Quan la fe mou muntanyes

Fa unes setmanes, el sempre entusiasta Toni Gol i Roca ens va convocar, a una selecció de poetes, narradors i traductors catalans, per fer una excursió a la banda oest del Pedraforca. Vam pernoctar a la rectoria de Gósol, immortalitzada per Josep Maria Ballarín i convertida en l'àmbit del seu personatge més popular, Mossèn Tronxo, inspirat en mossèn Ramon Anglerill, que encara és el rector de la parròquia de Gósol.

Sempre he pensat que els majestuosos paisatges del Cadí també han format part de l'educació sentimental de Ballarín, que a part de murri ha estat una referència intel·lectual i de país. La seva biografia no ha estat fàcil. Podria haver estat un capellà urbà de barriada o fer carrera en la jerarquia eclesiàstica, però amb el seu exili a les muntanyes, Ballarín va anar més enllà, es va trobar amb la gent, va poder parlar amb Déu de tu a tu. El tracte col·loquial del personatge és una de les cares d'un home singular. Veterà en la guerra amb la lleva del biberó, va lluitar al costat dels anarquistes i va patir totes les calamitats inimaginables: la desfeta republicana, l'internament en camps de concentració, un nou servei militar a l'Espanya profunda i gairebé una dècada amb la tisi, que no el va matar de miracle. Lluny d'arronsar-se, totes aquestes adversitats van forjar el seu caràcter. Qui es pensi que era banal, que no es confongui. Ballarín podia sortir a la tele parlant de futbol o fumant-se un bon cigar, però això només era la superfície. Darrere hi havia la personalitat d'un home del seu temps, d'un supervivent. També d'algú que es va fer a si mateix, que va partir de la fe i que va construir la seva doctrina aportant les dosis justes d'un lluitador, com els que va recrear en les biografies que va escriure en el primer període de la seva obra, les dedicades a santa Teresa de Lisieux, del 1964, i la de Francesc d'Assís, del 1967, i que va aparèixer i s'ha reeditat i traduït com a Francesco. En diferents ocasions, Ballarín va manifestar que Mossèn Tronxo va ser un divertiment d'estiu, però sovint aquestes obres, que poden resultar anecdòtiques per als mateixos autors, acaben esdevenint les més representatives en una obra extensa i plural com la del capellà, escriptor i articulista. En el moment de la seva publicació, el 1989, l'èxit de vendes s'atribuïa a la quantitat de feligresos que l'havien visitat al Berguedà, tant a Santa Maria de Queralt com a Gósol, però el fenomen es va estendre i no va resultar un llibre exclusivament sociològic. Conservo uns retalls dintre del meu exemplar del Club Editor amb aquelles declaracions trencadores, que tant ens sobtaven: “No m'he fet capellà per anar reverenciant bisbes, me n'he fet per tractar amb la gent.” La gent li va respondre perquè Ballarín establia una complicitat immediata, tant amb els feligresos com amb els lectors. Aconseguia allò tan difícil per als escriptors, connectar: “Hi ha capellans amics meus que diuen que aprofito Mossèn Tronxo per engegar-hi les meves. Potser sí, però també és cert que a vegades Mossèn Tronxo té opinions que no són les meves. Per exemple, a mi això dels cumbaiàs a missa em posa nerviosíssim i en canvi a Mossèn Tronxo li agrada. He procurat ficar-me a la pell d'ell, però és clar, no ho aconsegueixes del tot. Els del Vaticà II potser van fer una ramblada massa grossa, eh! Perquè mira que són dolentes les lletres i músiques cumbaieres.”

No resultava indiferent perquè el sentit comú apareixia en moltes de les seves declaracions, sempre que en tenia l'oportunitat: “El sacerdoci femení i el celibat lliure arribaran algun dia.” Recordo que el 1996, després de guanyar el premi Ramon Llull de l'editorial Planeta, Ballarín ens va explicar que havia assistit i havia donat l'extremunció a Fernando Lara, home fort del potent grup editorial i econòmic. Acostumat a les situacions límit que havia viscut en la joventut, mossèn Ballarín podia assistir un moribund i repartir una mica de pau en aquest món en guerra i violència perpètues. També em va interessar la seva relació amb la premsa, l'estranya comunió entre el confessor i l'opinador públic. Quan se li va preguntar com es podrien millorar les relacions entre premsa i Església, la resposta va ser al seu estil, sense sornegueria, però: “La resposta és: amb bon humor. Quan jo tracto amb periodistes, d'entrada els miro com a bons companys i amics i després acabem amb una rialla. Però el nostre clero és tímid i quan troba un periodista s'espanta.”

Durant anys ens va acompanyar com a articulista al diari. Alguns dels meus companys li retreien l'estil i algunes expressions, però Ballarín era així, d'una peça, sincer i pròxim. L'Església necessitaria més exemples d'aquesta mena per mostrar-se al costat de la gent del carrer. L'enyorarem.