A la tres
Política sense polítics
“La política pot canviar molt, però amb polítics”
Els que recorden amb una certa nitidesa els primers dies de la democràcia recuperada tenen una imatge dels hemicicles ben diferent de l'actual. Per exemple, hi havia més, molts més, homes que dones, tots anaven perfectament encorbatats (el jersei de coll alt del Guti sota l'americana devia ser la indumentària més transgressora), ningú feia tuits a mitja sessió i la majoria fumaven com carreters fins i tot de l'escó estant. Pràctiques que ara ens semblen inaudites.
Les coses han canviat molt i avui a l'hemicicle no es fuma i els diputats, si ho desitgessin, hi podrien entrar en pijama, perquè de vegades costa saber si alguna de les senyories s'ha canviat la indumentària o ha vingut amb la samarreta que portava per dormir. Han canviat moltes coses menys una: hi continua havent polítics. Això deu ser, si em permeteu la hipòtesi, perquè el fet de presentar-se a unes eleccions és un acte polític i, en conseqüència, qui exerceix aquesta activitat ha de ser anomenat polític.
La proposta de confegir una llista sense polítics podem acceptar-la de la mateixa manera que acceptaríem considerar un pop com a animal de companyia. Cal ser comprensius, perquè les coses són complicades i cal trobar una sortida encara que sigui amb eufemismes. Perquè la política, a més, no és una activitat senzilla i massa sovint es confon amb l'activisme. L'activisme és la lluita per un objectiu o un conjunt d'interessos concrets. La política, en canvi, és la gestió d'interessos sovint contradictoris i contraposats. Per això cal una certa professionalització.
Si la ciutadania creu que cal fer bugada renovadora als hemicicles, es farà. Però això no ens estalviarà ni els polítics ni la política, que si voleu són com aquell germà boig de l'acudit que explica Woody Allen al final de la pel·lícula Annie Hall: “Miri doctor, el nostre germà es pensa que és una gallina.” “Molt bé, doncs portin-me'l, que el curaré”, respon el metge, que obté aquesta resposta: “Ah, no, curar-lo, no, que necessitem els ous.” És una mica el que ens passa amb els polítics. Hauríem de curar-los, però en necessitem els ous.
