítmica. És un element estètic més. Entre els anglesos hi ha una gran tradició amb la dicció.

Sí, però tampoc no es pot passar a l’altre extrem. Fa 150 anys el teatre en vers es representava fent exageracions i cantarella que no aprovaríem avui. Però el que tampoc no és convenient és anar en contra del vers: fer veure que no és en vers. Cal aprofitar, tant com sigui possible, les pauses de final d’un vers per fer-ne pauses expressives del personatge. L’actor s’ha d’imbuir de la música del vers. Si la té dins, quan digui el text, encara que l’espectador no ho noti d’una manera immediata, allò traspassarà, va fluint per sota del discurs.

Algun cop n’han fet servir. Conec el Pep García-Pasqual i veig que sap què es porta entre mans. Ara tenen previst Ricard III i m’han demanat la meva traducció. Ells fan el seu treball.

El que fa Parking Shakespeare està molt bé. Perquè proven de fer-lo tal com ho devia fer Shakespeare a la seva època. Com si el parc dels Til·lers fos The Globe, amb la gent entrant i sortint i pràcticament a l’aire lliure, amb un esperit molt popular. Saben treure partit, sobretot, de la comèdia.

Aquest llibre és el resultat de molts anys de docència a l’Institut del Teatre. Treballar Shakespeare i el seu temps, la figura com a home de teatre d’una manera molt oberta. I que cada alumne hi fes les seves teories. Tinc entès que el llibre n’és el resultat. Hi ha algunes reflexions que s’allunyen de la convenció. Per exemple, la que s’ha citat més és la referència de “fat” que diu que Hamlet estava gras.

Una de les últimes frases del duel entre Hamlet i Laertes, la mare (Gertrudis) demana que s’aturin perquè “he is fat and can’t of breath”: està gras i ha perdut l’alè. El debat està en el “fat”, que ha fet córrer molta tinta. I jo l’interpretava amb l’accepció “suat”. També en la traducció castellana d’en Moratín el “to be or not to be?” el va traduir com “viure o no viure?” “Existir o no existir?” Però ara s’ha instal·lar el “Ser o no ser”, i és molt agosarat no dir-ho perquè l’espectador l’està esperant. Sobta que Gertrudis digui que està gras, quan no s’hi ha fet referència en tota l’obra. I la imatge popularitzada de Hamlet és la d’un personatge d’aspecte esvelt, de 30 anys.

Al darrer acte, quan torna d’Anglaterra a Dinamarca, ho diu clarament. És cert que al principi és més jove, però Shakespeare no especifica quants anys passen del principi al final.

No, ell proposa que, per què no ho pot ser, també? El llibre dona perspectives trencadores, és interessant. Per una altra banda, vaig llegir que podria haver estat una cita que Shakespeare va incloure anys més tard perquè el seu actor principal, que feia de Hamlet, s’havia anat engreixant, i així justificava el seu aspecte.

És que pràcticament tot és fantasia, d’aquest autor. Se saben poques coses de la seva biografia, està poc documentat.

Des dels principis dels anys vuitanta ja traduïa narrativa. Després vaig estar molts anys traduint audiovisuals per a TV3. Per això dic ara que el teatre és un rodatge molt bo, ideal: no cal fer coincidir la traducció amb els llavis com a l’audiovisual. A diferència de la traducció d’una gravació, a l’escena es pot triar la millor de les opcions perquè no hi ha imatge que t’obligui descartar aquella primera opció.

És clar. També a TV3, al principi, la gran majoria del material que emetia al principi de documentals i de ficció eren comprats a l’estranger (anglès, francès). Amb els anys, ha crescut la producció pròpia (com ara fa anys que hi ha la sèrie de sobretaula catalana), i és clar hi ha menys encàrrecs.

No, és un altre món. Per molt que sàpiga d’anglès i hagi estat dècades treballant-hi, no ho veig clar. D’entrada un anglès que vulgui traduir el català, em fa arrufar el nas; i hi ha hagut casos. El que has de dominar, tant com sigui possible, és la llengua a la qual tradueixes. Si he de traduir a castellà també em sento més limitat. Ho puc fer correcte, però sempre hi haurà aquella frase que un parlant nadiu trobarà una manera de dir-ho més eficaç i adreçada al registre. Ho puc fer, però em costa molt més tremps i sempre tinc aquest dubte, de si és prou natural.

Els ingressos que et pot proporcionar una traducció de teatre és molt irregular. Et paguen un encàrrec, que va a compte de l’1 al 3% de la taquilla. Si hi ha més ingressos comences a cobrar-los. Si no es cobreix amb les funcions, tampoc te’ls reclamen.

Sempre hi ha un escenari pitjor possible. Però si fas una traducció a la Sala Gran i va bé de públic, jo no em puc queixar, perquè a vegades es produeix l’èxit. La traducció literària està molt més mal pagada. El que es paga bé són traduccions per a institucions.

És una feina que ha de ser vocacional. No t’ho pots plantejar tampoc com que sigui la teva font principal d’ingressos. Quanta gent es guanya la vida només escrivint coses pròpies? Són molt pocs. Com els actors, pocs n’hi ha que s’hi puguin dedicar únicament. És una feina inestable.

És cert que amb els anys la figura del traductor s’ha anat valorant més. Que la gent de l’ofici valorin una traducció meva, per a mi és molt gratificant. Això fa que et vagin donant feina.

És lògic perquè formes part d’un equip; compten amb tu. Depèn amb qui hi ha més sintonia,. Per exemple, jo en tinc molta amb Josep Maria Mestres és el director per qui he fet més traduccions. Sempre que és de l’anglès, me l’encarrega.

Depèn dels tractes que tinguin entre direcció i producció. Per exemple, Georges Lavaudant va demanar fer un Molière però que fos una traducció en prosa, en comptes del vers original. I Sergi Belbel el va fer.