“Si estic en això no és per afinitat ideològica”

El context ha canviat, molt. Primer, això no és una llista d'un partit, és una llista que fan les entitats amb ERC, amb CDC, amb MES, amb Súmate, etcètera, i per tant no estic anant amb cap altre partit. És veritat, també, que aquesta llista té una finalitat molt específica. Jo vaig dir quan vaig deixar ICV, i ho continuo dient, que no em veig de diputat en un context autonòmic. El que és diferent és que aquesta llista té un objectiu, i és obtenir un mandat específic, que és que en el període més curt possible arribem a la independència. Si estic en això no és per afinitat ideològica, sinó perquè entenc que circumstancialment ens pot situar en un marc diferent perquè la confrontació ideològica pugui ser la d'un país normal i no la que tenim ara.

És que tots els que formem part d'aquesta llista, un cop culminat el procés d'independència i arribades les eleccions constituents, anirà on hagi d'anar. És absurd pensar que el fet que vagi en aquesta llista és perquè he assumit l'ideari del senyor Mas o, a l'inrevés, perquè ell ha assumit el meu. I Oriol Junqueras també té les seves idees. Aquesta llista té una missió estrictament instrumental.

S'ha de buscar el punt de consens que permeti fer això. Hi arribem perquè tots els escenaris alternatius són impossibles. L'opció ideal hauria estat un referèndum. Hem intentat tot el que es podia fer per aconseguir-ho, i tot el que hem aconseguit és un 9-N, que a més a més està impugnat i amb tres persones del govern amb una querella a sobre per haver fet allò que la ciutadania els ha dit que fessin. Per tant és una situació excepcional. En segon lloc, transitorietat. Què vol dir? Que aquest govern que surti, que ha de ser òbviament transversal, de concentració, que representi un ampli ventall d'opcions, ha de fer dues feines molt importants. Una, dotar-nos del marc institucional, les estructures d'estat que avui no tenim, el corpus jurídic. Però el dia a dia, la quotidianitat, s'haurà de gestionar i caldrà prendre decisions. Per això és important que aquest període sigui com més curt millor. Perquè les decisions d'aquesta gestora hauran d'estar pactades.

Hi ha dues coses que s'han de blindar. La seguretat jurídica i l'atenció a les persones més vulnerables. Tots els recursos han d'anar destinats a garantir que no hi haurà sectors que resultin afectats per aquest procés. És el que en aquests moments estem construint.

El faig en el moment en què m'adono que la situació està encallada en un cul-de-sac del qual no en podem sortir. Em preocupava molt un escenari amb la gent tensa, incòmoda i frustrada després de tots aquests anys de mobilització i d'intentar fer les coses bé pacíficament i democràticament. Per tant, sense haver-ho volgut ni buscat, diferents actors, des de diferents bandes, ens diuen “Potser que ho proveu perquè no quedi encallat...” “Ho proveu”, en plural, perquè som la Carme, la Muriel i jo. I jo plantejo que ha de quedar molt clar que l'objectiu és exclusivament comptar-nos-hi i si surt que sí fer la desconnexió. Si no és per fer això, no tinc cap necessitat d'anar al Parlament.

Per una banda les entitats i per l'altra l'Oriol i el president.

Circumstancialment, sí. El gran error és pretendre creure que gent que coincidim en això som afins ideològicament. No cal. Sóc una persona molt implicada en molts temes, la meva obsessió per la gestió dels béns comuns, per la gestió energètica, per la igualtat de drets en tots els àmbits, és evident i notòria. I a això no hi penso renunciar. Però totes les decisions en aquests àmbits no depenen de Catalunya, depenen d'un altre actor que a més a més és un actor que està jugant a la contra, bel·ligerant. En aquesta situació d'excepcionalitat és normal que ens posem d'acord opcions molt diferents per fer aquesta cosa concreta, la independència.

N'estic convençut. Si fins ara no han fet cap oferta, cap proposta, no tenen cap voluntat de dialogar: en el millor dels casos t'insulten i en el pitjor ja directament et posen una querella. Se'm faria molt difícil pensar que tindrem una resposta amigable i amable.

Quina pregunta!

Que no és broma, d'acord. Que ara va de debò, és evident. Que tenim una responsabilitat col·lectiva i històrica d'aprofitar aquesta oportunitat, crec que tothom n'és molt conscient. Quan surto al carrer tinc la sensació que molta gent, gent de tota índole, creu que ha arribat l'hora. “Provem-ho.” I aquesta sensació em reconforta. La resposta de l'Estat pot ser incalculable. No sé de què poden arribar a ser capaços. Ara bé, ningú no construeix una cosa tan especial sense assumir algun risc.

Si em pregunten si vull anar a la presó, diré que no. Jo, d'èpica, poca. Però els que ens posem davant hem de ser conscients que això té algun risc personal. Sóc conscient del risc personal, però encara més conscient de l'oportunitat col·lectiva.

El que faci dependrà molt de si aquí hi ha una majoria clara.

Europa té dos principis clau: legalitat i democràcia. En igualtat de condicions. L'Estat espanyol posa molt èmfasi en l'aspecte legal, el compliment de les lleis, que per a la UE és obligat. Res a dir. També és veritat, però, que les lleis es van modificant en funció dels contextos, i per això la UE posa al mateix nivell que l'àmbit legal l'àmbit democràtic. Si aquí democràticament una majoria diu que la independència és el futur, la UE haurà d'assimilar per la via democràtica aquesta situació. Això no vol dir que l'avali, sinó que l'acceptarà com un fet. A partir d'aquí, la resposta pot ser molt diversa i hi ha diferents visions dels estats. També hi ha un precedent important, que és l'escocès.

La maquinària jurídica i legal per convertir Escòcia en un nou estat, si hagués guanyat el sí, estava perfectament a punt. L'única qüestió pendent era saber si hi havia una majoria a favor. És veritat, i aquest no és un tema menor, que en aquell context hi havia la complicitat del Regne Unit, que no els hauria vetat. Però en un escenari així la Unió Europea potser es veuria pressionada a forçar l'Estat espanyol perquè s'assegui a negociar. No el què, que serà clar, sinó el com.

Si l'obre, només serà condicionat pel que passi a Catalunya. Si el 27 de setembre hi ha una majoria que diu que Catalunya vol que sigui un estat, hi pot haver un escenari diferent que si surt que no. El que no espero és una proposta ni del govern ni dels partits de l'oposició. Si hi ha algun canvi serà només com a conseqüència del que passi primer a Catalunya.

Crec que sí. Són unes eleccions que no es poden plantejar en clau parlamentària autonòmica. Legalment es convocaran així, però a la pràctica no ho seran, perquè molta gent ha entès que és l'única manera que tenim de poder fer el que no vam poder fer el 9-N. I no estem parlant de poques persones. Molts mitjans de Madrid segueixen obsessionats que tot és Mas, Mas i Mas. Més de dos milions de persones anant a votar, malgrat les circumstàncies, no és el deliri d'una persona.

Aquí hi ha una part que serà guerra bruta i hi ha una part que tampoc podem amagar ni negar. I precisament una de les raons per les quals alguns fem això és perquè volem posar tallafocs a una realitat. Hi ha hagut i hi pot haver accions de caràcter corrupte i fins i tot de caràcter delictiu que cal perseguir fins al final. Fins al final. Precisament perquè això és important, és una oportunitat per poder-nos dotar d'un nou estat amb unes eines específiques que d'entrada i d'arrel ens permetin posar fre a aquest tipus de pràctiques. No estic prejutjant cap cas en particular, estic dient d'una manera molt taxativa que un dels problemes que avui tenim a Catalunya és la necessitat de dotar-nos d'un marc que des del punt de vista de la lluita contra la corrupció sigui impecable i modèlic. És evident que mentrestant el context estarà molt contaminat per amenaces i per accions que potser en alguns casos seran instrumentalitzades, i això generarà algunes situacions complexes. Hem d'assumir-ho, si tenim clar els objectius. I no té sentit posar-nos a fer això per repetir els mateixos errors. Què més revolucionari que un estat per resoldre-ho? Jo crec que això és el que fa que molta gent, malgrat les incomoditats de les companyies, de mi cap a altres i d'altres cap a mi, tingui la mirada posada en l'escenari posterior.

No ho són. Si som on som és perquè no hem pogut fer allò que volíem fer, que era votar en un referèndum. I en aquest cas hi ha uns partits, que ara formen part del moviment Sí que es Pot, que han estat inequívocament explícits a favor de votar. És cert que fins al 27 hi haurà molta gent que no serà amb nosaltres, siguin de l'entorn de la CUP, siguin d'ICV o d'EUiA, perquè no s'hi senten còmodes. A partir del 28 de setembre, però, el procés que s'obrirà haurà de tenir en compte a tothom. També haig de dir a molta d'aquesta gent que si no hi ha una majoria clara a favor del sí no hi haurà cap oferta de l'Estat. Per això jo no compro l'argument que primer hem de veure què passa a Madrid. A l'inrevés: hem de condicionar Madrid amb el que passi a Catalunya.

És veritat, i n'hem parlat, i ell ho planteja des de la perspectiva d'algú que se l'està jugant i que està demanant que tothom se la jugui. Però si volem realment seduir molta gent que no se sent motivada per la dimensió èpica, històrica i lingüística i cultural, tenim molt més a guanyar buscant ponts i complicitats amb aquells sectors que tenen una finalitat similar que no pas buscant-hi l'enfrontament.

On no hi ha polifonies és en la consciència de situació excepcional i de transitorietat que estem engegant. A partir d'aquí és normal que hi hagi matisos diferents. Ens hem confrontat molt ideològicament i ho continuarem fent en el futur. Però hi ha un punt de connexió que és inequívoc: ho hem de fer ara, ho hem de fer bé i ho hem de fer ràpid. Estem d'acord en això, perquè com més aviat ho fem, podrem passar a l'estadi següent.

El que explico, repeteixo, és que estem en un moment d'excepcionalitat màxima, i que l'objectiu és que puguem discutir coses que avui no depenen de l'àmbit de Catalunya i que afecten molt directament les preocupacions pròpies d'una persona d'esquerres, en un marc adequat que ara no tenim. Per exemple, com es negocia el TTIP, o tancar el CIE, o que quan has de negociar la reforma laboral ho puguis fer partint de la situació que s'està vivint i patint aquí, que quan aproves un decret de pobresa energètica ningú te'l porti al TC perquè creu que vulneres competències, quan és una cosa humanitària... És per tot això.

És comprensible que hi hagi persones que vulguin continuar sent espanyoles malgrat que Catalunya sigui independent. No només és possible, sinó que ens hem d'assegurar que pugui ser així. Hi ha molta gent que és francesa, alemanya, nord-americana, ucraïnesa, i viu a Catalunya amb total normalitat sense haver renunciat a la seva nacionalitat. No hi ha cap necessitat que algú que no vol hagi de renunciar a la nacionalitat espanyola per poder ser català. A molta gent, a més, els preocupa que ens interessi el benestar dels catalans i ens desentenguem del benestar de l'Estat espanyol. En l'escenari que estem construint, volem que les coses vagin bé per a Catalunya, però també per a Espanya.

Hi ha un acord per convertir les eleccions en plebiscitàries. Si surt que sí, d'aquest acord se'n deriva un govern amb un mandat, i aquest govern té un president que pot ser perfectament el senyor Artur Mas, però el que en aquests moments està en discussió és tot el govern com a tal, com ha de ser un govern per fer això. El meu paper és absolutament irrellevant i estarà absolutament condicionat al mandat que tingui aquest govern.

Per què? Perquè proposem la independència? ERC fa anys que ho porta al programa i no l'han il·legalitzat. Seria absurd.