TEATRE
El salt definitiu de la Sala Trono
La sala s’ha erigit en un puntal de la programació a Tarragona, com a productora per tot Catalunya i impulsant un festival que brinda noves oportunitats internacionals
Els Premis de la Crítica distingeixen, a Barcelona, la seva tenaç trajectòria
El mes de maig estrenen la producció número 23: ‘Tornaria a viure com un llangardaix ’
A Tarragona, terra de restes romanes, empreses petroquímiques i Port Aventura, hi ha un reducte que impulsa el teatre des de fa 20 anys. Com si fos el poblat d’Astèrix i Obèlix de la Gàl·lia, des del seu impuls emprenen diverses campanyes més enllà del seu tancat, que, de fet, tampoc és ben bé seu. Els Premis de la Crítica els atorgaran demà el reconeixement per la valentia amb què la Sala i la seva capacitat de propagar-se, en una festa que congrega artistes, productors i públic al Romea de Barcelona. Les dades ho confirmen. Trono ha assaltat la cartellera catalana (fent temporada a Barcelona però també aconseguint notables gires arreu de Catalunya) sense deixar de programar, de setembre a maig, a la seva ciutat. Amb la tenacitat del qui pica menhirs a la cantera, i amb l’astúcia del que planteja estratègies d’escapada sense cap altra poció màgica que la passió per les arts en viu. Orgullosos de la seva plaça, des del 2008 van plantejar el Festival Internacional de Teatre de Tarragona (FITT), des d’on impulsen produccions sovint insòlites per molts punts de la ciutat, teixint complicitats entre els impulsors de la cultura de la ciutat i, alhora, molt més enllà dels Pirineus i, si cal, de l’oceà Atlàntic.
La Trono va néixer de l’ímpetu del Col·lectiu de Trono Villegas. Liderat per Oriol Grau, Paloma Arza, Agnès Busquets i Joan Negrié, entre d’altres, consta que neix arran d’un espectacle que es va representar el carnestoltes del 1989. La professionalització dels components en va comportar el trasllat a Barcelona, fins que es va decidir obrir una sala, per a 50 espectadors, a la part alta de Tarragona (plaça de Dames i Vells) el 7 de febrer del 2003 amb el muntatge Petits suïcidis. L’espai va impulsar una zona que ha anat obrint comerços, restaurants i tallers. El 2017, per deficiències de l’espai que afectaven la seguretat, s’obliga al tancament de la sala. L’anunci coincidia amb el tancament de la sala Metropol, per reformes. Des de la Trono, van proposar que l’Ajuntament cedís l’escenari (que quedava fora de la restauració) per donar una sortida teatral a la ciutat. L’acord s’allargarà fins al març del 2024, comenta el director de la Trono, Joan Negrié. Unes grades per a 80 localitats permetien mantenir una programació estable a la ciutat, setmanal. Aquesta situació s’ha mantingut fins al dia previ a l’estrena de Les bones intencions, en què un nou informe tècnic municipal obliga a no tornar a posar públic a l’escenari i a recuperar el públic a la italiana, ja que la càrrega de foc es troba a l’escenari on hi havia la graderia “i això suposava un risc”, indiquen fonts municipals. Des de llavors, l’aforament dels espectadors és de 200 localitats, tot i que s’estan buscant fórmules per recuperar l’aproximació amb l’espectador amb altres muntatges aquesta primavera. A hores d’ara, es comptabilitzen 400 companyies diferents que han participat en les diverses programacions (i moltes d’elles repetint, durant vàries temporades). El mateix equip de la Sala Trono ha anat incorporant nous intèrprets com ara Una altra nit, amb Bàrbara Roig i Pau Ferran (2019).
Un dels mèrits de la Trono és que, des de Tarragona, ha anat teixint complicitats amb sales i productores (principalment de Barcelona i Girona) per desplegar fins a 23 produccions, des del 2008. Avui han superat les 1.200 funcions entre les actuacions a Tarragona, les temporades a Barcelona i les gires: A Barcelona, s’han instal·lat a sales com el Tantarantana, la Sala Muntaner, la Villarroel, el Goya la Sala Beckett antiga i nova, el Poliorama, el Club Capitol, l’Aquitània… “Les adaptem a la sala que ens toqui”, assenyala Negrié, que ja avança l’entrada a la Sala Petita del TNC, l’any vinent. Els tipus de produccions no s’amaguen d’un cert aire comercial de cabaret (les dues versions del Club Bildelberg, capitanejades per Oriol Grau, sumen 218 funcions) o comèdia (You say tomato, de Joan Yago, 170 funcions; Red Pontiac, de Pere Riera, 66 bolos). També s’han atrevit amb el musical de petit format, Killer (63 funcions) i versions de textos internacionals com La marató de Nova York (66), Els 3 aniversaris (adaptació de Les tres germanes, 51) i el text de l’argentí Nelson Valente Els gossos (68).
La Trono ha volgut que Tarragona entri al mapa de programadors i creadors internacionals. Per això va engegar un festival, primer biennalment, la setmana anterior a l’inici del Festival Grec, des del 2011 els anys senars i fins al 2017. A partir del 2018, la cita ja és anual. Un altre canvi va ser el de les dates de presentació. Arran de a covid, el 2020 el festival es desplaça a finals d’estiu (avançant-se tot just a Fira Tàrrega). Aspiren a ser un festival de referència del sud de Catalunya i, sense pretendre-ho, confessen, han aconseguit “una fidelització de públic: cada any tenim més públic que es compra l’abonament per a tots els espectacles”, celebra Negrié. El repte d’aquest Festival, que va sumant interès per a la premsa especialitzada, després que passés bastant desapercebuda en les edicions del mes de juny, és trobar complicitats amb altres equipaments i espais de la ciutat per a programar espectacles no convencionals per a, principalment, companyies emergents i en què es busca una connexió entre els creadors i els programadors internacionals. Al FITT sí que hi podrien cabre espectacles de gran format, a mitjà termini, segons les aspiracions de l’equip de la Trono.
Premis de la Crítica
La Trono és un dels pocs premis que es coneixen de la XXV edició dels Premis de la Crítica, juntament amb el reconeixement al treball d’empoderament femení del Projecte Artístic Comunitari de l’Antic Teatre (premi María José Ragué) i l’entrega del premi Gonzalo Pérez de Olaguer al traductor Joan Sellent, per una trajectòria d’adaptacions al teatre britànic, des del Hamlet, estrenat al Grec el 1999 amb l’impuls de Lluís Homar. Dilluns, al Romea, es faran públics quins són els guanyadors de les diverses categories. A part del jurat de teatre (que s’ha anat ampliant els darrers anys) també es destaca amb altres jurats específics les creacions del 2022 de dansa, teatre familiar, arts del carrer, el premi que entrega el col·lectiu juvenil Novaveu i la categoria de circ. D’entre les propostes nominades, Fàtima, de Jordi Prat i Coll, encapçala el rànquing dels finalistes amb nou nominacions, seguida per Animal negre tristesa, amb direcció de Julio Manrique, que en té sis. El musical Golfus de Roma parteix amb cinc aspiracions a premi. En dansa, la coproducció Tradere aspira a dos guardons: espectacle nacional i coreografia, per a la seva creadora Laia Santanach. Fins a tres espectacles han estat nominats per més d’un jurat: Nest, de SARAU / Marie Gyselbrecht podria guanyar en dansa i arts de carrer; Poi, de la Cia. d’es Tro, en circ i arts de carrer, i El desig del cor, de Lucia del Greco, ha estat seleccionada pels jurats de teatre i Novaveu.
La Trono ja ha rebut altres distincions anteriorment, com ara el premi FAD Sebastià Guasch 2006-2007 d’arts parateatrals, la distinció en el FITT 2019 per a la revista Fet a Tarragona i múltiples nominacions tant als premis Butaca com als Max. La Trono també consta com l’única sala privada i productora de la drmarcació de Tarragona. És membre de la directiva d’Adetca (Associació d’Empresaris Teatrals de Catalunya) i va liderar el 2011 la creació de la Coordinadora de Teatres Independents de Catalunya, formada ( a més de la Trono) pel Teatre de l’Aurora d’Igualada; la Sala La Planeta de Girona; i el Teatre de Ponent de Granollers).
La Trono, ara, té el repte d’aconseguir una sala estable, d’unes dimensions de petit format a Tarragona. Des de l’Ajuntament confirmen la voluntat d’ampliar els acords i el suport a l’equip, com s’ha fet els darrers dos anys i que els propers compromisos es facin per concurrència pública. Fonts municipals indiquen que “és un tema que s’ha compartit amb ells i que, des de la Trono, ho agraeixen”. L’equip de la Trono està en espera d’una renovació o del trasllat a un nou espai en què puguin mantenir la proximitat. Aquesta primavera s’ha reprogramat el cartell instal·lant accions en llocs de l’edifici (amb obres com Cosas que se olvidan fàcilmente de Xavier Bobés) o revertint l’actuació: La producció d’enguany, Tornaria a viure com un llangardaix (s’estrena el 5 de maig) preveu que el públic estigui al prosceni i l’acció passi al pati de butaques. El local estable és, doncs, el salt de la Trono d’aquest projecte cultural, quasi heroïc, de les antigues gàlies romanes.
