Per què hem de votar Sí
Perquè puguem invertir en infraestructures nostres
La ministra de Foment va reconèixer el 2012 que devia quasi 6.000 milions d'euros a Catalunya
La xarxa de carreteres catalana és un nyap per la falta de les aportacions estatals
Catalunya pateix en tots els àmbits d'actuació política el procés de recentralització que des de la majoria absoluta de la segona legislatura d'Aznar va impulsar el PP. Els posteriors governs de Rodríguez Zapatero no van servir per canviar certes dinàmiques ja engegades, entre elles una de fonamental: la inversió en infraestructures. El pla d'inversions de Rodríguez Zapatero no va servir per desencallar els grans projectes estructurals catalans, perquè el que van fer els socialistes va ser repartir a tort i a dret sense establir una política de prioritats. L'enèsima versió del “café para todos” que tants mals ha causat a l'Estat espanyol.
Mentre a Catalunya se
li escatimaven les inversions, Madrid es beneficiava del “principi de capitalitat”. L'afany de fer de la capital de l'Estat una ciutat de primer ordre europeu va portar a destinar-hi una ingent quantitat de recursos econòmics amb qualsevol excusa, per exemple els Jocs Olímpics.
El gràfic que acompanya aquest article il·lustra, sense necessitat de paraules, quina ha estat la política del govern espanyol. En vint anys, entre el 1985 i el 2005, l'Estat va construir 600 quilòmetres d'autovia a Madrid per crear una potent àrea metropolitana. Durant el mateix període la inversió a Barcelona va permetre construir uns exigus 20 quilòmetres.
I si la Ciutat Comtal ha patit aquest càstig, pitjor ha estat en altres demarcacions catalanes. Les inversions per fer millores i desdoblaments a les carreteres N-II i N-340 brillen per la seva absència. De res serveix que ambdues carreteres acumulin una llarga llista de difunts en accidents de trànsit.
Si és denunciable el dèficit d'inversió en infraestructures, encara és pitjor el compliment dels pressupostos d'inversions al Principat. El 2013, la Generalitat va fer un document que, a tall de memorial de greuges, recollia els incompliments amb Catalunya. En matèria d'infraestructures el deute de l'Estat amb Catalunya era de 5.748 milions d'euros, xifra reconeguda per la ministra de Foment el 13 de febrer del 2012.
És evident que amb un Estat català, que disposarà dels 16.000 milions que cada any marxen i no tornen del país, els governs de la República invertiran per millorar la capil·laritat del país, la interconnectivitat i el lligam de l'Estat català amb Europa.
Històries de Pepe Gotera i Otilio
El genial Francisco Ibáñez va crear dos personatges, Pepe Gotera i Otilio, que teòricament eren una mena de lampistes, paletes i nois per a tot, que més que arreglar els petits problemes dels seus clients feien malbé allò que tocaven. Els casos que acumula l'Estat i les comunitats autònomes (inclosos alguns de catalans, cal dir-ho) d'inversions en infraestructures ruïnoses li donaria a Ibáñez per fer una col·lecció sencera d'històries dels seus personatges. Citarem dos exemples, d'aquí i d'allà, que demostren en quin Estat vivim. El metro de Sevilla s'havia d'inaugurar el 2004. Va entrar en funcionament el 2009, i una setmana després ja estava espatllat. A Oviedo, Santiago Calatrava –que ha anat pel mapa peninsular “cobrint-se de glòria”– va trigar 8 anys a fer un palau de congressos i va acabar pagant 3 milions d'euros per defectes de construcció i sobrecostos.
