Entre el cel i la terra

Sílvia Pérez Cruz ha estat sempre una artista generosa i receptiva a l’hora de compartir el seu treball amb altres creadors, tant de la música com d’altres disciplines. Aquest és justament el rerefons del seu últim disc, Farsa (género imposible), on recupera cançons creades per a obres de teatre, espectacles de dansa i pel·lícules, com ara Josep, el film d’Aurel sobre el dibuixant Josep Bartolí que divendres va guanyar el Premi Europeu a la Millor Pel·lícula d’Animació.

El més curiós del cas és que, per presentar en públic aquest disc d’essència coral, la cantant palafrugellenca hagi triat la solitud absoluta, si més no en la primera versió d’aquesta Farsa presentada dissabte passat al seu estimat Temporada Alta, ja que el 22 de desembre hi tornarà acompanyada pels músics de la Farsa Circus Band .

I així, sola, envoltada d’instruments i asseguda en una espècie de tarima o “nau espacial” concebuda per l’enginyer de so Juan Casanovas, Sílvia va obrir la seva particular cerimònia en penombra amb la declaració de principis que, en certa manera, és Que me van aniquilando, del disc Granada (“Yo no cantaba pa’ que me escucharan, ni porque mi voz fuera buena. Yo canto pa’ que se me vaya la fatiguilla y la pena”). I amb Plumita va començar la seva Farsa tan real, alternant les cançons del nou disc amb regals sonors compostos durant el confinament per a persones molt properes, la seva mare i la seva germana –i les roses que conreen–, amics i amigues. Durant dues hores i quart, Sílvia va dominar l’escenari amb la seva veu dúctil com n’hi ha poques; un control precís dels instruments i artefactes sonors, i una naturalitat subjugant, amb la qual és capaç de superar fins i tot els problemes tècnics i convertir-los en un punt al seu favor. Entre els grans moments de l’espectacle, hi ha el viatge astral que realitza a través dels versos de Sylvia Plath i d’un feix de llum sobrenatural, tot plegat d’una bellesa indescriptible. I en els bisos, ja de tornada a àmbits més terrenals, va cantar a petició del públic Som somiat , la seva aportació al llibre sobre el recuit de l’artista Tano Pisano, i la gairebé obligada Vestida de nit.