anàlisi
Rivera no és Pi i Margall
El líder de Ciutadans ha jugat a ser Suárez, però en els mítings d'UCD ningú cantava “«Yo soy español»”
Tres milions de votants no catalans han triat C's, entre els quals 50.000 bascos i 25.000 navarresos
Els 40 escons permeten respirar al partit taronja per retornar els 4 milions del crèdit del Banco Popular
L'endemà de celebrar el dia de la Constitució, el grup Atresmedia va oferir l'únic debat a quatre de la campanya electoral, entre el PP, el PSOE, Podem i Ciutadans. Avançada la nit, va arribar el moment d'Albert Rivera. El moderador, Vicente Vallés, va obrir el bloc de Catalunya, i Rivera per fi podia utilitzar la seva falca preferida, la que el diferenciava dels adversaris madrilenys (Sánchez i Iglesias) i de la rival de Valladolid (Sáenz de Santamaría): “Jo, com a català...” El problema és que el periodista li va concedir el primer torn amb un pròleg enverinat: “Llanço la pregunta a l'únic català del debat. No hi ha hagut gaires catalans presidents del govern espanyol: mirant enrere, hem d'anar fins a la Primera República, amb...”. “Sí, Prim”, va rebatre aviat Rivera. “Amb Estanislau Figueras, Pi i Margall...”, va corregir el moderador. “I van durar molt poc al poder, entre altres coses, pel tema territorial”, el va prevenir Vallés.
En una època en què qualsevol cunyat pot rebatre qualsevol dada simplement connectant el telèfon i consultant la Viquipèdia, l'electorat espanyol no acostuma a penalitzar inexactituds com ara confondre el general Prim amb Francesc Pi i Margall o presumir de les sàvies lliçons de Kant segons abans d'admetre que no havia llegit mai cap llibre seu. L'elector espanyol, en canvi, sí que sembla que evidencia una certa reserva a votar en massa un polític català per instal·lar-lo a La Moncloa quan se li ofereix l'ocasió. Sovint l'avaria de la cadena electiva es produeix al partit, com va succeir al PSOE amb Josep Borrell i després amb Carme Chacón. A vegades, però, l'avaria es dóna ja a les urnes, com va succeir amb l'Operació Reformista en les eleccions espanyoles del 22 de juny del 1986. Tan conscients de l'estigma eren a Ciutadans que Inés Arrimadas va regalar un auguri als 10.000 assistents que l'últim diumenge de campanya van omplir el Palau de Vistalegre, al barri madrileny de Carabanchel. “Som més a prop que un català sigui president d'Espanya que del fet que Espanya es trenqui per Catalunya”, va sentenciar Arrimadas desafiant la històrica fatalitat catalana.
Escrutat el 100%, Ciutadans
ha descobert que l'anhel de tenir un català a La Moncloa el tenen 3.010.943 votants al sud de l'Ebre, que són la resta entre els vots totals (3.500.446) i els vots obtinguts a Catalunya (489.503). Entre els quals, fins i tot hi ha 49.887 bascos (4,09%) i 24.815 navarresos (7,05%) que volen un català de president espanyol, tot i saber que els restaria finançament per l'eliminació del concert econòmic. Un autèntic regal per a la sociologia electoral: el primer cas al món de votants que opten per qui els promet el pitjor tracte.
L'èxit d'irrompre amb més de 3,5 milions de vots i 40 escons, però, ha topat amb el llistó altíssim de les pròpies expectatives avivades per Rivera, aclamat a tot arreu amb crits d'“¡Albert, presidente!”. En l'eufòria taronja, hi van pesar molt enquestes com la de Sigma Dos, del 30 de novembre, que situava C's en segon lloc, amb el 23% dels vots i 84 escons, i a quatre punts del PP. I Rivera va interioritzar el 20% fins i tot en les declaracions a la premsa, de tal manera que va convertir la balança d'un bon o un mal resultat basant-se en aquest 20% i no en el zero absolut del qual partia. Així que diumenge a la nit, a l'hotel Eurobuilding de Madrid, C's va descobrir que el 13% dels vots era un èxit, sí, però deu punts per sota de l'enquesta que els invitava a l'eufòria. En el terreny comptable, almenys els 40 escons permeten respirar a C's, que va demanar un crèdit de 4 milions al Banco Popular i que calculava que necessitava la quarantena de diputats perquè la subvenció amortitzés el préstec.
En el desinflament, hi ha pesat l'estratègia de campanya, personalista fins a sepultar en l'anonimat els candidats arreu del territori que no era Catalunya. I, quan es donaven a conèixer, era per un incendi, com Carlos Pracht (número u al Congrés per Santander), que avisava que també “hi ha violència de dones, com ara les gihadistes” i que “l'avortament també és violència”, i Marta Rivera (número tres al Congrés per Madrid), amb allò de “tan terrible és per a un nen veure el seu pare matar la seva mare com veure la seva mare matar el seu pare”.
Atesa l'estridència d'algun candidat, Rivera ha jugat al personalisme i a encarnar el centrisme d'Adolfo Suárez. A banda que el fill, Adolfo Suárez Illana, va boicotejar l'invent demanant el vot per al PP al costat de Mariano Rajoy i de l'estàtua del pare difunt a Àvila, en els mítings d'UCD ningú no havia de cantar a Suárez “Yo soy español, español, español” cada cinc minuts com si fos una catarsi col·lectiva. Rivera, en canvi, sovint semblava que parlés enmig d'una tanda de penals decisiva de la selecció espanyola de futbol, com va succeir a Vistalegre. “Això és com fer un míting en un camp de futbol...”, va arribar a dir aclaparat perquè els brots d'espanyolitat li impedien fins i tot fer una frase rodona per a televisions i ràdios.
L'últim català que aspira a La Moncloa, a més, va caure en la trampa que li va posar Rajoy, que avisava el votant que optés per C's com a infidelitat per reformar el PP que el seu vot podia acabar investint Sánchez. “Votaré no a qui intenti formar un grup de perdedors [PSOE i Podem] per desbancar el guanyador”, va dir Rivera l'últim dia de campanya regalant l'abstenció a Rajoy a canvi de res. Pi i Margall va poder ser president espanyol i va durar 38 dies al poder, de l'11 de juny al 18 de juliol del 1873. “Impossible només és una opinió”, repetia Rivera en campanya. Tractant-se d'un català, però, l'opinió és tossuda, històricament tossuda.
