Sobirania econòmica i pors

Mai no m'hauria arribat a pensar que amb tan poca cosa es posessin tan nerviosos i ensenyessin la seva debilitat. Només amb quatre grans 11-S i amb la gent sortint al carrer amb la família, el gosset, l'alegria al cos i el somriure als llavis, han tret tota l'artilleria disponible i estan disposats a continuar mentint per empastifar el president, el seu partit i, com sembla, també ERC. Veuen que tots els intents de trencar la unitat no els han servit de res.

Anant pel país a fer actes de l'ANC i escoltant la gent, m'adono que hi ha força catalans dels que trontollen víctimes de l'estratègia de la por, que comencen a dir-me que tanta exageració els fa perdre la credibilitat. Alguns m'esperen, en baixar de l'escenari, per dir-me que mai no s'ho havien mirat des de l'angle que els acabo d'explicar i que em donen la raó: els que veritablement tenen por són ells.

Però qui són aquests “ells”? A hores d'ara ja es poden identificar clarament. Només amb la convocatòria d'unes eleccions autonòmiques que volíem plebiscitàries, n'hi ha hagut prou. Podien fer-hi moltes coses per impedir-les o per generar la confusió suficient per impossibilitar-ne la lectura plebiscitària. No han sabut actuar amb la calma ni la intel·ligència mínimes i estan ajudant, i molt, que el món –començant pels màxims dirigents mundials– estigui pendent dels nostres resultats el 27-S.

Però les seves pors arriben lluny, molt més enllà. Han fet sortir l'armada financera a dir que la independència serà el desastre per Catalunya. Ben coberts (i vigilats?) per la resta, les cares visibles de CaixaBanc i Banc Sabadell donaven suport al que anava dient el president de l'Associació espanyola de la Banca (AEB), de la gran banca. No em preocupa gens el patiment més que visible d'aquests dos senyors: cobren un molt bon sou i treuen molts altres ingressos a canvi. Ara, però, hauran de demostrar que saben gestionar una situació realment complexa i que, a mesura que avancem, encara es pot anar complicant més.

És evident que ja fa temps que han dibuixat el seu particular full de ruta, amb tots els escenaris possibles i amb les sortides més adequades, en cada cas, als seus interessos. El seu objectiu no és el nostre. Nosaltres volem la constitució d'un nou estat; ells, mantenir el nivell de beneficis i/o, si pot ser, incrementar-los. També tenen ben analitzats els efectes reals de la independència de Catalunya sobre el seu compte de resultats. Han estudiat perfectament el comportament del seu mercat a Catalunya, a Espanya i a nivell internacional. A partir de la premissa que el diner és covard, algunes de les seves conclusions resulten òbvies. La primera és que si poden evitar la independència i deixar les coses més o menys com estan, millor. De fet, ara que s'han enfortit i són més poderosos gràcies a la gran crisi, volen evitar entrar en una nova situació d'inestabilitat en què, segons les decisions que prenguin, els pot fallar o el seu mercat català o l'espanyol i, com a conseqüència de la seva pèrdua de mercat tradicional, els pot trontollar el mercat internacional. Com la majoria de la gent del país, estan instal·lats en la incertesa i el canvi accelerat. El seu temor és que amb la independència, alguna cosa hi poden perdre, almenys per una bona temporada. Com que ja fa temps que s'ho veien a venir, a tot arreu on poden actuen sota les marques de les entitats regionals adquirides; de la mateixa manera que la Caixa, a Navarra, opera sota la marca de Caja Navarra, el BBVA va decidir actuar a Catalunya amb la marca de Catalunya Caixa, per posar-ne només dos exemples. No volen la independència, però es preparen per si arriba, una acció molt digne de la gent pragmàtica, i els banquers ho han de ser més que ningú, per allò que dèiem, el diner és covard... i no té pàtria!

Ara ja tenim tots els actors principals jugant el seu paper. Els aparells de l'Estat espanyol han ensenyat les seves cartes. La darrera setmana de campanya serà dura de debò. Crec que estem més preparats que ells –tot l'aparell– per encarar-nos-hi. Nosaltres només hem de mantenir la calma, el somriure, anar a la nostra sense apartar-nos del camí traçat i aprofitant tots els errors que cometran i que tindran un denominador comú: l'exageració argumental, sempre basada en la por. Voldran fer-nos encara més por i no s'adonen que el que fan és mostrar-nos la seva.

No ens podem quedar plegats de braços veient l'espectacle. No hem d'esperar a veure com el lloc que deixen uns bancs (ja sabem que no ho faran, però ells creuen que ens amb la seva fatxendaria ens arronsarem), l'ocupen uns altres. Hem de passar a l'acció. Hem d'accelerar el seu full de ruta; hem de posar-los en l'atzucac de mullar-se i, si pot ser, provocar l'enfrontament entre ells, com pretenen que fem entre nosaltres. Els hem de demanar que es manifestin clarament, públicament i abans del 27-S sobre si respectaran o no respectaran el que decidim a les urnes, però no només a La Caixa i al Banc Sabadell, sinó també a la resta de les entitats financeres que actuen a Catalunya. I els hem d'explicar què estem disposats a fer si la resposta és el silenci o la negativa.

Per les xarxes ja circulen algunes iniciatives que insinuen accions en aquest sentit. Cal que els ciutadans d'aquest país prenguem consciència que no només esdevenim amos del nostre destí polític, sinó també dels nostres recursos i dels nostres estalvis. Ara és l'hora que l'ANC encapçali el Tancament de Caixes del segle XXI. De moment, crec que només caldrà que les entitats financeres ho sàpiguen. S'imaginen una crida de l'ANC demanant que els catalans retirem els nostres fons de totes aquelles entitats que no responguin favorablement a la petició i que els ingressin a les entitats que hi hagin respost favorablement?

Aquesta també és la nostra força. Fem-la servir contra els que actuen sense ètica ni principis democràtics i volen manipular, amb amenaces i falsedats, les eleccions del 27-S.