Política

anàlisi

Marginats del món, uniu-vos

L’aliança entre Pyongyang i Moscou representa una altra esquerda per a la nova globalització
La segona presidència Trump sembla estar destinada a posar fi a la guerra d’Ucraïna

Que Pyongyang no és cap germaneta de la caritat, ja ho sabem. La dinastia Kim governa amb mà de ferro la República Popular de Corea del Nord des fa tres generacions. En altres llocs del món també hi passen coses semblants. Però a vegades no en tenim memòria. O, simplement, no la volem tenir, que és pitjor. En qualsevol cas, és cert que Kim Il-Sung inicià una particular dinastia comunista estalinista. El seu fill Kim Jong-il la va continuar. El seu net Kim Jong-un l’ha ampliat. I la besneta Kim Ju-ae ja està preparada a la rampa de sortida.

Però més enllà de l’estridència que ens pot causar l’existència d’un model dinàstic en un sistema comunista, allò encara més rellevant és que Corea del Nord és una rara avis. Al cap i a la fi, si tenim un model estalinista per excel·lència a escala mundial avui dia, aquest no és altre que el de Pyongyang. L’estalinisme s’instaurà a l’URSS a partir de 1928 i en els estats satèl·lits de l’URSS o vinculats a ella, a partir de 1948/49. Així, doncs, Corea del Nord es troba ancorada en una lògica mundial de guerra freda, quan ja no ens trobem ni tan sols en la globalització post 1991 i hem començat a caminar per la nova globalització des del 2022. La República Popular de la Xina ha fet una transició agosarada i ha convertit el model capitalista en el seu motor econòmic. Però el partit segueix sent el partit i, per tant, l’estat és a les seves mans. Un partit que, des de 1949, ha estat clau per a la subsistència econòmica, però també militar, de Corea del Nord. Històrica veïna. I amb un model d’estat amb algunes similituds. Moscou, durant la seva etapa soviètica, també hi va ajudar. Però després de 1991 ja va ser una altra cosa.

No obstant, el 2024 ha tornat a unir Moscou amb Pyongyang. Un dels marginats del 1991 i del 2022 ha trucat a la porta d’un dels altres marginats. De fet, Pyongyang el podríem anomenar el lumpen marginat amb majúscules, marginat entre els marginats. Per tant, realment ens ha de sorprendre que s’hagin trobat? De fet, no podria recordar una mica, però amb vestimentes diferents, l’amor platònic amb què Brussel·les i Washington mantenen una particular lluna de mel que dirigeix amb eficiència contrastada i mà esquerra, com estem comprovant darrerament, la globalització i la nova globalització?

És clar, el problema dels marginats és que no segueixen el fil de l’establishment. I ara acabem de veure com molt amablement Corea del Nord –que, no ho oblidem, és un estat que tècnicament encara no ha signat la pau amb l’altra Corea després de la guerra de 1950-1953, en la qual els EUA hi van tenir alguna cosa a veure– envia soldats cap a Moscou. I per què no pot fer-ho? O és que Brussel·les i Washington no estan enviant armament i diners a dojo cap a Ucraïna? O és que només l’establishment té dret a teixir aliances i a executar-les? Destí de tot plegat: el front d’Ucraïna. Una evidència: la Federació Russa necessita reposar infanteria i la busca allà on li n’ofereixen. Entre marginats s’entenen, que algú diria. Kíiv, en canvi, sembla no necessitar aquesta reposició exterior en un exercici de contorsionisme que algú ens haurà d’explicar quan acabi la guerra.

I més tenint present que la guerra d’Ucraïna és internacional sense cap matís possible. Ara ja podem dir que, oficialment, tres continents hi estan implicats. Primer Europa, escenari material –ja hi estem acostumats des de 1914–. Després Àsia i Amèrica, amb suport actiu de subministrament de recursos bèl·lics –els primers en l’aspecte humà i material (no oblidem també l’ajut tècnic de drons iranians a Moscou), i els segons només en l’aspecte material, almenys teòricament–. Quin rum-rum que fa això que ens hi pessigarem els dits. I més si tenim present que a l’altre extrem d’Àsia tenim una altra guerra, i molt més desigual que la d’Ucraïna. En aquesta altra, el continent asiàtic i l’americà hi estan implicats de ple... i amb perspectiva que truqui a les portes del nord d’Àfrica. Guerra d’Ucraïna, guerra de Gaza, Europa, Àsia, Amèrica (i potser Àfrica). Fa falta dir alguna cosa més?

Potser sí. És fàcil acusar Pyongyang de militarisme. De fet, és una realitat incontestable. Si no hagués estat pel seu armament nuclear, de ben segur que l’estat nord-coreà hauria estat engolit per la globalització. Bé, per ser més precisos, engolit per Washington. Tal com els EUA ja van fer amb el Japó des de mitjan segle XIX i especialment des de mitjan segle XX. O com molt bé ha sabut fer amb l’altra Corea des del 1950, per exemple. No oblidem que el Pacífic és el seu particular Mare Nostrum, amén de l’Atlàntic, que dona lloc a aquella institució tan lloable anomenada OTAN que per fi ha trobat a Ucraïna alguna cosa de pes a fer des del 1991.

I ens hem de preguntar: quina mà se li ha ofert a Pyongyang durant aquests anys per sortir del seu aïllament? I, sobretot, quins recursos financers se li han ofert? Pyongyang ha buscat poc la seva connexió internacional. Però és que se li ha ofert encara menys. Només Pequín ha mirat cap al seu veí. I Putin ara. Per cert, un altre exercici de contorsionisme. No hem d’oblidar que Putin va denunciar el comunisme de Lenin com l’origen del desenvolupament d’un artificial nacionalisme ucraïnès que es trobaria darrere –juntament amb l’OTAN– de l’amenaça a la seguretat nacional de Rússia. I, per tant, la justificació del 2022. Però ara ha pactat amb un estat comunista. Això sí, estalinista i no leninista. Però no és un tema de matís. És pragmatisme en estat pur. Això sí, entre marginats.

En definitiva, si recordem la darrera cimera dels BRICS, la consolidació del Sud Global o ara l’aliança militar entre Moscou i Pyongyang, potser allò que hauríem de pensar és quantes coses s’han fet de manera erràtica per part dels gestors mundials des de 1991. Per això, com una gota malaia, els marginats van erosionant aquest castell de cartes global. I mentrestant, un vell marginat, però en aquest cas com a establishment, torna a entrar a escena. A Trump, apartat durant quatre anys del poder polític de la primera potència mundial, no se li podrà rebatre que, durant la seva anterior presidència, no estaven presents ni la guerra d’Ucraïna ni la de Gaza. O que es van destapar sospitosos negocis milionaris del fill de Biden amb les autoritats ucraïneses. I més coses encara, la seva sintonia personal, i es pot discutir si política, amb Putin. Si a això hi afegim les estridències de qui serà el seu vicepresident, Vance, que va assegurar en campanya electoral que Washington retiraria automàticament el suport militar a Ucraïna, fan que Zelenski pensi que no venen bons dies. El president ucraïnès apunta a marginat amb majúscules. Kim Jong-un també sap que mantindrà aquest estatus. Trump és molt Trump. Als rojos no s’hi aproparà mai. I, mentrestant, Netanyahu s’infla com un globus. De fet, tal com estem, potser un tal Marx, podria ser el desllorigador. Grouxo, no pas Karl.

Sign in. Sign in if you are already a verified reader. I want to become verified reader. To leave comments on the website you must be a verified reader.
Note: To leave comments on the website you must be a verified reader and accept the conditions of use.