Declaracions d'independència
El gran estat de Bolívar
Espanya va quedar afeblida amb la invasió napoleònica el 1808, fet que va ocasionar el buit de poder a les colònies llatinoamericanes
Els oligarques locals van veure grans beneficis amb l'autonomia
El procés d'emancipació de les colònies espanyoles a l'Amèrica del Sud és tan ampli com la superfície de la Gran Colòmbia, l'estat confederal que va aglutinar fa uns dos segles el que avui són Colòmbia, Veneçuela, l'Equador i Panamà. Però el fil argumental, enmig de l'alçament dels esclaus, de revolucions permanents entre monàrquics i republicans autòctons, i de conquestes militars, està resseguit per les accions legisladores del veneçolà Simón Bolívar, considerat el pare de pell clara de la independència hispanoamericana.
De fet, ell va ser l'exemple de les elits locals que, a principis del 1800, van veure la separació amb la metròpoli espanyola –ja sense gaire poder a les colònies per la invasió napoleònica– com una oportunitat d'or per millorar les polítiques socials i econòmiques a l'altre costat de l'Atlàntic, tot i que encara hi quedessin fidels al rei Ferran VII. La lluita d'El Libertador el va portar més tard a combatre en dues batalles destacades rumb cap a la separació amb l'espanyolisme centralista: d'una banda, la de Boyacá, a Colòmbia, el 1819, i de l'altra, la de Carabobo, a Veneçuela, el 1821. Els canvis al món occidental, com ara la revolució francesa, i el suport britànic van fer la resta.
Però Bolívar, un ideòleg abnegat amb la llibertat dels pobles llatinoamericans, va quedar sense poder construir uns Estats Units en una Gran Colòmbia, que, tot i els beneficis de la separació amb la corona espanyola, feia aigües per tot arreu; les tensions entre les regions i el govern de Bolívar, president de la república grancolombiana, i la preeminència de Caracas, a Veneçuela, on es concentrava el poder, van dificultar la unitat política de l'antic virregnat de Nueva Granada. Segons el professor d'història d'Amèrica de la Universitat de Barcelona Javier Laviña, “la falta de control d'un estat llatinoamericà com el que es va crear, amb tants centenars de quilòmetres quadrats, feia pràcticament inviable la seva continuïtat”. El 1828, l'impulsor del bolivarianisme va renunciar al projecte i, finalment, va decidir abdicar. Les independències de les diverses peces que formaven el mosaic llatinoamericà van trigar poc temps a arribar.
Tot i deixar enrere el control dels tentacles espanyols, gairebé tot el segle XIX va quedar marcat per les successives lluites entre les noves repúbliques. “Les regions rivalitzaven pel domini del govern central i els conflictes socials de l'antiga colònia espanyola, on els mestissos reclamaven més privilegis, no trobaven solucions”, argumenta Laviña. Els quatre virregnats de l'antiga marca Hispana es van transformar en poques dècades en divuit països sobirans, molts dels quals amb repetides guerres civils, principalment, entre liberals i conservadors. No sorprèn que una de les últimes declaracions de Bolívar abans de morir –i després de la divisió de la Gran Colòmbia en tres països– fos tan lapidària com reveladora: “Amèrica és ingovernable. Els que hem servit la revolució hem estat llaurant al mar”, va dir.
Declaracions sobiranistes que manifesten la mala praxi de Ferran VII
Colòmbia
“La constitució del govern es farà sobre les bases d'independència de les províncies, la protecció de les quals residirà en aquesta capital perquè vetlli per la Nova Granada, que no donarà els drets de la sobirania del poble a Ferran VII.”
Veneçuela
“La necessitat ens ha obligat a anar més enllà del que ens vam proposar, empesos per la conducta hostil i desnaturalitzada dels governs espanyols.”
“Creiem que no podem ni hem de conservar els llaços que ens lligaven al govern d'Espanya.”
Panamà
“Ens reunim per separar-nos de la nació espanyola, per motius força evidents, i que són encara més opressius, per bé que no perden un moment de dominar cada dia més la llibertat de l'home. Atemptat cada espanyol, per ridícul que sigui principalment si té poder i és militar.”
Equador
“El president [el marquès de Selva Alegre] sostindrà la puresa de la religió, els drets del rei i els de la pàtria, i farà guerra mortal contra tots els seus enemics, principalment els francesos, valent-se dels mitjans que li serveixin per assolir el triomf.”