Crítica
música
Valents i agosarats com ella
Amb només deu dies de diferència, el públic gironí ha tingut el privilegi de gaudir de l’estrena de les dues cares en directe de Farsa (Género imposible), l’últim disc de Sílvia Pérez Cruz, gràcies al festival Temporada Alta, que es va cloure dimarts justament amb el segon concert. En el primer, el 12 de desembre al Teatre Municipal, Sílvia hi va actuar tota sola, envoltada d’instruments i artefactes sonors. En aquest, per contra, hi va estar acompanyada pels músics de la Farsa Circus Band, un grapat d’amics i, per sobre de tot, excel·lents músics, que la cantant palafrugellenca s’ha anat trobant des de fa anys en els seus múltiples itineraris per la vida i l’art: el bateria i percussionista Aleix Tobias (Coetus), el guitarrista Mario Mas, el violinista Carlos Montfort, el contrabaixista Bori Albero i el pianista Marco Mezquida, amb qui Sílvia ha voltat molt pel món, el Japó inclòs. Tots ells, vestits de gala per a l’ocasió com si fossin una banda de músics ambulants, van obrir el concert amb la delicada Plumita, una de les joies d’aquesta Farsa que reuneix algunes de les creacions de Sílvia per al teatre, el cinema i la dansa, com Todas las madres del mundo, que va quedar molt equilibrada amb Pare meu, recuperada del seu disc de debut.
Sílvia és una de les poques intèrprets, potser del món, que salta amb tanta naturalitat de les melodies de la cançó popular –el Tango de la Vía Láctea, els aires mexicans de Mañana, la guitarra flamenca de Grito pelao, les percussions ancestrals de Pena salada– a les dissonàncies i complexitats de la música contemporània, com a la desconstrucció de The Sound of Silence, però per fer-ho en equip, amb tota la banda o compartint duets i trios, necessita músics valents i agosarats com ella. I els ha trobat.
Sílvia, ja se sap, ho canta tot i tot ho canta bé, sola o acompanyada, i continua sorprenent a cada nou pas que fa.