“Hi ha coses que l'Estat podia fer fa 40 anys; ara ja no”

S'hi assembla bastant. M'hauria agradat més que hi fos la CUP, perquè crec que el com hi anem és molt important, i amb ells el com s'hauria vist encara millor. Però ja et dic que s'assembla molt al que jo, i crec que molta gent, somniàvem.

Descartada sí, però no per part de tothom. Quan jo plego de l'assemblea, l'acord vigent és el del 14 de gener, que estableix un full de ruta i parla de llistes separades. Però el que passa és que hi havia molta gent que mai va abandonar aquesta idea. Gent de les entitats i fins i tot dels partits, com a mínim Convergència, perquè va ser el mateix president Mas qui va recuperar públicament la idea en l'acte que va fer al juny a Molins de Rei. Aquella proposta va fer replantejar moltes coses, perquè al carrer hi havia molta gent que demanava aquesta unitat.

A partir de l'última proposta del president Mas, les entitats es comencen a organitzar. L'Assemblea va fer una consulta, Òmnium va demanar una llista unitària sense polítics... Entre tots plegats es va crear una consciència que, fos el que fos, calia decidir-ho de pressa. I així va ser.

A mi em van trucar quan l'acord entre Convergència, Esquerra i les entitats ja estava tancat; em sembla que era el dia abans que s'anunciés. Diria que a en Raül [Romeva] i a la Muriel [Casals] també els ho van dir aquell dia.

D'una banda sí, perquè jo feia només uns mesos que havia passat a la segona línia i estava començant a recuperar la tranquil·litat.

Home, vaig fer un pas enrere, però un pas i prou, perquè jo el procés l'he viscut sempre amb molta intensitat. Mai he deixat de fer actes per a l'ANC, que sap que pot comptar amb mi per al que calgui. D'una banda costa, però per una altra és un honor i fa molta il·lusió. És el moment i tots hem d'estar disposats a fer el que ens demanin.

Em va semblar molt bé. És un cap de llista ideal per molts factors. Havíem coincidit en alguns actes i jo hi havia parlat, perquè va ser la primera persona amb qui es va pensar perquè em substituís a la presidència de l'ANC. És un gran candidat, perquè d'una banda té un perfil social que és clau per a nosaltres, perquè la justícia social és la nostra bandera, i de l'altra té moltíssima experiència i un gran prestigi a la Unió Europea. La tria és perfecta des de tots els punts de vista.

Però és que la nostra riquesa és aquesta diversitat. Aquesta mescla de gent i d'idees que comparteix l'objectiu de la independència. La llista és un instrument, i el que ens ha unit és el repte. I això tots ho tenim molt clar, tant com la necessitat d'apostar per la justícia social com un element indispensable. Per això, l'acord inclou un paquet de mesures socials a posar en l'inici de la legislatura. El més important no és el qui; el que de debò importa és el que farem.

Això és el que, entre moltes altres coses, diu l'acord entre Convergència i Esquerra.

Penso que aquestes disfuncions s'aniran ajustant. Nosaltres entenem que hem de fer una campanya en positiu, perquè és el que ens ha donat un millor resultat. Com a país, ens n'hem començat a sortir quan hem deixat de ser reactius en contra de les decisions i els gestos del govern espanyol i hem pres la iniciativa. La manifestació de la sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut va marcar un punt d'inflexió en aquest sentit. A partir d'aleshores, començant per les consultes sobre la independència que es van fer a la majoria de municipis, el país i la societat civil van prendre la iniciativa. Fixa't que ara és el govern espanyol el que reacciona a les iniciatives que es prenen des de Catalunya. Contra les manifestacions de la Diada, contra el 9-N, ara comença a anar contra la nostra candidatura i contra el 27-S. El tomb ja està fet, i hem de continuar per aquest camí, plantejant una campanya en positiu i plena de propostes i arguments, que és precisament el que no té l'Estat, i per això ens ataquen i ens amenacen. Nosaltres tenim adversaris, és clar, però després tenim gent que pensa diferent, com els de Catalunya Sí que es Pot, amb qui ara rivalitzem, però amb els quals ens haurem d'entendre a partir de l'endemà mateix del 27-S.

Estan fent el mateix que el 9-N. Primer van dir que no hi hauria consulta, després que no es votaria i, quan van veure que es votava, van optar per anar als tribunals. Ara estan fent igual, i nosaltres hem de respondre exposant les nostres propostes, i transmetent seguretat a les persones que dubten. Penso, per exemple, en la gent gran, que té encara viu el record de la Guerra Civil i que és segurament la més permeable al discurs de la por. I aquí, més que el que puguem dir nosaltres, és fonamental el que els expliquin els fills i els néts. El 9-N hi va haver molta gent que va anar a votar en record dels seus avis. Ara és l'hora que els avis votin pensant en el futur dels seus fills i els seus néts. I, sobretot, que ho facin sense por.

Però és que mai han deixat de legislar en contra del procés, i de laminar les competències de la Generalitat amb el suport del Tribunal Constitucional. És el que sempre han fet i forma part d'aquesta estratègia de fer por. S'emparen en la seva legalitat, i nosaltres, en la democràcia.

Home, no m'ho he plantejat mai ni crec que faci falta. És evident que els que anem a la llista estem disposats a tot pel nostre país, però aquí no hi arribarem perquè no s'aguantaria per enlloc. Parlem de democràcia i de llibertat d'expressió.

“A la Unió Europea sempre hi ha una dicotomia entre legalitat i democràcia, que és la que quasi sempre s'acaba imposant. A Brussel·les són molt pragmàtics i busquen sempre solucions que vagin bé a tothom. No et diré que estiguin esperant la independència de Catalunya amb els braços oberts, perquè no són gaire partidaris dels canvis, però tenim clar que, si guanyem, caldrà una negociació amb l'Estat i també amb la Unió. I tard o d'hora negociarem. Què ha passat amb Grècia? Semblava que les coses no tenien solució i el seny s'ha imposat. Doncs si a Catalunya hi ha una majoria que reclama un nou estat, la Unió Europea no es posarà en contra de la democràcia perquè no ho ha fet mai. La història recent és plena d'exemples de processos imprevistos que s'han resolt per la via del sentit comú. Què va passar, amb la reunificació de les dues alemanyes? I quan Groenlàndia, que formava part de Dinamarca, va voler sortir de la Unió? Doncs res, perquè es va acabar imposant el mateix pragmatisme que s'imposarà en el cas català si una majoria vota per la independència.

“És que no hi penso. Estem tan segurs que la independència és en benefici de tots, que no preveiem res més que no sigui una victòria. La gent vol canvi, i els fets demostren que l'únic canvi possible és construir la república catalana.