Política

El símptoma alemany

El cor econòmic i industrial d’Europa trontolla, amb una caiguda del PIB del 0,1% el 2023

L’economia més gran del continent pateix com poques les conseqüències dels xocs geopolítics

La implantació de fonts renovables a Alemanya és lenta en relació amb la mitjana europea L’obsessió pels límits de dèficit ha impedit fer la inversió necessària per modernitzar els sectors clau

El cor econòmic i industrial d’Europa trontolla. Volkswagen, el fabricant de vehicles més important del continent i principal empresa alemanya per volum de facturació, va anunciar al setembre el possible tancament de centres de producció per primer cop en els seus 87 anys d’història. A finals d’octubre, la companyia Bosch va fer públics plans per reduir la plantilla en 7.000 treballadors i reduir la jornada de fins a 10.000. Pocs dies després, el grup d’enginyeria i producció d’acer Thyssenkrupp anuncià la seva intenció d’acomiadar fins a 11.000 treballadors, un 40% del total a la seva divisió de l’acer. Des de llavors, grans empreses alemanyes, incloent-hi el Deutsche Bahn, Siemens i Mercedes-Benz, han anunciat plans per acomiadar fins a 60.000 empleats, quantitat que es preveu que s’incrementi. Són indicis de les greus dificultats econòmiques que viu Alemanya, i que en termes macroeconòmics han suposat una caiguda del PIB del 0,1% el 2023, una contracció que aquest 2024 serà del 0,2%, mentre que es preveu que el 2025 es produeixi un creixement mínim de tan sols el 0,2%, segons el Bundesbank.

Una crisi de model

L’economia més gran del continent pateix com poques les conseqüències dels xocs geopolítics que s’estan produint a Europa i arreu del món, amb una confluència de factors que posen en risc la seva pròpia sostenibilitat. L’esclat de la guerra de Rússia contra Ucraïna n’ha estat el principal, tot i que no l’únic, i ha posat en relleu les vulnerabilitats estructurals d’un model de creixement basat en uns significatius superàvits comercials, i, per tant, en una demanda externa constant.  Una dinàmica facilitada per una triple dependència que des de tombant de segle havia fet possible el conegut com a “miracle econòmic” alemany.

En l’àmbit energètic, fins i tot just abans de l’inici de l’agressió russa a gran escala contra Ucraïna, el febrer del 2022, Alemanya importava prop de la meitat del carbó, un 40% del gas natural, i un terç del petroli de Rússia. Especialment en el cas del gas natural, ho feia a un preu per sota de la mitjana dels mercats internacionals a través de les importacions via gasoductes, fet que li permetia mantenir uns costos de producció relativament baixos, i per tant feia més competitiva la indústria alemanya. La pèrdua d’aquest subministrament clau, fruit de les sancions aplicades a Rússia, motivades per la necessitat de reduir-ne la dependència en una època de màxima hostilitat, han minat una de les bases del model alemany.

Es tracta d’una dinàmica accentuada per un seguit de males decisions en matèria de transició energètica, en un país que va accelerar la seva renúncia a l’energia nuclear arran del desastre de Fukushima l’any 2011, i on la implantació de fonts renovables és lenta en relació amb la mitjana europea. El 2023, els combustibles fòssils suposaven ni més ni menys que el 77,6% del mix energètic del país, mentre que les energies renovables només arribaven al 19,6%. Unes xifres molt allunyades de les del conjunt de la UE, del 32,5% i el 44,7% respectivament, mentre que l’energia nuclear suposa un 22,8% del total. Rússia ja no disposa de la palanca d’influència política a Alemanya que implicava la dependència de les exportacions de gas, especialment via gasoductes, però el manteniment de la dependència estructural de la indústria alemanya envers les importacions d’hidrocarburs la deixa en una posició desfavorable, en especial en relació amb competidors directes com els Estats Units, principal productor global de petroli i de gas natural actualment, i que en disposa a preus molt més assequibles.  

Una altra gran dependència històrica que està fent fallida és la que la indústria alemanya ha mantingut durant anys envers les exportacions a la Xina. Aquest país no tan sols ha estat un dels principals importadors de productes manufacturats alemanys, especialment vehicles, sinó que des de la seva entrada a l’OMC, l’any 2000, diverses companyies alemanyes hi han obert plantes de producció per tenir un millor accés al seu mercat, a través d’aliances d’empreses amb socis locals, a canvi de compartir-hi el seu know-how tecnològic. Avui, però, la Xina està deixant enrere el model basat en l’exportació de productes de baix valor afegit, i la seva aposta per produir i exportar productes d’alt valor tecnològic l’ha convertit en un competidor directe del país germànic. No només les exportacions alemanyes a la Xina estan caient, sinó que Pequín també està aconseguint quotes de mercat cada cop més importants als mercats globals, incloent-hi també el mateix mercat europeu. Això es dona especialment en sectors estratègicament sensibles com ara el dels vehicles i bateries elèctriques, i el de les plaques solars. Se situa, així, en posicions clau de les noves cadenes de valor globals.

La delegació de la defensa d’Alemanya als EUA, i al seu paper de lideratge a través de l’OTAN, és la tercera gran dependència històrica sobre la qual se sustentava el model alemany, i que també podria estar arribant a la seva fi. Arran de la reunificació del país l’any 1990, Alemanya va reduir el seu pressupost en defensa, i durant anys aquest es va situar lleugerament per sobre de l’1% del PIB, fet que permetia estalviar desenes de milers d’euros anuals del pressupost públic. Només tres dies després de l’inici de l’agressió russa contra Ucraïna, el canceller Olaf Scholz pronuncià al Bundestag el discurs conegut com del Zeitenwende, o “punt d’inflexió”, en què anuncia l’inici d’un nou període de rearmament del país davant les noves amenaces que recorrien el continent, i que entronquen amb l’aposta de la Unió Europea per establir les bases d’una defensa europea conjunta més sòlida i autònoma dels Estats Units. El 2024 la despesa en defensa d’Alemanya ha arribat al 2% del PIB, i es preveu que continuï pujant, especialment amb el retorn de Donald Trump al capdavant dels Estats Units, disposat a revisar els seus compromisos amb tots els socis de l’Aliança Atlàntica que no assoleixin el 3%.

Tal com ho descriu Wolfgang Münchau en el llibre de publicació recent Kaput, el problema econòmic alemany té arrels profundes. Els símptomes actuals són els d’una crisi estructural del seu model. La producció industrial fa set anys que decau. La falta de digitalització industrial, el dèficit d’inversió en infraestructura i la lentitud a l’hora d’adoptar tecnologies que permetin incrementar la productivitat en són algunes de les causes. S’hi afegeixen l’envelliment de la població i uns salaris poc competitius, que dificulten l’obtenció de mà d’obra qualificada. La triple dependència dels hidrocarburs russos assequibles, de les exportacions a la Xina, i dels Estats Units en matèria de defensa havien aconseguit fins ara maquillar aquest declivi sistèmic.

Durant dècades, l’obsessió alemanya pels límits de dèficit ha impedit portar a terme la inversió pública necessària per modernitzar i digitalitzar l’economia en sectors clau. De retruc, i amb la complicitat dels països coneguts com a “frugals”, el dogma alemany de l’austeritat fiscal ha estat imposat a la UE i als seus estats membres, prevenint-los de fer les inversions necessàries per adaptar-se als nous temps. Aquest paradigma es desfà com un terròs de sucre, especialment amb els Estats Units i la Xina bolcant diners públics per incrementar la productivitat i la competitivitat dels seus sectors industrials. L’informe elaborat per Mario Draghi publicat el setembre passat recomana invertir un 5% del PIB anual en la modernització de la indústria europea per no perdre el tren de la competició amb els dos gegants globals, a risc de quedar definitivament enrere.     

La qüestió de l’aixecament del fre del deute alemany és, precisament, la causa que ha provocat el trencament de la coalició de govern tripartit d’Olaf Scholz. La Constitució alemanya fixa un màxim d’endeutament anual del 0,35% del PIB. Els socis liberals de l’FDP no només s’oposaven als increments d’impostos i de despesa pregonats per socialdemòcrates i Verds, sinó que defensaven retallades al pressupost encara més grans. La moció de censura del 16 de desembre va reblar la crisi política per contagi de la del model econòmic. En les eleccions anticipades previstes per al 23 de febrer, segons totes les enquestes, la CDU-CSU de Friedrich Merz s’imposarà amb facilitat, amb més d’un 30% de vot. La principal incògnita és saber qui seran els seus socis de govern, si els socialdemòcrates, Els Verds, o tots dos. La qüestió de la revisió del fre del deute i de l’increment de la inversió són en el centre de tots els debats. Mentre que Merz defensa incrementar la inversió, però s’alinea amb les tesis del conservadorisme fiscal, Scholz proposa la creació d’un fons d’inversió de 100.000 milions de dòlars, inspirat en la Inflation Reduction Act dels Estats Units, i l’increment del salari mínim dels 12 euros per hora actuals fins als 15. Mentrestant, l’extrema dreta d’Alternativa per a Alemanya (AfD) continua explotant el creixent desencís i les dificultats econòmiques que viu el país, i es podria situar com a principal força opositora, amb prop d’un 20% dels vots.

Centre econòmic i industrial del continent, un quart del PIB col·lectiu de la Unió Europea, la crisi històrica del model alemany podria comportar un risc d’efecte contagi a altres economies europees pel gran nivell d’integració de diverses cadenes de valor. En el cas de Catalunya, Alemanya és la segona principal destinació de les seves exportacions, amb un 10,3% del total el 2023. Els primers deu mesos del 2024, han caigut un 14,1% en relació amb el mateix període del 2023, i del 2022 al 2023 la caiguda va ser d’un 5,2%. D’entre els sectors exposats amb un gran volum d’exportacions, destaquen els dels productes químics i plàstics d’ús industrial, maquinarà, i aparells i material elèctric per a reproducció de so, així com vehicles i instruments d’òptics.

Beneficiada com cap altra del període d’estabilitat geopolítica a Europa que seguí la caiguda de la guerra freda, alumna avantatjada del dogma liberal, del lliurecanvisme i de la teoria de la fi de la història, la sacsejada dels temps històrics presents està fent miques la fórmula d’èxit alemanya. També es podrien dinamitar dos dels traumes heretats del segle XX i de l’auge del nacionalsocialisme: la por atàvica dels efectes polítics de la inflació i la renúncia a disposar d’unes forces de defensa poderoses.  

La història es descongela i s’accelera, el món d’ahir s’enfonsa, i els antics paradigmes esdevenen obsolets. Les urgències alemanyes, i europees, ho poden ser encara més si es confirma la intensificació de les polítiques proteccionistes als Estats Units sota el guiatge de Trump, que ja ha anunciat aranzels de fins al 20% als productes europeus. De moment, la crisi alemanya és ja tot un símptoma del canvi d’època que viu Europa, i el món sencer.

0,35
per cent
del PIB és el límit màxim que permet a l’Estat endeutar-se la Constitució alemanya. A la imatge del costat, el Bundestag, el Parlament alemany
Sign in. Sign in if you are already a verified reader. I want to become verified reader. To leave comments on the website you must be a verified reader.
Note: To leave comments on the website you must be a verified reader and accept the conditions of use.