opinió
Josep Maria Solé i Sabaté
El franquisme sociològic
La postguerra, amb la repressió i amb l’exili, va expulsar d’Espanya l’aportació ideològica, social i cultural del progressisme
40 anys d’educació democràtica no han fet desaparèixer el franquisme, perquè tot el que és ideològic i de pensament a l’Estat espanyol no es basa en el plebiscit diari dels seus ciutadans, sinó en la força i la imposició
Allò que sí que es va fer a Alemanya respecte al nazisme i a les altres dictadures, no es va fer a Espanya després de la mort de Franco
Un punt cabdal. El règim franquista neix d’una victòria militar posterior a un fracassat cop d’estat sediciós, que va donar pas a una guerra sagnant. Aquest és un fet diferencial bàsic, fonamental, respecte de l’Alemanya nazi o la Itàlia feixista o, posteriorment, les dictadures militars de Portugal o Xile, Grècia, l’Argentina, el Brasil, el món soviètic, etc. El franquisme va guanyar la guerra amb tot el que una victòria militar significa, i encara més quan es tracta d’una guerra civil.
El règim del nou Estat sorgit de la victòria de les armes va poder consolidar durant 40 llargs anys uns valors tradicionals ancorats en una simbologia pretèrita del passat –molt sovint exagerada o fora de context–, un adoctrinament ideològic, unes pautes educatives tradicionals i un botí de guerra silenciat i còmplice, que van deixar un pòsit profund en la societat. Sense oblidar el paper de l’alt clergat i el consegüent pes religiós, que va ser un element fonamental del règim. Aquest aspecte és el que menys ha quedat del franquisme en la societat actual.
El franquisme tenia com a model unes característiques consubstancials anteriors a la consolidació de la dictadura; eren punts definitoris de l’Espanya més tradicional i arcaica. Uns aspectes que expliquen en gran part la revolta militar facciosa de 18 de juliol del 1936.
Els analistes consideren que l’afany irrenunciable del centralisme polític, el predomini potenciat i imposat de la llengua castellana amb l’exclusió de les altres, l’autoritarisme en les facetes més variades, una general misogínia i menysteniment de la dona, una evident desconfiança vers tot el procedent de l’estranger, el pes d’una Església oficial hegemònica en els valors morals i la defensa dels privilegis de les classes socials econòmicament més poderoses formaven els aspectes més definitoris del ser, del sentir, de la visió del món de l’Espanya més tradicional. De l’Espanya franquista.
S’hi ha d’afegir que la defensa de la unitat de la pàtria, indiscutible axioma compartit àmpliament per molts espanyols, delmava i debilitava sectors socials i ideològics i militància política potencialment contraris a l’Espanya endarrerida, pobra i contrària a la modernitat i a la lluita de més justícia en el repartiment dels béns econòmics i socials.
La postguerra civil va expulsar del conjunt de l’Estat la presència i l’aportació ideològica, cultural, social i política del quefer diari més progressista, fos per la via brutal i sanguinària d’una repressió persistent, fos pel forçat exili de centenars de milers de persones. En l’èxode es van perdre per a Catalunya i també per a Espanya les persones més obertes, dinàmiques, lliures i creadores en els més variats sectors socials. Hom diu que Espanya va perdre la llibertat, però Catalunya ho va perdre tot.
El franquisme va esdevenir absolutament hegemònic. Per la força, la por, la mentida, la falsedat, la delació i l’adoctrinament.
Tots aquest valors no han estat mai qüestionats en el conjunt de la societat; sigui des de la política, la judicatura, les forces policials i militars, els sectors econòmics, el món cultural i els mitjans de comunicació. La raó és simple i és que mai hi va haver un trencament democràtic amb el passat, una ruptura com es deia aleshores; el que hi va haver va ser una transacció entre febleses, debilitats paral·leles dels uns i els altres.
El franquisme no podia mantenir-se, però tampoc abatre l’antifranquisme. Els lluitadors per la democràcia no van tenir prou força per eliminar les forces provinents de la dictadura. I la conseqüència d’això va ser una continuïtat històrica que té l’exemple més clar en la monarquia –Franco va designar el rei Joan Carles com a futur cap d’estat a la seva mort– i tots els ens estatals que mai han estat depurats pel seu passat. El que sí que es va fer a Alemanya respecte al nazisme i a les altres dictadures, no es va fer en l’Espanya postfranquista.
Només Catalunya i Euskadi tenien prou força per plantejar la ruptura; aquest és un fet que s’ha demostrat en totes les eleccions democràtiques efectuades després. Mai els hereus del franquisme, els qui no el condemnen usant tota mena d’argúcies, han pogut guanyar a les urnes en aquests dos països.
El llegat del franquisme també és present en el desprestigi de la política, en la corrupció, en la manca de fermesa i reflexió política de la major part dels ciutadans, en l’acceptació d’uns pretesos valors –morals, folklòrics, pseudoculturals, ideològics, lingüístics, històrics, de gènere, esportius, etc.–, que són als antípodes dels que tenen a la majoria de països que formen la Unió Europea.
El franquisme va empobrir el país en tots els aspectes, això és econòmicament, culturalment i socialment. Hom deia que quaranta anys de dictadura necessitarien quaranta anys d’educació democràtica. No ha estat així, la raó és que en tot el que és ideològic i de pensament l’Estat espanyol és feble. No es basa en el plebiscit diari dels seus ciutadans, sinó en la força i en la imposició. Espanya té por d’afrontar de manera lliure i democràtica el seu present, el projecte del seu futur i fins i tot l’anàlisi del seu passat històric, llunyà o proper.
El franquisme és l’expressió més extrema de l’espanyolisme, per això costa tant i tant il·luminar i fer desaparèixer la seva ombra tenebrosa en les persones i en les institucions.
