‘Catalonia says yes'

A quarts de d'onze del migdia de diumenge el cel està mig tapat a Washington, però la xafogor és insuportable. A les escales del Jefferson Memorial, un dels monuments més emblemàtics de la capital dels Estats Units, s'esperen asseguts la Carme, l'Antonio i la Marta Camps, que és la responsable de la coordinació de l'Assemblea Nacional Catalana a Washington, Maryland i Virgínia. Són al punt de trobada de la comunitat catalana dels voltants per fer la rèplica a l'exterior de la Via Lliure cap a la Independència que l'ANC ha organitzat per l'Onze de Setembre a l'avinguda Meridiana de Barcelona.

Aquest cap de setmana s'han organitzat trobades com aquesta arreu del país: Nova York, Atlanta, Chicago, Dallas, Houston, Seattle... Un total de disset.

Els grups de corredors, ciclistes i turistes van circulant per davant del Jefferson Memorial mentre els catalans comencen a arribar. Gairebé tothom ha complert la petició de l'organització: samarretes blanques i estelades.

Els coneguts es van trobant i es posen al dia, parlen dels problemes i entrebancs que han tingut per poder registrar-se com a votants i la poca confiança que podran exercir el vot el 27 de setembre. La Carme, 8 anys al país, i l'Antonio, als Estats Units des del 1973, parlen del procés, de com respon Madrid, de quina és la visió des de més de 6.000 kilòmetres de distància de tot el que passa a Catalunya.

A les onze en punt arriba l'Aldo, fill d'un italià nord-americà i de catalana amb una samarreta amb estelada blaugrana, la bandera al coll a manera de capa signada per Iniesta i Rafinha. “Ajuntar-nos aquí no només serveix per donar suport al procés, sinó també perquè tingui més visibilitat,” diu. Per ell, ser a la Via és una “gran responsabilitat,” ja que tot i ser lluny de casa i la complicació de seguir tot el que passa des de l'estranger, actes com aquest “sempre fan il·lusió.”

Uns llatinoamericans que passegen abans d'anar a dinar, miren encuriosits el grup de catalans. El que sembla el patriarca de la família, vestit amb samarreta blaugrana de Messi, veu una bandera i crida “Catalunya.” Una nord-americana, que acaba d'aparcar la bicicleta, segueix com els més petits corren fent voleiar una estelada. Quan es decideix, s'aixeca les ulleres de sol i demana a la més menuda de la colla que corri al seu voltant amb la bandera darrere seu, i ho enregistra tot amb el seu telèfon mòbil.

“És important poder explicar el procés i què està passant a Catalunya a la gent d'aquí”, explica l'Aldo. Pensa que cada vegada hi ha més persones interessades en el fet català i Washington, plena de joves interessats en política, és una bona plaça per augmentar l'interès dels nord-americans sobre el procés.

Toquen quarts de dotze i arriba l'hora d'organitzar-se. La Marta treu d'una bossa de plàstic, una tela triangular de color groc, un punter artesanal fet per la seva mare durant aquest mes d'agost. Entre la cinquantena de catalans l'agafen, l'estiren i després de dubtes per saber on és l'est –i, per tant, Catalunya–, enfoquen directament a l'estàtua de Jefferson. Els més menuts de la colla tenen la responsabilitat d'aguantar el cartell: “#Cataloniasays yes to Independence.” Catalunya diu sí a la independència. Les consignes i crits van per dins: qualsevol xivarri obligaria les autoritats a actuar i desallotjar-los del lloc.

A la foto hi ha gairebé una estelada per cap. També hi apareixen, al fons, les barres i estrelles nord-americanes. “És un gest al país que ens acull”, s'excusa la Marta Camps, la coordinadora de l'ANC a Washington, Maryland i Virgínia.

Acaba l'acte oficial i és moment de la foto de grup, aquest cop amb el monument a Washington de fons. Després tot són petons, abraçades, “arreveures” i “fins a la propera.” “És molt bonic, perquè aquests actes fan comunitat,” diu la Marta. I conclou: “aquest ha estat el primer maó cap a la independència.”