LA CRÒNICA
Viatge al món fictici de les casualitats
Que les coses no són casualitat sol ser una veritat universal. És clar que en la compareixença del president Mas al Parlament sobre el 27-S i els escorcolls policials a la seu de CDC i a la Fundació CatDem va ser una afirmació tan repetida que va agafar tots els significats possibles. Tots. Mas havia demanat comparèixer per reforçar el caràcter plebiscitari del 27-S, però els recents escorcolls van fer que també ho fes per explicar-se sobre la corrupció. I, per tant, la sessió va ser una mica un exercici de barrejar l'amnèsia amb la regalèssia i, sobretot, de quadrar-se i posar-se recte per sortir ben reclenxinat per a la foto electoral. La sessió va donar un sonor tret de sortida a la cursa vertiginosa cap al 27-S, i això, per tant, va fer que cap de les intervencions hagi de ser presa com a fruit de la casualitat. Tampoc no devia ser casualitat que l'encara presidenta del PP a Catalunya, però no candidata en aquestes eleccions, Alícia Sánchez-Camacho, no hi fos present.
“A hores d'ara ja no crec en segons quines casualitats”, va dir Mas sobre els escorcolls. I a partir d'aquí va argumentar les seves estranyeses sobre l'actuació de la fiscalia i la Guàrdia Civil. Casualitat es va convertir en la paraula crossa. Per exemple, Joan Herrera (ICV) i Albert Rivera (C's) s'hi van aferrar amb força per llançar el sentit de la casualitat contra Mas. “No crec en les casualitats, no som davant una conspiració mundial”, va etzibar un Rivera instal·lat en l'agressivitat insolent. “Per què no escorcollen altres partits? És una casualitat?”, va preguntar Herrera, amb atacs redoblats a Junts pel Sí i a ERC perquè van en una llista amb CDC. El debat va anar cap a la corrupció, tot fet una pilota rebregada que els partits s'anaven llançant. Això tampoc no devia ser casualitat.