La gènesi popular
La CUP es va nodrir de les primeres experiències d'unitat popular municipal a Arbúcies i Sant Pere de Ribes el 1979 i de l'Assemblea Municipal de l'Esquerra Independentista, el 1986
Un dels debats més convulsos que va tenir l'organització va ser el salt a la política nacional
La seva força rau en el municipalisme i ara té 377 regidors
Des del 27 de setembre, el nom de la CUP està en boca de tothom. El seu sistema de treball i assemblearisme és lloat per alguns i criticat fins a la sacietat per uns altres. Però quan neix la CUP? Com creix des de la base fins a convertir-se en el partit clau en el panorama actual?
Els seus precedents es remunten al 1979, quan sobresurten dues agrupacions a les eleccions municipals que són les precursores de la “unitat popular”, la base de la CUP: la Candidatura Unitària Popular d'Arbúcies, la CUPA, liderada per Jaume Soler; i la Unitat Municipal 9 de Sant Pere de Ribes, la UM9, amb Xavier Garriga. Com relata el llibre Cop de CUP, de Julià de Jòdar i David Fernàndez, les dues llistes van crear “dos models sòlids de gestió municipal, en què el poder era gestionat des d'estructures assembleàries o amb la implicació activa del veïnat”. De mica en mica, l'independentisme municipal va anar agafant aire i també va néixer la plataforma Moviment de Defensa de la Terra (MDT). Tot plegat va desembocar en l'Assemblea Municipal de l'Esquerra Independentista (AMEI), el 1986, que pretenia organitzar l'alternativa independentista en l'àmbit local. L'AMEI és l'embrió de les CUP, ja que en els mesos posteriors de la seva creació diversos col·lectius van prendre, de manera gairebé espontània, el nom de Canditatures o Col·lectius d'Unitat Popular –per exemple al Masnou, Premià de Mar o Salt–. La unitat popular s'anava teixint, influenciada també pel referent de l'alliberament nacional basc, que s'havia anat forjant al voltant d'Herri Batasuna (Unitat Popular en basc).
Divisions internes
Però l'AMEI i les entitats del seu entorn van quedar molt tocades quan el 1987 el MDT es va dividir en dos sectors, que, fins i tot, es van acabar esbatussant l'11 de Setembre del 1988 al Fossar de les Moreres. Aquesta tensió va acabar frenant les expectatives de l'AMEI i les CUP a les eleccions municipals del 1987 i del 1991. En aquests anys també es va provar l'experiència de l'Assemblea d'Unitat Popular (AUP), que volia coordinar aquests grups, però no va fructificar.
Durant la segona meitat dels anys noranta, l'esquerra independentista va regenerar-se: es va refundar l'MDT i va néixer una nova organització política, Endavant-OSAN (2000), que arriba a tenir força incidència dins de les CUP. L'AMEI també es va reestructurar i tot el projecte col·lectiu va culminar en l'anomenat Procés de Vinarós, que buscava una cohesió estratègica d'aquests sectors. Mentrestant, les CUP arrelaven al territori, encara que en les municipals del 2003 els resultats no van ser els esperats.
El creixement de la CUP es va produir entre el 2003 i el 2007, tot i que va fer algun pas en fals com el del 2004, quan van concórrer a les eleccions europees i només van aconseguir 6.185 vots. El 2005, l'organització es va definir com un moviment d'abast “nacional, dels Països Catalans”, i que articulava la “lluita des de l'àmbit local”. L'AMEI es va integrar definitivament dins de la CUP, que va establir, per primer cop, una estructura global basada en les assemblees territorials i l'assemblea nacional, l'òrgan decisori final. En l'organigrama s'hi ha d'afegir el secretariat nacional, que gestiona el dia a dia.
En els comicis municipals del 2007, els de la CUP van triplicar els resultats, però el 2009 es va produir un debat que va fer tremolar els fonaments de l'organització. Es va posar sobre la taula el debat sobre si calia presentar-se a les eleccions catalanes del 2010 i al final es va acordar un no enmig d'una gran divisió. La decisió va comportar una severa crisi en el secretariat nacional, que va plegar en bloc. L'entitat va estar tres mesos sense cúpula fins que va aconseguir suturar les ferides i centrar-se en les municipals del 2011, en què van superar els cent regidors. La CUP ja era la sisena força municipalista i va tornar a aparèixer la possibilitat de fer el salt a l'esfera nacional. Aquest cop l'assemblea va donar-hi suport i el 2012 van aconseguir tres diputats. La feina de “formigueta”, com ells mateixos expliquen que fan al Parlament, al carrer i als ajuntaments, van fer-los guanyar múscul i esclatar definitivament el 2015: 377 regidors en les municipals i 10 diputats en els comicis del 27-S.
