Un dia de fúria independentista

Si no s'hi va en bici, en moto o en cotxe oficial, per arribar a peu al Parlament sortint del metro cal passar per davant del Palau de Justícia de Barcelona, seu del TSJC, en aquell passeig Lluís Companys que el 15 d'octubre es va omplir de gent i alcaldes de tots els racons i tots els grups sobiranistes per donar suport a Artur Mas quan va ser citat a declarar per haver convocat el procés participatiu del 9-N. Com si tot plegat hagués estat un miratge, però, aquella aparent unitat s'ha esvaït. Ahir al matí, les escales de l'edifici estaven desertes, i el president va arribar al Parlament, deu minuts abans de les onze, amb poca companyia. Això sí, preuada: la seva vicepresidenta, Neus Munté, assenyalada per la CUP i molts sectors d'ERC com el possible desllorigador en una operació que l'hauria de dur a ella a la presidència amb Mas com a conseller en cap. I és que pocs minuts abans ja ho havia dit la diputada cupaire Gabriela Serra a Ràdio 4, amb relació a la decisiva trobada forçada ahir per les entitats civils: “Si Junts pel Sí continua plantejant Mas de president, la reunió durarà dos minuts.”

Tant el president com la seva lloctinent, però, esquivaven les preguntes dels periodistes abans d'entrar al quart –i segurament últim– ple de la legislatura, sense comptar el de constitució: el de declaració de ruptura, el d'intent d'investidura, el 9 de novembre i dies posteriors, i el de validació d'un decret per a la creació d'un registre de parelles estables, el 19 de novembre. Fins i tot la presidenta, Carme Forcadell, recordava ahir sorneguerament als diputats que, abans de votar, havien de prémer el botó de “presència”.

La sessió, votació inclosa, va durar sis minuts, el primer dels quals de silenci per la mort dels exdiputats Esteve Orriols i Pere Ribera. Els altres cinc van servir per confirmar els vuit nous senadors enviats pel Parlament, que tindran un recorregut tan o més curt que, previsiblement, els diputats catalans, ja que si hi ha eleccions se n'hauran de tornar a nomenar. Tot i que els noms estaven pactats per unanimitat, la votació, secreta, es va aprovar amb 122 a favor i nou abstencions. I no totes de la CUP, ja que, a banda d'Antonio Baños –que, si bé no hi era, encara no ha lliurat la credencial de diputat–, tampoc hi havia Benet Salellas i Julià de Jòdar.

En sortir del tràmit, les dues parts van reunir la tropa abans de la trobada decisiva. El grup de la CUP ho va fer als despatxos, on després, per separat, es va trobar també amb representants d'Òmnium i Súmate, grup amb què va coincidir en la proposta d'un binomi Munté-Mas, tot i que l'entitat no estava convidada a la trobada de la tarda. Els diputats de Junts pel Sí, mentrestant, es trobaven a la sala de grups durant gairebé dues hores, amb tots els mitjans pendents a la porta. Faria Mas un pas al costat? Rebria pressions directes d'ERC o els independents? Al final, ni una cosa ni l'altra, tot i que sí que hi va haver alguna tímida intervenció perquè reflexionés, mentre el president xutava la pilota endavant i oferia la possibilitat que ERC entrés al govern en funcions fins al març per aplicar el pla de xoc pactat per Junts pel Sí, una proposta que els republicans de seguida li van tirar per terra.

Després d'una falsa alarma, quan va sortir per anar al lavabo, i en una breu trobada amb els periodistes a un quart de dues, Raül Romeva resumia en dues frases la reunió: “Som on érem dimarts, tot i que parlarem tantes vegades com faci falta per veure si trobem un desllorigador.” La puntualització final semblava més que mai retòrica buida per no acceptar l'evidència de la ruptura i haver de suspendre directament la reunió prevista a les tres de la tarda amb la CUP, en un lloc secret. Quan tot seguit transcendia que Mas no hi assistiria, semblava impossible pensar en cap cop d'efecte d'última hora. El trencament semblava consumat, i així ho reflectien les cares de circumstàncies dels diputats en sortir de la sala. L'ambient de funeral independentista semblava que a poc a poc s'apoderava de l'edifici, i ni tots els hashtags ni totes les mobilitzacions del món ho farien canviar...

A partir d'aquí, la crònica del dia de fúria independentista va entrar en un forat negre. La CUP anul·lava la conferència de premsa prevista en principi per contestar a les dures paraules de Mas dimarts, i l'ANC canviava de la plaça Sant Jaume a la plaça de la Catedral la mobilització per la unitat prevista a dos quarts de vuit per problemes logístics, i a la qual precisament sectors afins a la CUP s'havien apuntat amb la intenció de demanar directament un gest a Mas.

El desconcert mediàtic ja va passar a ser total quan, en l'afany de la premsa de saber on es feia
la trobada, es va produir un esperpèntic intent de persecució al taxi que havia de dur Turull, Rull, Rovira i Romeva al misteriós punt secret. Els tres primers van baixar del taxi de seguida, tan bon punt se'n van adonar, i després Romeva va mirar d'esquivar els periodistes fent voltes per la ciutat abans de tornar al Parlament, on per una estona es va creure que s'estava fent la reunió. I sí que s'estava fent, des de poc després de les quatre, però sembla que en un hotel proper a
la Sagrada Família, l'Ayre Rosselló, on el cap de llista de Junts pel Sí es va incorporar ben bé una hora després que comencés la trobada, que es va allargar fins passades les set, segons va transcendir
a posteriori. Entremig, això sí, a quarts de sis, Munté feia un altre tuit ben diàfan per refermar que no seria cap “moneda de canvi” per “trair” la voluntat dels electors.

Quan uns pocs milers de persones van sortir al carrer en ciutats com ara Barcelona, Girona i Reus per demanar acord i govern, la reunió ja s'havia acabat, i semblava que tot plegat arribava tard. Però encara no estava tot dit: a quarts de nou, la CUP feia públic que continuen treballant i que demà potser segueixen negociant, fet que després va confirmar Junts pel Sí, que hauria pogut fer una nova oferta. Però el dia va ser llarg, i a quarts d'onze de la nit Mas encara havia de dir l'última paraula a TV3. O la penúltima: avui, més.