El primer article de mossèn Ballarín a l'AVUI: ‘Sant Jordi'

Prop d'Esparta, en els frescos de l'adormida ciutat franco-bizantina, de Mistra, Sant Jordi dóna la cara, els peus ben plantats a terra, les mans crispades al pom de l'espasa. Va vestit de soldat i té la mirada extàtica.

En totes les esglésies de Grècia, velles o noves, hi trobareu Sant Jordi, el que coneixem, amb el cavall, la donzella, el drac i l'escut amb la creu.

Em van preguntar:

-Perquè els de Roma heu tret Sant Jordi? És el patró del nostre país.

-També ho és del meu i d'Anglaterra i de Rússia.

Vaig haver de donar moltes explicacions.

A Egipte, Sant Jordi és a totes les esglésies coptes, gairebé a totes les cases cristianes. Té la cara més morena, la barba més negra i la mirada més extàtica.

També és el que coneixem amb el cavall, la donzella, el drac i l'escut amb la creu.

Em van preguntar:

- Perquè els de Roma heu tret Sant Jordi? És el patró del nostre país.

-També ho és del meu. I d'Anglaterra, de Rússia, de Dinamarca, de Londres, de Gènova, d'Osca i de molts altres llocs.

Vaig haver de donar moltes explicacions una altra vegada.

Ros o morè, amb barba o sense, amb cara de marxant de Barcelona, de mariner genovès, de knigh anglès, de cossac rus o d'italià de la dolce vita, Sant Jordi és a tot Europa i més enllà.

De manera que els nostres savis-crítics-historiadors-litùrgics se'ns han cobert de glòria. Pel que sembla tenen els seus dubtes científics i pensen que potser, potser, Sant Jordi no ha existit mai, i ens han deixat amb el cavall, el drac i la donzella, sense cavaller. A hores d'ara, si tinguessin raó, el drac ja s'hauria empassat la donzella, estaria rossegant les casses del cavall, i bon profit.

Però al món hi ha ànimes de donzella. Alguna llança les protegeix.

No sé si a vella Capadòcia va existir mai algun soldat màrtir que es deia Jordi. Però algun soldat deuria morir-hi màrtir. Potser és deia Kekaumeno o Nicèfor o Stilianos o Espiridió. És igual. D'arribada al cel li van posar Jordi i li van donar la feina de ficar-se entre cavalls, dracs i donzelles. Aquest és el nostre Sant Jordi.

Un país és com una donzella. Passa, potser segles, adormit a la cova del drac i algun país, com el nostre, ha volgut ser vetllat per Sant Jordi.

Avui som tan savis que no necessitem patrons. Tirant llarg, els creients pensem que hi n'hi ha prou que Déu ens vetlli per Ell mateix, sense ningú entremig.

Però Déu ha volgut que li diguéssim Pare. Tenir Pare vol dir tenir germans. Tots som una família. No és estrany que, en vells temps, els creients penséssim que algun germà, especialment, ens mirava des de dalt i ens donava, de tant en tant, un cop de mà, al costat del Pare.

Estem tan poc avesats, a l'univers poètic, que potser aquestes ratlles faran riure. Jo m'ho miro a l'inrevés. Tot això és tan poètic que ha de ser cert. Només és cert el que és poètic.

Seguim. Fer de patró no deu ser fàcil. A Amfissa enfilat sobre la capa d'oliveres de la Focida, hi ha un castell català. Vaig pensar en els almogàvers que cridaven:

-Sant Jordi!

Però els grecs també cridaven:

-Agios Geórgios!

No crec mai que Sant Jordi ens hagi ajudat a guanyar batalles. I en aquest cas Sant Jordi es deuria estimar més els que defensaven casa seva.

Ell, Sant Jordi, és un bon home que només ens guarda dels dracs. Sobretot dels dracs que portem a dintre, que volten pels nostres carrers. El pitjor drac dels catalans som nosaltres mateixos. Amb el nostre seny, el nostre roc a la faixa, la nostra “avara povertà”, la nostra murrieria que resa a Sant Jordi i dóna llonguets al drac, com deia Guerau de Llost.

Aquest país nostre es com una donzella. Hem passat llargues anyades a la cova del drac, adormits en les nostres misèries. Però, també, a cada tombant, ens hem desvetllat no gaire sencers, no gaire forts. I malgrat tot, vivents. Podem creure que algú ens vetllava.

Encara som vius.

Sant Jordi, per als creients, encara és ací, amb nosaltres.

Amb la rosa i l'escut d'argent amb la creu de güella.