Gorbatxov: un mite?

Perestroika i Glasnost son els termes als quals quedarà associada permanentment la figura de Mikhaïl Serguéievitx Gorbatxov. Dos projectes de reforma econòmica i política, resultat d’una necessitat de la qual la pròpia nomenklatura del Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS) era conscient i per això ella mateixa decidí situar aquell jove Gorbatxov –que no arribava a la seixantena d’edat– al capdavant del partit a partir de 1985. L’URSS havia quedat estancada durant l’etapa Bréjnev. I calia algun tipus de reforma estructural, no només per revitalitzar el propi sistema comunista soviètic com a tal –i per extensió les Democràcies Populars de l’Est d’Europa sota influència de Moscou–, sinó també per poder vèncer els EUA en una Guerra Freda a la qual l’URSS havia estat portada des de 1945 per part de Washington. Gorbatxov i el seu equip, on destacava Eduard Xevardnadze com a ministre d’Afers Estrangers, apostaren per una reestructuració econòmica que, en bona mesura, s’inspirava en la NEP que Lenin havia iniciat el 1921, ja que apostava per un model mixt entre economia socialista i capitalista. S’hi sumava la transparència política, en forma de desenvolupament de drets i llibertats individuals, fi de la censura, inici d’eleccions multipartidistes o respecte al dret d’autodeterminació de les nacionalitats, entre d’altres.

Gorbatxov, per tant, no buscava enderrocar el model comunista soviètic, i molt menys encara la desaparició de l’URSS com a Estat. De fet, el procés de transparència política que endegà portà la ciutadania soviètica a participar en un referèndum sobre la unió a inicis de 1991 –deixant de banda les Repúbliques Bàltiques que ja havien caminat cap a la independència– on més del 75% dels ciutadans votaren favorablement a la continuïtat de l’URSS.

Així, doncs, què va fallar? Principalment, el grau de preparació i la capacitat de reacció de Gorbatxov i el seu equip per fer front a conseqüències imprevistes o menystingudes de les reformes, com la manca de nombrosos productes de consum a les ciutats, el creixement del mercat negre, la multiplicació de la corrupció o l’explosió de les nacionalitats, entre altres. En segon lloc, la pressió del context internacional. Mentre la ingenuïtat marcava Gorbatxov i el seu equip, a l’altre costat Ronald Reagan –i posteriorment George Bush pare– i Margaret Thatcher encapçalaven una onada neoconservadora i profundament anticomunista que veié en ell una víctima propiciatòria.

La ingenuïtat de Gorbatxov fou de tal nivell que acceptà l’hegemonia dels Estats Units a nivell mundial amb la convicció que Washington toleraria la convivència del model capitalista amb el comunista. I no només això, donà per bona una simple promesa verbal del secretari d’Estat dels EUA, James Baker, que l’OTAN no s’expandiria més enllà de l’Alemanya reunificada. I en tercer lloc, el cavall de troia que va suposar Boris Ieltsin. No només fou el seu adversari polític –també membre del PCUS com el mateix Gorbatxov– sinó el seu enemic personal i qui s’encarregà de dinamitar l’URSS des de dins –amb els corresponents aplaudiments des de Washington.

Així, doncs, no ens ha de sorprendre que a Occident es lloï Gorbatxov. El fracàs de la seva reforma portà a la derrota del comunisme com a alternativa al capitalisme i, alhora, conduí a la desaparició de l’URSS. El seu carisma i distensió en les relacions internacionals, així com el seu llegat en favor de la reducció de l’arsenal nuclear a nivell mundial, no ofereixen dubtes. Però no han estat elements suficients per a la major part de l’opinió pública russa. Per a uns ha estat el responsable d’unes reformes caòtiques i sense capacitat real de lideratge que van provocar la fi del model comunista que tanta sang, suor i llàgrimes havia costat mantenir des de l’Octubre de 1917. I, per a altres, va ser el responsable d’unes reformes excessivament lentes i poc aprofundides, marcades pel caos. En tots els casos, però, hi coincidència en el fet que va dur a terme la claudicació més humiliant possible davant el món occidental capitalista: acceptar la caiguda del Teló d’Acer sense demanar i obtenir res a canvi i, a més, conduir l’URSS, i la Federació Russa com a hereva d’aquesta en l’àmbit internacional, a l’ostracisme i la irrellevància en la geopolítica mundial.