Espanya ens estima
El PP compara el 27-S amb l'èxode andalús per Franco
La direcció de Rajoy avala el clam de Villalobos contra la fugida de catalans en cas que guanyi la llista de Mas
Aprofita una cita de Romeva per carregar contra el “totalitarisme secessionista”
El PP treu suc de les contraccions del PSOE en el debat català
“Espero que els catalans que no creuen en la independència i els andalusos que van haver de sortir d'Andalusia per culpa d'un nazi, d'un feixista que va ser Franco, ara no hagi de tornar a veure les tombes dels seus familiars amb un passaport estranger.” L'autora d'aquesta sentència és la malaguenya Celia Villalobos, una diputada a la qual li agrada la polèmica, ja que, de la mateixa manera que discrepa amb l'executiu espanyol per algunes lleis excessivament conservadores, és capaç d'expressar de la forma més vehement allò que molts dirigents del PP apunten amb rodolins pel que fa a l'equiparació de Franco amb Artur Mas o l'eventual dictadura que suposaria una Catalunya independent. Ahir, doncs, l'andalusa va posar en safata la rèplica al 27-S per part del que des de fa un temps actua de portaveu de les executives, Pablo Casado. El vicesecretari de comunicació del PP donava la raó a Villalobos en tota l'extensió de la reflexió i, de retruc, ho aprofitava per espolsar-se la imatge que li atribueix l'esquerra de no voler condemnar el franquisme tot afegint que “a diferència” d'altres formacions –s'entén que es referia a Podem– que “tenen més inconvenients a criticar dictadures del signe polític que abanderen” des del PP assegurava que no tenen cap mena de recança a carregar contra les dictadures “i menys les que hem patit al nostre país”, reblava.
Això sí, al vicesecretari de comunicació li venia més de gust comentar la cita expressada per Villalobos pel que fa al futur que, segons ella, els espera als andalusos residents a Catalunya si el dia de demà es proclamés la independència, i en aquest punt va proclamar el rebuig frontal del PP que es vulgui aixecar cap mena de frontera entre espanyols. Per la mateixa raó, Casado s'ho va fer venir bé per qualificar “d'impresentable” l'afirmació del cap de llista de Junts pel Sí, Raül Romeva, sobre el fet que qualsevol que se senti espanyol no haurà d'abandonar Catalunya. “Qui és ell per dir això!”, exclamava. Pel dirigent popular, aquesta afirmació és la prova del “totalitarisme secessionista”.
Rajoy reunia ahir el seu sanedrí per primer cop després de les vacances d'estiu per agafar embranzida de cara al 27-S, i ho feia amb el mateix missatge de les darreres setmanes: només el PP pot garantir que no hi haurà independència a Catalunya, perquè el PSOE no sap què fer ni què dir i perquè el líder de Ciutadans, Albert Rivera, ha demostrat que, quan arriba l'hora de la veritat –i parafrasejant Xavier García Albiol– fuig de Catalunya perquè “li tremolen les cames”.
Curiosament, qui havia pres la iniciativa la setmana passada entrant fort en la precampanya catalana va ser el PSOE, empenyent Felipe González a elaborar un escrit exigint a Artur Mas, en concret, i al públic sobiranista en general, complir la legalitat. El rerefons de la crida es va interpretar com un intent de l'expresident espanyol de donar un cop de mà a la campanya que Pedro Sánchez haurà de lliurar a les estatals després que s'hagin adonat que davant el procés català qualsevol fórmula per marcar distàncies amb el PP són escons que s'han de restar al conjunt de l'Estat. González situava el socialisme de referència en la línia dura de Rajoy, anteposant la legalitat vigent a una hipotètica tercera via que mai no han acabat de perfilar, un fet que ahir Casado va procurar subratllar. Davant la carta, el socialisme aplaudia eufòric l'al·legat del seu antic cap de files, passant per alt la referència al totalitarisme que, segons ell, impregna la política catalana.
Nominalismes
Però ves per on que González es devia adonar de la pífia i no es va quedar tan tranquil com els seus companys, i és per això que acabava la setmana suggerint que no havia estat encertat i, per compensar-ho, ressuscitava el fantasma de l'Estatut i la guerra del “nominalisme” que des de fa anys mantenen el PSOE i el PSC, tot emfasitzant que li sembla bé que Catalunya sigui reconeguda com a nació.
De sobte, el polític d'ordre que assenyalava el camí de què cal fer davant la pressió de l'independentisme recuperava la qualitat de gerro xinès i se'l convidava a omplir vitrines i no pàgines de diari amb uns arguments que, segons replicava Carme Chacón –que en anteriors ocasions havia compartit aquesta tesi– ara no toquen perquè la situació a Catalunya “és molt greu”. Mentrestant, el seu cap de files a Catalunya, Miquel Iceta, aplaudia en solitari la proposta de González, que ahir va tornar a ser despatxada amb un cop de porta per part de Sánchez. El PSOE vol i dol. Pretén vendre que és equidistant entre Rajoy i Mas però quan algú fa un pas endavant, el conjunt del partit tanca files a favor de la tesi contrària. I d'aquestes contradiccions el PP en treu suc cada dia.
“Què és ser catalanista?”
Pedro Sánchez va deixar diumenge a Tarragona una de les cites típiques de campanya. “Sóc catalanista.” I ahir ho repetia en una entrevista en la qualcontinuava sense concretar què és el que vol dir reconèixer les “singularitats” de Catalunya dins la Constitució. La rèplica del PP no es va fer esperar i Casado li preguntava si ser catalanista vol dir “donar els vots a la CUP perquè onegi l'estelada” o avalar la inclusió de determinats ajuntaments a l'AMI. “El PSOE s'ho hauria de fer mirar”, emfasitzava el dirigent tot posant de relleu diverses actuacions del PSC en l'àmbit de la política municipal i proclamant que tot plegat deixa orfes els seus votants que no creuen en la independència. També la presidenta de Madrid, Cristina Cifuentes, es dirigia a Sánchez per reclamar si singularitats vol dir “més diners, més autonomia o més independència”. Per deixar encara més clara la seva posició davant el debat català i poder seguir explotant les contradiccions del PSOE, el PP ara ja ni tan sols es planteja incloure la reforma constitucional al seu programa electoral, malgrat que alguns dirigents, en privat, ho lamentin.
