Pas obligat, de ball

Aquests darrers mesos han estat un ball polític, un ball d'emocions i d'esperances, de bastons i de decepcions. Tothom ha ballat, els que estan a favor de la independència i els que no, els de la CUP i els de Junts pel Sí, Artur Mas i la senyora Maria que comenta al forn del barri “no sé pas on anirem a parar”. I tot plegat, en especial l'última setmana, pot evocar una cançó, precisament María, aquella de Ricky Martin amb la tornada: “Un, Dos, Tres / Un pasito palante María / Un, Dos, Tres / Un pasito patrás”. El pasito, al final ha estat al costat. I quan la campana de final de combat estava a punt de sonar.

I qui la cantava? Una mica tothom, dirigida a Artur Mas. Un cop vista la intransigència de la CUP, abans d'anar a parar a unes eleccions anticipades en què es perdrien bous i esquelles, només quedava aquesta opció i només la podia prendre ell. Una acció amb “un component dolorós, però estic tranquil”, va declarar ahir el president. I que no vol càrrecs. En tot cas, de consciència, no els tindrà, perquè està convençut de “fer el bé”, d'oferir “fets i no paraules” i que, tot i que no l'hi agradi la decisió que ha pres, obligat però mantenint la coherència política tradicional en ell, aquest pas lateral és per no anar a unes eleccions avançades. “Catalunya i la seva gent està per sobre de qualsevol partit polític”.

Artur Mas, però, no es retira de la política. Encara no ha decidit, per l'acceleració dels esdeveniments de les darreres hores, si continuarà sent diputat. Una decisió que deu estar en l'espai que queda entre el marc i la porta que deixa oberta a tornar a presentar-se com a president en unes futures eleccions. Considera que tal com han acabat els pactes queda lliure del compromís que va assumir de no presentar-s'hi més. “En unes pròximes eleccions podria presentar-me... o no”. Ja es veurà.

El que sí que té clar que farà és destinar “tots els esforços a refer el que significa i el que representa Convergència Democràtica de Catalunya”.

Per tant, poc o molt, ja sabem on és i cap on va el ja expresident Artur Mas. Ara és moment, doncs, de fer un recorregut cap enrere, fins allà d'on ve.

Artur Mas i Gavarró va néixer a Barcelona el 31 de gener del 1956, per tant és a pocs dies de fer els 60 anys. Podrà bufar les espelmes acompanyat dels milers que també han bufat aquest dies; altra cosa és saber cap on han bufat.

És el gran d'una família de quatre germans. Va estudiar al Liceu Francès i a l'Aula Escola Europea, abans de fer la carrera de ciències econòmiques i empresarials. Sembla ser que triar aquesta carrera no va ser un fet vocacional i sí un camí lògic tenint en compte que tots dos pares pertanyen a famílies relacionades amb la indústria.

Gràcies a la llei de transparència, els seus comptes i propietats són de coneixement públic, com també ho és que el 1982 es va casar amb Helena Rakòsnic i tenen tres fills (Patrícia, Albert i Artur), que els caps de setmana els passen, quan poden, a Vilassar de Mar i els estius, a Menorca.

L'activitat professional la va iniciar el 1979. El 1982 va entrar al Departament de Comerç, Consum i Turisme de la Generalitat com a col·laborador en la promoció exterior i en la captació d'inversions estrangeres per a Catalunya.

Militant de Convergència Democràtica de Catalunya, el 1987 va formar part per primer cop d'una candidatura de CiU a l'Ajuntament de Barcelona. Va ser escollit regidor, càrrec que repetiria el 1991 i el 1995. El 1995, però, va formar part de la candidatura de CiU al Parlament i va passar a ser diputat i, poc després, conseller de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat, fins al 1997. Del 1997 al 2001 va ser conseller d'Economia i Finances.

El 2000 va ser nomenat secretari general de Convergència Democràtica de Catalunya, fins al 2012, en què va passar a ser-ne president. El 2001 va ser nomenat conseller en cap i va esdevenir successor de Jordi Pujol. El 2002 era candidat a la presidència de la Generalitat en les eleccions que van tenir lloc el 16 de novembre del 2003. Va guanyar, però no va governar. El primer tripartit li ho va impedir. “No he tingut dotze anys plàcids, des que em vaig presentar com a candidat a la presidència de la Generalitat el 2003. Vaig enfrontar-me a dos tripartits i, quan vaig arribar al govern, amb la crisi econòmica i amb la majoria absoluta del PP a Espanya”.

Això sí, va ser el primer en ocupar el càrrec fins aleshores no oficial de cap de l'oposició, a proposta de Pasqual Maragall. Qui no es conforma és perquè no vol. I Artur Mas no ho va fer, conformar-se, perquè es va presentar com a candidat a la presidència quatre cops més (2006, 2010, 2012, 2015), en tots quatre casos també va guanyar, però no va accedir per primer cop a la presidència fins al 23 de desembre del 2010.

El seu discurs en públic, l'oral, ha anat millorant fins a assolir la capacitat del que se sol etiquetar d'animal polític, i no només en català, perquè també domina el castellà, el francès i l'anglès.

Ara s'ha vist forçat a fer un pas al costat, però després de la manifestació de la Diada del 2012 el va fer endavant i va convocar eleccions per al 25 de novembre d'aquell mateix any amb el debat d'autodeterminació i el dret a decidir no només damunt la taula sinó com a plat principal.

Davant les negatives per part del govern espanyol a cap diàleg en què es qüestionés la sacrosanta unidad de España i en veure que la força d'una part molt destacada del poble català lluny de desinflar-se continuava empenyent polítics i associacions cap a un referèndum per decidir si es vol la independència, Mas el va convocar el 9 de novembre del 2014. Els contraris al moviment independentista van posar pals, pedres i bilis a les rodes de la consulta, primer, després la van menystenir titllant-la de fireta i, tot i això, es van obrir causes legals contra Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau, de les quals encara no es té sentència.

I ara s'ha quedat a les portes, aquestes tancades del tot, d'una nova presidència. “Vaig arribar a la política sent un desconegut, i era lògic. Penso que encara hi ha molta gent que no em coneix. Ara potser em coneixeran una mica més”. I molts el recordaran. Uns amb menyspreu. Altres amb devoció.

En el comiat només va faltar alguna metàfora marinera. Segurament el seu gest, tot i que forçat, pot haver salvat el procés d'un naufragi. Cal seguir remant, però, perquè la costa encara és lluny.