l'anàlisi
El desglaç d'‘El Quixot'
A la Moncloa, hi habita ara un president en funcions, però el protocol no distingeix les interinitats. L'última vegada que un president català va enfilar les escales del Palau de La Moncloa –Artur Mas, el 30 de juliol del 2014– l'inquilí, Mariano Rajoy, el va esperar amb rictus rígid i no va baixar ni un sol esglaó per deixar que fos el convidat el que creués en diagonal tota l'escalinata i s'acostés a ell abans d'allargar-li la mà. Vint-i-dos mesos després, ahir a les cinc de la tarda diluviava a Madrid, i Rajoy no només sortia a exhibir un somriure destensat, sinó que va enviar un uixer fins a la porta del cotxe oficial del president Carles Puigdemont amb un paraigua perquè el convidat no es mullés durant el recorregut de l'escalinata. Resguardats ja de la pluja al porxo de la residència, Rajoy i Puigdemont es van regalar un somriure i una encaixada de mans mirant a dreta i esquerra a petició de fotògrafs i càmeres de televisió.
En vigílies de la diada de Sant Jordi i de la commemoració a Alcalá de Henares (Madrid) del quart centenari de la mort de Miguel de Cervantes, el Rajoy que viu en funcions va voler oferir un obsequi al seu convidat –hàbit insòlit en el cas d'una visita de president autonòmic– i va regalar a Puigdemont un facsímil de la primera edició de la segona part d'El Quixot. Ja asseguts, Rajoy va tenir la deferència de deslligar les cordes de les tapes del facsímil d'aquella part d'El Quixot en què precisament Cervantes envia el seu protagonista a Catalunya i on elogia Barcelona. “Y, así, me pasé de claro a Barcelona, archivo de la cortesía, albergue de los extranjeros, hospital de los pobres, patria de los valientes, venganza de los ofendidos y correspondencia grata de firmes amistades, y en sitio y en belleza, única; y aunque los sucesos que en ella me han sucedido no son de mucho gusto, sino de mucha pesadumbre, los llevo sin ella, solo por haberla visto”, recitava el Quixot al final d'una aventura catalana en què coneix personatges autòctons, com el bandoler Roque Guinart i el benestant Don Antonio Moreno, i en la qual és dolorosament vençut al port barceloní pel Cavaller de la Blanca Luna.
Després de fullejar el facsímil i acomodat ja al sofà del Palau de La Moncloa, Puigdemont no va correspondre l'amfitrió amb cap obra literària i va descarregar a la taula de treball un document en prosa asèptica de 46 punts que va sacsejar Rajoy fins al punt de no saber si veia gegants o molins, perquè ell en recordava 23, de punts pendents, plantejats al seu dia per Mas. “Ara són 46 punts, el doble dels que li va plantejar el president Mas fa dos anys. Ha passat el temps i entre el pas dels dies i els incompliments, la llista s'ha engrossit”, va voler aclarir el convidat al descol·locat amfitrió.
Si bé li va descomptar fins i tot dos punts de la llista –la relació de Catalunya i Espanya i els recursos al Tribunal Constitucional– per aprimar els afers a 44, el que Puigdemont volia fer entendre a Rajoy era que tenia davant seu un cavaller atípic. “És la primera vegada que rep aquí un president de Catalunya que ha sorgit d'un Parlament amb una majoria netament independentista i que ve amb un mandat inequívocament independentista”, va recitar. En el seu debut a Madrid, Puigdemont va subratllar les asimetries del pont aeri –“és una reunió entre un govern en funcions i un govern que funciona perfectament”– i no va poder contenir la curiositat del periodista que porta a dins quan, de cop, es va veure cara a cara amb el mandatari espanyol, que sovint compareix a través d'un plasma i conversa amb imitadors radiofònics, però que últimament esquiva les sessions de control al Congrés i deixa l'escó buit. “Jo segueixo sent periodista i és clar que li he preguntat per l'escenari polític, tinc una sana xafarderia... I la meva conclusió és que hi haurà noves eleccions. No perquè Rajoy m'ho hagi dit així, sinó perquè no hi ha espai perquè la política espanyola gestioni la complexitat com va saber fer la catalana”, va informar Puigdemont, reconvertit per uns instants en l'únic reporter d'Occident que havia tingut accés a Rajoy en els últims dies.
Si bé el president català havia anunciat que en acabar la reunió es desplaçaria a l'ambaixada de la Generalitat a Madrid, el Centre Cultural Blanquerna, per fer-ne balanç, a La Moncloa fins a l'últim moment va ser un misteri indesxifrable què o qui en donaria la versió. En l'últim precedent, el de la reunió amb Mas del 30 de juliol del 2014, el protocol de la secretaria d'estat de comunicació va dictar que no n'hi havia prou amb tres piulades a Twitter i amb un comunicat per rebaixar la trobada: la catalana Alícia Sánchez-Camacho va rebre l'encàrrec de Rajoy de comparèixer a la seu del PP a Barcelona per posar paraules a una trobada que ella havia viscut a sis-cents quilòmetres de distància. A les 19.25 hores, però, La Moncloa llançava una primera alerta que augurava l'adéu oficial a la fredor dels comunicats i a l'escalfor de les piulades: “Avís: compareixença del gobierno a partir de les 20 hores.” L'enigma de qui encarnaria el gobierno es va resoldre minuts després, quan els funcionaris de La Moncloa van procedir a instal·lar el faristol de les grans ocasions i va irrompre Rajoy per comparèixer i donar per primer cop rang d'estat a una visita d'un president autonòmic. “Per una banda, 49 recursos al Tribunal Constitucional; per l'altra, 29... És evident que el Tribunal Constitucional té com a funció bàsica resoldre els conflictes de competències, però crec que hem de fer un esforç per tenir menys disputes”, va proclamar Rajoy. I no era un deliri quixotesc.