Síria
Al-Assad cau i fuig a Moscou
Després de més de mig segle i tretze anys de guerra civil, el règim sirià arriba a la fi amb l’arribada dels extremistes a Damasc
La debilitat de Rússia i de l’Iran, els patrocinadors del president sirià, ha despullat les forces del govern
El règim sirià del clan dels Al-Assad és història. Els extremistes d’Abu Mohammed al-Jolani van escortar ahir el primer ministre Mohammad Ghazi al-Jalali mentre sortia de casa seva a Damasc. El gest representava de manera acordada la transició de poder, i es va haver de fer amb el primer ministre i no pas amb el president Baixar al-Assad, perquè ni tan sols Al-Jalali coneixia el parador del líder sirià. Poc després, el Ministeri d’Afers Estrangers de Rússia confirmava que Al- Assad s’havia obert a dur a terme una transició pacífica del poder. Notícies d’agències russes citaven el ministeri: “Baixar al-Assad i altres membres de la seva família han arribat a Moscou. Rússia, basant-se en consideracions humanitàries, els ha ofert asil.”
L’estructura de poder dels Al-Assad s’ha esfondrat en dotze dies. L’ofensiva de les forces opositores liderades pels extremistes de l’Organisme d’Alliberament del Llevant ha agafat la regió per sorpresa. El mateix dia que Israel i la milícia libanesa Hezbol·là van arribar a un alto el foc, el 27 de novembre, l’amalgama de grups rebels va iniciar el cop. Durant els primers dies van aconseguir el control de la ciutat d’Alep, la més poblada de Síria. Més tard seria el torn de Hama, i la nit de dissabte, d’Homs. La pèrdua d’aquesta darrera ciutat per part de les forces governamentals va fer evident que l’ofensiva ja no tenia aturador. Homs és estratègic. Per la ciutat, hi passa l’autopista M5, que connecta Damasc amb Alep. A més, controlar Homs vol dir tallar la connexió entre la capital del país i el litoral sirià, on la població alauita, aquella més propera al règim, és majoria. Ni tan sols el desplegament de Hezbol·là, que va enviar “forces de supervisió” a Homs per reforçar els esforços del seu aliat Al-Assad, va poder canviar el rumb dels esdeveniments.
Homs és a desenes de quilòmetres de Damasc, però un cop els homes d’Al-Jolani van aconseguir el control de la ciutat, van començar a córrer rumors que Al-Assad hauria fugit del país. Hores més tard, cauria Damasc. Les faccions rebels ho anunciaven ahir als seus canals: “El líder Ahmad al-Shareh [nom real d’Al-Jolani] s’ha agenollat i ha besat el terra.” Al-Assad, quedaria confirmat, hauria resistit tretze anys de guerra civil reconvertida en conflicte internacional per acabar caient en qüestió de dies.
La debilitat dels aliats, clau
El ràpid avenç dels homes de l’Organisme d’Alliberament del Llevant no s’explica sense la desmotivació de les forces d’Al-Assad en la defensa del règim. La situació econòmica del país és paupèrrima, amb una inflació desorbitada. El valor de la moneda local està per terra i els salaris són lluny de ser suficients per viure dignament. El règim, molts perceben, era incapaç de resoldre aquestes qüestions.
La guerra, a més, havia deixat un país devastat. Gairebé la meitat de la població havia hagut de fugir de casa seva, mig milió de persones han perdut la vida en el conflicte i als carrers hi havia una sensació general d’afartament envers un líder que havia demostrat ser capaç d’infligir qualsevol atrocitat contra la seva pròpia població per tal de mantenir-se en el poder, heretat del seu pare.
A tot això, s’hi ha afegit la debilitat dels seus màxims aliats. Rússia i l’Iran havien estat els responsables de la supervivència d’Al-Assad durant els anys anteriors. Va ser l’aviació del líder rus, Vladímir Putin, la que va desequilibrar la balança el 2015, quan hi havia qui veia Al-Assad més fora que dins del Palau Presidencial. Ara, les tropes russes estan massa implicades en el front ucraïnès per assistir el seu patrocinat sirià, i part d’aquest desplegament a Ucraïna va sortir directament de territori sirià, on alguns punts del país havien arribat a registrar una presència russa tan forta que tenien l’aparença d’una ocupació.
Per part de l’Iran, les forces perses desplegades a Síria i les dels seus aliats –principalment, el grup libanès Hezbol·là– han rebut un cop colossal durant els darrers tretze mesos. Les hostilitats que Hezbol·là va decidir llançar contra Israel l’octubre del 2023 com a “front de suport” a la població de la Franja de Gaza van comportar l’ofensiva despietada de l’Estat d’Israel contra la infraestructura de Hezbol·là al Líban, però també contra totes les capacitats vinculades a l’Eix de la Resistència, l’aliança formada pel règim de Damasc, Hezbol·là i els houthis sota el lideratge de Teheran. Amb els russos entretinguts a Ucraïna, les forces proiranianes sota mínims i els soldats sirians afamats, el camí d’Al-Jolani cap a Damasc era més clar.
Tot i això, l’ofensiva dels extremistes ha provocat 900 víctimes mortals, segons xifres de l’Observatori Sirià dels Drets Humans. De les quals, 138 serien civils.
Ara caldrà veure si aquest conflicte teledirigit per múltiples potències globals evolucionarà cap a una situació en què la població siriana pugui decidir el seu camí. Així ho deia anit António Guterres, cap de les Nacions Unides: “Després de gairebé catorze anys de guerra brutal i la caiguda del règim dictatorial, el poble sirià té ara una oportunitat històrica per construir un futur pacífic i estable.” Caldrà veure si Turquia, l’Iran, Rússia, els països del Golf i els EUA hi estan d’acord.
