El projecte d'un país
La impossibilitat de fer un referèndum per a la independència –que serà eterna– va obligar-nos a adaptar unes eleccions al Parlament per a fer-lo. El concepte era clar; el projecte, enormement difícil però definit (informes CATN); la missió, nítidament i perfectament detallada. La resolució del Parlament de la “desconnexió” va esdevenir-ne la seva carta fundacional: “Que aquesta legislatura fos la de la ruptura irreversible amb l'Estat espanyol.”
Havia arribat, doncs, el moment en què ho podíem fer tot: dos milions de vots, 72 diputats i una Espanya ingovernable que obria escletxes. Què ha passat, doncs, perquè siguem més a prop del res que del tot i aquest projecte hagi quedat reduït a una batalla de noms, sigles, organigrames... Per l'amor de Déu! La independència és el projecte d'un país.
Cal, doncs, tornar urgentment als fonaments: quina estratègia seguim a partir d'ara? quin concepte ens agrupa? què volem proposar-nos com a país? Des dels socialcristians a l'esquerra alternativa, només ens uneix el sí, i això no és cap debilitat, sinó la gran fortalesa del procés, si aquest sí a la independència ho és sense condicions ni prevencions, sense renunciar a res ni restar ningú, fruit del treball del dia a dia i de la coherència per la llibertat nacional. En la transversalitat del moviment independentista rau l'èxit de l'operació. Com pot ser un adversari polític de qualsevol independentista algú que vol també la independència de la pàtria? Jo m'he quedat a “la unitat, urnes i independència”, que he defensat amb dents i ungles aquests darrers anys allà on he pogut. I on segueixo. Recuperem el projecte. I ara no ens aturem. Que tothom passi el dol com pugui, però ràpid. Només avançant s'avança.
