cinema
‘Societat negra’, la Barcelona fosca de les tríades xineses
“És impossible accedir a aquest món”, assegura Ramon Térmens, en referència a les màfies xineses que operen a Barcelona. Amb Daniel Faraldo, van escriure el guió de Societat negra , però es van trobar la feina de documentació feta. “La investigació ja la va fer l’Andreu Martín”, reconeix el director de Joves, Catalunya über alles! i La dona il·legal. L’escriptor va publicar el 2013 Societat negra, la novel·la en què es basa la pel·lícula. “Ell va parlar amb policies, que li van explicar històries, ens els va presentar i vam fer una trobada amb ells. Em va servir molt per certificar que és un món real. El que surt a la pel·lícula puc garantir que existeix: aquest món de prostitució, de timbes clandestines, de múltiples productes de consum molts dels quals són imitacions, falsificacions... Hi ha poca informació, algun treball, algun reportatge de televisió... Però és cert que són bastant invisibles.”
El projecte va arrencar per atzar. “Jo estic en alerta les 24 hores, sempre estic pensant què podria ser una pel·lícula”, explica Ramon Térmens en una entrevista a El Punt Avui. Un dia, ja fa onze anys, es va topar amb la novel·la d’Andreu Martín: “Veig a la contraportada que parlen de la màfia xinesa a Barcelona i em va cridar molt l’atenció. Em vaig comprar el llibre, el vaig llegir i vaig sentir una connexió directa amb la història.” El va enviar a Daniel Faraldo, coguionista i actor habitual dels seus films, que era a Los Angeles, i va pensar el mateix. “De seguida vam contactar amb l’Andreu i s’hi va posar molt bé, va estar molt content que volguéssim adaptar-lo.”
La pel·lícula està protagonitzada per dos actors d’origen xinès, Alberto Jo Lee i Chacha Huang, el nord-americà Daniel Faraldo i intèrprets catalans com David Arribas, Montse Germán i Abel Folk. Un confident de la policia i dos amics roben els diners d’una banda de gàngsters xinesa i s’han d’enfrontar a les conseqüències d’aquest acte, que van molt més enllà del que s’imaginaven.
De la comèdia a la foscor
La pel·lícula comença amb alguns tocs de comèdia, però a poc a poc es va enfosquint i situant-se en el terreny del thriller. Això ja prové de la novel·la, explica Ramon Térmens: “En el tercer acte és quan la pel·lícula ja s’enfosqueix totalment, amb la desaparició d’un dels personatges. La novel·la ja era divertida i ho hem potenciat. En el muntatge d’Anna Térmens, fins ben avançada la pel·lícula, hem anat alternant drama i comèdia. Arriba un moment que el que passa a la pel·lícula ja és molt greu i la comèdia ja no hi té cabuda.”
La pel·lícula està parlada sobretot en català, però hi ha també diàlegs en castellà i mandarí. “Fem la versió catalana per convicció. Jo no dic què pot passar en el futur, però mentrestant això és així, amb convicció al 100%. I després és per la realitat, també. Hi ha molts xinesos de segona generació que parlen perfectament el català. Jo el tema idiomàtic el plantejo amb normalitat.”
La pel·lícula mostra localitzacions diferents del que sol mostrar el cinema. “Volia que la ciutat fos un personatge més –diu el director–. Ja sé que no és la Barcelona de la copa Amèrica ni la cara A, però jo volia la Barcelona més fosca i canalla, i també la rodalia: hem rodat a Badalona, Santa Coloma, Sant Adrià, el port...”
El cinema de Ramon Térmens aborda sovint temes socials, però s’inscriu sobretot en el terreny del thriller. Térmens diu: “No faig una estratègia com a tal, les coses sorgeixen . Aquí va venir a través de llegir el llibre, i a La dona il·legal va arribar a través d’una trobada amb un amic meu que era advocat d’immigració. M’agrada molt el gènere, però també m’agrada trencar-lo, buscar-hi una profunditat, un existencialisme en els personatges, que estiguin al límit, forçats a prendre decisions morals, i aquestes decisions els comporten altres emocions i situacions noves... Als anys 40 i 50 es feia molt bon cinema negre, fins i tot a Barcelona. Després hi ha els anys 70, en què també es van fer bons thrillers, que barrejaven el gènere amb la temàtica social; és una combinació que m’agrada. Ficar-hi humor m’agrada, també, perquè l’humor funciona molt bé per destensar i que l’espectador s’enganxi.”
