Concessions militaristes

Segons manifestacions recents del secretari general de l’OTAN, Jens Stoltenberg, l’organització que dirigeix no és una part del conflicte en la guerra d’Ucraïna. Paraules ben sorprenents a aquestes alçades. Al cap i a la fi, alimentar militarment i de forma sistemàtica un dels dos bàndols en guerra i posicionar-se públicament a favor seu no sembla la millor manera d’evidenciar-ho. Tampoc el fet d’explicitar que aquest ajut militar es mantindrà de manera permanent i dilatada en el temps.

Certament, l’OTAN no és part activa del conflicte si ho entenem en termes d’enviament de tropes. Però sí que ho és plenament, i des de fa mesos, si tenim present l’enviament d’armament pesant i lleuger i la seva gestió, així com la formació de quadres militars d’un dels bàndols en guerra.

Precisament, en bona mesura és gràcies a ella que la recent contraofensiva ucraïnesa a la regió estratègica de Kherson està sent un èxit. Si l’exèrcit ucraïnès acaba aconseguint el control de tota aquesta regió, enfortirà la protecció terrestre, aèria i marítima de la regió d’Odessa –que, des de l’inici de la guerra, ha estat el seu bastió per garantir una sortida al mar Negre–, i, alhora, estarà en condicions de poder portar a terme un atac sobre Crimea. Si aquesta darrera possibilitat s’acabés complint, suposaria el més gran cop d’efecte moral i material per al curs de la guerra. Per tant, el secretari general de l’OTAN no només ens està emmascarant la realitat, sinó que pretén difuminar una dimensió que va més enllà d’aquesta guerra en sentit estricte: les concessions militaristes que bona part dels estats europeus hauran de posar en pràctica. No hi ha cap mena de dubte que sortirem d’aquest conflicte amb uns estats molt més militaritzats a curt i mitjà termini. I, allò més preocupant, amb un potencial discurs envers l’atac de l’enemic rus que pot ser utilitzat com a argument per llimar inversions en l’àmbit social i sanitari en favor del militar i per reduir drets individuals i col·lectius en nom de la seguretat de l’Estat.

De fet, només cal veure l’entrada en escena de l’anomenat Escut Europeu del Cel. Aquesta proposta gens innocent del canceller alemany, Olaf Scholz –que no és Angela Merkel, amb qui l’esclat de la guerra possiblement no s’hauria pogut evitar però sí gestionar amb uns altres paràmetres–, pretén establir un sistema antimíssils europeu, excloent-ne la Federació Russa i pensat contra ella.

El projecte quedaria integrat i subordinat als mecanismes de defensa de l’OTAN i, per tant, no qüestionaria l’hegemonia militar dels EUA. Però, curiosament, hauria de tenir la seu central a Alemanya –com en el cas del Banc Central Europeu– i hauria de ser alimentat fonamentalment, i curiosament, amb míssils IRIS-T de fabricació alemanya (conjuntament amb míssils Patriot dels EUA).

Aquest projecte, si es materialitza, pot acabar establint una nova correlació de forces entre estats europeus: a l’actual hegemonia econòmica que Alemanya ja té en la UE –i que, de retruc, implica també la política–, s’hi sumaria la militar, i això esmicolaria la lògica que ha definit la trajectòria d’Europa posterior al 1945.

I tot això sense oblidar que s’està estigmatitzant un tercer com a únic culpable de tots els mals haguts i per haver. El mateix Stoltenberg ja ha definit la Federació Russa com a enemiga de la llibertat, tornant així a una terminologia pròpia dels anys de la guerra freda.

No cal anar amb un lliri a la mà en l’actual context europeu. Les responsabilitats russes en aquesta guerra són evidents. Però la gestió que ha fet l’OTAN de la seva expansió cap a l’est d’Europa també té la seva quota de responsabilitat. Per tant, qui pensi que es pot arribar a una solució estructural per a aquesta guerra –i, sobretot, per als motius de fons que l’han generat– sense comptar amb la Federació Russa i considerar-la part de la solució, és que només està pensant a obtenir concessions militaristes.