Llengua amb accents
Esclata la riquesa de la llengua catalana
Nombroses iniciatives els últims anys mostren la creixent presa de consciència dels parlants sobre el tresor que suposa mantenir el lèxic i trets propis
Els experts, reunits en el festival ‘Posa-hi tu l’accent’, coincideixen que potenciar les varietats dialectals enforteix el català i n’afavoreix la unitat
Jo parlo. Jo parle. Jo parli. Jo parla. Jo parl. Jo xerr. Jo rall. Jo pàrlut. Jo pàrlec. Jo pàrluc... Hi ha moltes maneres de dir el mateix en català, i totes són correctes –de fet, fins i tot gairebé totes són normatives–, i donen color i varietat a la llengua. Això no vol dir, és clar, que no hi hagi un estàndard que les relligui i en vertebri la unitat. En els últims anys hi ha hagut un esclat d’iniciatives que demostren la progressiva presa de consciència de molts catalanoparlants del fet que precisament això, la seva parla, és un tret distintiu que els dona identitat a ells i a la seva comunitat, i forma alhora un granet de sorra que dota de riquesa i robustesa la llengua.
N’és una bona prova el festival Posa-hi tu l’accent, celebrat l’últim cap de setmana de setembre a l’Espluga de Francolí, iniciativa pionera impulsada pel Casal de l’Espluga amb el suport i la col·laboració de les institucions i grans entitats en defensa de la llengua, que va constituir un aparador i alhora un punt de trobada de totes les variants dialectals. I si una conclusió es va fer evident és que la millor manera de defensar la fortalesa i la unitat de la llengua és, precisament, fer gala de la diversitat d’accents. “De la mateixa manera que ens sentim arrelats a un dels territoris de la nació catalana, les nostres varietats lingüístiques geogràfiques ens uneixen a la nostra llengua comuna”, defensava el manifest llegit en la cloenda, que subratlla que tothom parla “igual de diferent”, i constata: “Quan tots els dialectes de la llengua, des del central fins al valencià, des del mallorquí fins a l’alguerès, conviuen i es relacionen i es potencien en igualtat de condicions, això ens uneix i fa, indiscutiblement, més forta la llengua.” “Aquest festival ha tingut com a objectiu possibilitar una autoestima que ens desculpabilitzi i ens empoderi per desenvolupar una consciència lingüística que respecti la riquesa de la diversitat, perquè forma part del nostre patrimoni cultural”, cloïa el text, que culminava tres dies de ponències, taules rodones i actes paral·lels, com concerts, teatre i fins i tot un concurs escolar, en què una cinquantena de ponents acadèmics, però també d’altres àmbits com la docència, la literatura, la música i el periodisme, van aportar la seva visió de com des dels respectius àmbits es veuen, es viuen i es potencien, o no, els trets dialectals propis.
“Hi ha hagut una valoració social dels dialectes progressiva en els darrers temps”, analitzava el primer dia, en una taula rodona amb filòlegs, el catedràtic emèrit Joan Veny, referència avui de la dialectologia catalana, que va ser homenatjat i va pronunciar la lliçó magistral inaugural. I és que els experts coincideixen que hi ha hagut un boom de la dialectologia en els darrers anys. “Les persones s’estimen les formes pròpies i les valoren en positiu”, reflexionava el professor de la Universitat d’Alacant, Vicent Beltran, autor del llibre Els parlars valencians, d’acord amb el qual s’han fet més d’un centenar de samarretes amb paraules peculiars de pobles d’arreu del País Valencià. “Ens fa la sensació que amb la globalització hem perdut una cosa nostra, i torna el gust per allò autèntic, tot i que una part d’aquest gust s’ha perdut i no el recuperarem mai més”, analitzava Ramon Sistac, professor ja jubilat de la UdL i membre de la secció filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). Si la tendència social és avançar cap a un escenari de més respecte per la diversitat, “amb la llengua ha passat una miqueta igual”, indicava Beltran, que a més troba que, a diferència d’altres indrets d’Europa on parlar de dialectes fins i tot té connotacions negatives, als Països Catalans som en un “punt dolç”, ja que són vistos com una cosa positiva. I és que, al contrari del que alguns sectors volen fer creure, el català és un idioma molt compacte, en el sentit que a dos catalanoparlants de punts molt llunyans no els cal recórrer a l’estàndard per entendre’s, com passa en altres llengües properes com l’italià o l’alemany. “Això facilita molt les coses”, assumia Sistac.
I encara més: “El manteniment de les formes dialectals és bo per a la unitat de la llengua”, proclamava, ras i curt, la professora de la UAB Mar Massanell, membre també de l’IEC, que justament creu que cal fugir d’una homogeneïtzació al voltant del central. “Que els nord-occidentals mantinguem les formes comunes amb el parlar de València o de la Franja el que fa és enfortir la unitat de la llengua i no pas qüestionar-la”, exemplificava. “La majoria de parlants de català central no consideren que parlen un dialecte”, avisava, això sí, Sistac, que creu que cal encara molta pedagogia en aquest sentit. “El valencià és un dialecte, però el barceloní, també”, subratllava Beltran. I és que l’estàndard beu sobretot del central, però no només. I, a més, no s’ha de confondre, com deia també el manifest, amb el normatiu, perquè aquest accepta moltes altres formes, pròpies de tots els territoris de parla catalana. “Que cadascú es munte el seu propi estàndard i que aprofite al màxim tot allò del seu propi parlar que hi tinga cabuda; tenim la sort de tenir un estàndard flexible”, resumia l’alacantí. “Podem parlar d’unitat, però no d’uniformitat. Unitat vol dir que hi ha opcions per al parlant”, deia Veny.
De fet, fins i tot Pompeu Fabra, l’ordenador de la llengua i creador així de l’estàndard, va ser curós amb tots els dialectes en crear les normes ortogràfiques. Per això, per exemple, els plurals de moltes paraules s’escriuen amb e, com pronuncien en el bloc occidental, i no amb a, com persones. I també, tenint en compte els parlars illencs, cant s’escriu amb t final, i vaca, amb v. “La normativa del català s’ha fet d’una manera exemplar amb relació al respecte als dialectes, començant pel gran codificador que en va ser Pompeu Fabra”, lloava el mateix Veny, que recordava, a més, que ja apareixien abundants dialectalismes en el seu diccionari del 1932. “No s’hauria pogut fer si el punt de partida hagués estat un sol dialecte, el central, i això és realment important”, remarcava. I si és clau destacar la varietat dialectal, també ho és destacar l’ortografia, que, això sí, segons Massanell, “és fonamental que sigui igual per a tothom, perquè és el símbol que tots fem servir una mateixa llengua, mentre que els àmbits lèxic i morfològic ja permeten molta més variació”. “L’IEC ha anat en aquesta direcció”, es felicitava. Això sí, els experts consideren que la dialectologia hauria de ser més present en els plans d’estudi dels graus de filologia, però també per formar pedagogs i comunicadors, que tenen la transmissió de la llengua com a eina i objectiu. “Ara no van gaire ben preparats”, indicava Sistac. “També caldria més gramàtica històrica: la normativa s’ha d’ensenyar des de la varietat, i sabent d’on ve”, hi afegia Massanell. “Em fa l’efecte que no s’hi dona la importància que té, a la dialectologia”, cloïa Veny.
Els professors també responien una pregunta clau: com es pot fer atractiva la llengua per a un nou parlant a partir de la reivindicació dels dialectes? “Com normalitzaries la cuina catalana? A partir de paelles de Paellador o dels plats típics de cada terra fets a la manera de la terra?”, replicava Sistac, entre aplaudiments. “Hem d’integrar la gent a la llengua d’una manera racional i a partir de la proximitat, i el dialecte és la manera natural”, concloïa. “Si aconseguim que la gent estimi la llengua a través del seu parlar, defensarà millor el conjunt”, tancava Massanell.
En el mateix festival, el conseller de Política Lingüística, Francesc Xavier Vila, reclamava fugir d’“essencialismes” en la defensa dels dialectes, perquè la llengua és viva, i matisava que cal un registre per a cada situació. L’estàndard, així, és imprescindible com a “llengua anònima”, per exemple en fulls d’instruccions o prospectes de medicaments, si bé coincidia que el dialecte dona proximitat i identitat. “Hem de ser capaços de jugar amb aquesta diversitat per relligar la unitat de la llengua de manera subtil i alhora tan forta com sigui possible”, cloïa.