Política
‘Prestige’, Iak, 11-M i ara la dana
L’erràtica gestió de Mazón i negligències com ara desoir els experts i descobrir sobre la marxa el sistema d’alertes evoquen el vell manual del PP per afrontar catàstrofes i crisis
El menysteniment al general i cap de l’UME Javier Marcos recorda el calvari del cap dels Tedax Sánchez Manzano amb Aznar i la desídia de Trillo amb els morts a Turquia
La postal no té precedents: Javier Marcos, general i cap de la Unitat Militar d’Emergències (UME), compareix amb l’uniforme negre a La Moncloa i es veu forçat a recordar a un president autonòmic en actiu qui té el timó de la gestió a l’hora de demanar efectius militars i a remarcar que la unitat militar no actua pel seu compte ni entra a les comunitats motu proprio. “En un nivell 2 d’alerta, qui dirigeix l’emergència és la comunitat autònoma, qui decideix on anem, o no, és la comunitat. És el director d’emergències qui ens diu on actuem, i això hem fet amb disciplina. Jo puc desplegar i mobilitzar els meus homes, però no puc entrar enlloc fins que el director d’emergències de la Generalitat m’autoritza per fer-ho”, va haver d’explicar Marcos en públic, com si la pedagogia de l’estat de les autonomies li correspongués a ell. El menysteniment del president Carlos Mazón a l’UME –“com pot ser que hagi de dependre del president de la Generalitat que un dia en demani 500 [efectius] i un altre, 1.000?”, va gosar dir el mandatari el dilluns 4 a la COPE tot canviant la versió del dijous anterior, segons la qual “a mesura que es demanen, van venint”– no és l’únic factor que recorda el calvari d’altres servidors públics com ara el cap dels Tedax l’11-M del 2004, Juan Jesús Sánchez Manzano, i dels familiars dels militars morts en l’accident del Iak-42 a Turquia el 2003. És l’actual gestió global que Mazón està fent de la dana, amb els ingredients ja vistos de l’absència primera, la resposta tardana i el canvi de versions, el que evoca el vell manual del PP per abordar crisis com ara els atemptats d’Atocha, la pitjor tragèdia de les forces armades espanyoles i la catàstrofe del vaixell Prestige a la costa de Galícia.
Cascos, de caça en la crisi del ‘Prestige’
Quan el 13 de novembre del 2002 un vaixell carregat amb 77.000 tones de petroli va demanar ajuda per ràdio al centre de salvament de Fisterra per una escletxa en un tanc, la primera decisió del govern del PP va ser allunyar el vaixell, prescindint de tot criteri tècnic. “La decisió d’allunyar el vaixell es pren dues hores després de l’accident. Es pren sense cap tipus de consulta tècnica; va ser l’ocurrència d’una persona”, exposava Xosé Manuel Pereiro en el llibre col·lectiu Chapapote (Libros del KO). La conseqüència d’ignorar els experts és coneguda: el vaixell es va trencar sis dies després, el 19 de novembre, i va abocar 63.000 tones de petroli al mar, un dels pitjors vessaments de la història (superior a les 41.000 tones de l’Exxon Valdez el 1989 a Alaska). El cap de setmana del vessament del Prestige, el ministre de Foment, Francisco Álvarez-Cascos, estava participant en una cacera a la reserva de la Cerdanya-Alt Urgell, mentre que el president gallec, Manuel Fraga, també estava caçant a Aranjuez (Madrid).
Vint-i-dos anys després d’aquells “petits filets de plastilina” explicats per l’aleshores portaveu Mariano Rajoy, el 29 d’octubre del 2024 Mazón té a València un forat negre en l’agenda des de les 14 hores fins a les 19 hores en què no va mirar mai el mòbil (segons ha relatat, per un dinar amb la periodista Maribel Vilaplana per oferir-li la direcció d’À Punt). I la consellera de Justícia i Interior, Salomé Pradas, no només no va valorar les alertes de l’Aemet de primera hora aquell dimarts de la dana mortal, sinó que ha confessat que no es va assabentar que existia el sistema ES-Alert –l’enviament per part de les autoritats de missatges directes massius als telèfons mòbils dels habitants d’una zona de risc– fins que va parlar telefònicament amb el secretari d’estat de Transició Ecològica, Hugo Morán, i un tècnic li va explicar que existeix “un mecanisme que s’anomena ES-Alert”. El resultat de la incompareixença és que l’alerta als mòbils era enviada a les 20.11 hores, quan les riuades ja arrasaven els primers pobles. “Per descomptat que coneixia l’existència del sistema d’enviament massiu d’alertes”, ha dit Pradas més tard. El dimarts de l’aiguat, però, Mazón tenia encara vacant el càrrec de director general d’Interior –el gestor directe de les emergències–, quan ja es complien tres mesos de l’adeu de Vox del govern, i va nomenar ipso facto l’exalcalde del PP de Barxeta Vicente Huet, lloat pel seu “coneixement dels festejos taurins”.
Menyspreu als experts
Si hi ha un fil argumental que uneix més de vint anys de tragèdies de naturalesa tan dispar com la dana (2024), l’11-M (març del 2004), el Iak-42 (26 de maig del 2003) i el Prestige (novembre del 2002), és la negligència de menysprear els experts i els servidors públics al peu del canó. Qui al seu dia va patir l’entestament del PP perquè la realitat no capgirés el relat és Juan Jesús Sánchez Manzano, comissari i cap dels Tedax en els atemptats gihadistes d’Atocha i El Pozo l’11 de març del 2004, que van causar 193 morts i prop de 2.000 ferits. A primera hora del matí, els Tedax ja havien descobert les bosses bomba a Atocha i El Pozo i havien comprovat que les restes del material explosiu eren de color blanc i no del vermell de la dinamita Titadine que s’associava a ETA, i a les tres de la tarda ratifiquen la hipòtesi gihadista en requisar goma-2 ECO de la furgoneta Kangoo i la cinta amb càntics de l’Alcorà. A les 17.35, però, el govern de José María Aznar enviava a les ambaixades un telegrama firmat per la ministra Ana Palacio en què adjudica l’autoria a ETA. Sánchez Manzano i el seu col·lega Jesús de la Morena van comunicar la certesa del gihadisme al superior immediat, el comissari general de seguretat ciutadana, Santiago Cuadro, però en la cadena de jerarquies que va fins al secretari d’estat, Ignacio Astarloa, i el ministre de l’Interior, Ángel Acebes, tot es desvirtua. El calvari va perseguir Sánchez Manzano fins i tot en vigílies de comparèixer a la comissió d’investigació del Congrés: a instàncies d’Aznar, se li va exigir que assumís que els Tedax havien utilitzat la paraula Titadine en algun moment. Ell es va negar a “tacar el prestigi dels Tedax” argumentant que “no podia quedar per a la història que els Tedax havien confós el govern”.
El menyspreu de l’Estat als seus servidors va escalar amb Federico Trillo i la gestió del Iak-42, estavellat a Turquia procedent de Kabul amb 75 morts (62 dels quals, militars). La pressa del PP per tancar el cas va portar a assignar una identitat equivocada a 30 morts i a barrejar restes de diferents cossos en un mateix taüt. Qui més va fer per rescabalar les ferides als familiars és José Bono, ministre de Defensa del 2004 al 2006. Sent ja president del Congrés, el 6 d’octubre del 2008 Bono va oferir a la cambra baixa un dinar amb el ministre de l’Interior, Alfredo Pérez Rubalcaba, i el grup d’identificació de cadàvers de la Guàrdia Civil, que aleshores estava a les ordres del capità Nicomedes Expósito. “Els guàrdies civils ens expliquen que el problema de la desastrosa identificació dels cadàvers del Iàkovlev 42 va ser conseqüència que «no ho fessin professionals; a nosaltres no ens van permetre anar-hi». El govern d’Aznar va impedir una adequada actuació de l’equip més eficient d’Espanya en identificació de cadàvers juntament amb el del cos de policia”, recull Bono en el dietari Se levanta la sesión. Set mesos més tard, el 20 de maig del 2009, el senador del PP per Toledo Agustín Conde va revelar a Bono que l’equip d’identificació de cadàvers de la guàrdia civil es va presentar a l’aeroport de Torrejón per anar amb Trillo a Turquia i que el ministre els va vetar a l’avió –“què hi fan, aquests, aquí?”, va etzibar– i els va ordenar que marxessin.
Del Prestige a la dana, passant per l’11-M i el Iak, cada catàstrofe té la seva geografia i els seus noms propis. Però passen els anys i un mateix fil argumental de menyspreu al coneixement i als servidors públics les uneix tràgicament.