20-N
Què en queda del franquisme
El franquisme persistent
Remoure Franco del Valle de los Caídos no ha suposat fer net de vestigis del franquisme com ara 4.200 fosses, el tribunal hereu del TOP i un paisatge de memòria per ressignificar
La tramitació de la llei de memòria despulla carències
La llei franquista de secrets oficials del 1968 és vigent 53 anys després
Paquita Sauquillo va ser la protagonista de l’últim intent perquè la geografia de Madrid no fos un desdeny a la memòria. Com a comissionada de la Memòria Històrica de l’Ajuntament de Madrid per ordre de Manuela Carmena, va fer un exhaustiu mapa de llocs per ressignificar: l’edifici de la Puerta del Sol que avui és la Comunitat de Madrid i que era la Direcció General de Seguretat –per on va passar Lluís Companys i on va morir per tortures el socialista Tomás Centeno–, l’arc de la Victòria, el Congrés, que perd 151 electes assassinats en la Guerra Civil (78 republicans i 73 rebels)... “Potser som feixistes, però sabem governar!”, va dir l’1 de maig l’alcalde de Madrid, José Luis Martínez Almeida, que succeïa Carmena gràcies a Vox i que ha enterrat tota memòria. Al Congrés, un grup de 52 diputats té un líder que retrata el govern actual com “el pitjor en vuitanta anys”, que vol dir que el de Franco era millor perquè fa el tall en el 1940. Tot i remoure Franco del Valle de los Caídos, la democràcia espanyola, com despulla la necessitat d’una llei de memòria democràtica, no fa net amb vestigis del franquisme i de l’atado y bien atado que inclou des del cap de l’Estat a 4.200 fosses per obrir i tribunals hereus com ara l’Audiencia, antic TOP.
El relat oficial de la transició com a fita d’èxit de punt final al franquisme i de reconciliació, ja tenia escletxes, però el setembre va ser censurat fins i tot pel papa Francesc: “Jo no sé si Espanya està totalment reconciliada amb la seva pròpia història, sobretot la història del segle passat. I, si no ho està, crec que ha de fer un pas de reconciliació amb la pròpia història.”
Enmig de la passivitat d’una judicatura espanyola que invoca la llei d’amnistia del 1977 com a mur, la querella argentina de la magistrada María Servini vol jutjar l’exministre Rodolfo Martín Villa per crims posteriors a la mort de Franco com els del març del 1976 a Vitòria i el de Germán Rodríguez als Sanfermines del 1978. Com relata l’antifranquista i exdiputat d’UCD Óscar Alzaga a La conquista de la transición (1960-1978). Memorias documentadas, Martín Villa va firmar una ordre ministerial el 1977 de crema d’arxius i papers inculpatoris. A la piromania de Martín Villa s’hi suma la llei de secrets oficials del 1968, en vigor 53 anys després. El decret que la desplega té la firma de Carrero Blanco.
Exhumació i a El Pardo
Si bé el 24 d’octubre del 2019 el cos de Franco era exhumat del Valle de los Caídos i reubicat a la tomba de Mingorrubio (El Pardo) amb Carmen Polo, l’abadia de la Santa Cruz encara rep el visitant amb el mateix gravat vermell al granit –“Francisco Franco. Caudillo de España. Patrón y fundador. Inauguró este monumento el día 1 de abril de 1959”– i ignora les víctimes. Catorze anys després de Zapatero, la nova llei de memòria despulla carències d’anys i s’imposa ara ressignificar el Valle de los Caídos i anomenar-lo Cuelgamuros.
Una fundació per enaltir
Un altre vestigi persistent és al número 1 del carrer d’Edgar Neville (fins fa poc General Moscardó) de Madrid, on cada matí obre la Fundació Nacional Francisco Franco, que des de la creació, el 8 d’octubre del 1976, està consagrada a l’enaltiment del dictador i es vanta de l’apropiació de 30.000 documents d’estat a l’arxiu. El president és el general Juan Chicharro, exajudant de camp del rei Joan Carles I, al seu torn designat com a successor per Franco en una decisió que lligava la legitimitat de la institució monàrquica a la gràcia dictatorial. “Abans de morir, Franco em va agafar de la mà a l’habitació i em va dir: «Altesa, l’únic que li demano és que preservi la unitat d’Espanya.» I això, si un ho pensa, vol dir moltes coses. No em va dir «fes això» o «fes allò», no. «La unitat d’Espanya»”, va confessar Joan Carles I el 2016.
Miralls alemany i italià
La Fundació Franco, que té personalitat jurídica d’institució cultural i que el 2003 va rebre 150.000 euros del govern d’Aznar, seguirà amb la nova llei de memòria, perquè li dona presumpció d’innocència i li exigeix que demostri que enalteix Franco i el franquisme –l’única missió que té des de fa 45 anys– abans que la fiscalia li obri expedient. Lluny queda Alemanya, on l’ús de simbologia nazi està prohibit des del 1949 i l’actual article 86 del codi penal en castiga l’exaltació; i Itàlia, on des del 1952 (la llei Scelba) i des del 1993 (llei Mancino) es fa el mateix amb el feixisme. I les carències judicials es donen en un país on l’Audiència és hereva del TOP i on el Tribunal de Comptes va ser reforçat com a fiscalitzador amb la llei del 1953 –modificada el 1961– abans del rentat constitucional de cara del 1978.
