anàlisi
Una silenciosa bomba de rellotgeria
Pensar que Geòrgia és quelcom aliè a Moscou seria repetir l’error comès amb Ucraïna
Els EUA han tret el nas a la regió del Caucas, i no ha estat precisament per estabilitzar-la
Irakli Tsereteli, Noe Zhordània o Ilià Zhavzhavadze possiblement ens resulten poc familiars. Meliton Kantària, Lavrenti Bèria, Eduard Shevardnadze o Zviad Gamsakhúrdia potser són una mica més familiars. En el cas de Stalin, són paraules majors.
Al cap i a la fi Ióssif Dzhugashvili –Stalin– ha estat la figura georgiana més rellevant a nivell mundial en els darrers 250 anys. Fou la figura dirigent del partit comunista soviètic i, per tant, qui de facto dirigí la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS) entre 1928 i 1953. En aquells anys, l’URSS s’industrialitzà de manera accelerada, fou la principal responsable de derrotar l’Alemanya nazi a la Segona Guerra Mundial i esdevingué la segona potència mundial en el marc de la guerra freda. No es tracta aquí d’analitzar la figura de Stalin. Ni els elevadíssims costos socials, econòmics i polítics del seu projecte sobre l’URSS. Però sí d’evidenciar com els georgians i Geòrgia no són ens aliens per a Moscou.
Altres casos? Gamsakhúrdia, primer president de la Geòrgia independent després de l’enfonsament de l’URSS el 1991, desenvolupà una brillant carrera acadèmica a l’URSS i esdevingué un dels principals opositors del sistema. Shevardnadze, ministre d’Afers Estrangers de l’URSS durant l’etapa de Mikhaïl Gorbatxov, fou una figura clau en els darrers anys de l’etapa soviètica així com de la perestroika. Bèria, un dels braços executors de Stalin, fou l’home clau del Comissariat del Poble per a Afers Interiors que s’encarregà de la policia política durant bona part de les purgues. I Kantària fou un dels pocs membres de l’Exèrcit Roig que el 1945 va poder atiar la bandera de l’URSS al Reichstag a Berlín.
Més encara? Zhavzhavadze fou un dels principals literats georgians del segle XIX, ferm combatent en favor de la llengua georgiana i un dels pares del nacionalisme georgià envers Rússia. Zhordània fou el màxim dirigent de la Geòrgia independent entre 1918 i 1921. I Tsereteli un destacat dirigent del Partit Obrer Socialdemòcrata Rus, després figura clau dels menxevics, que participà en la Revolució Russa de 1905 i una figura significativa de l’àmbit polític rus abans de la Revolució d’Octubre de 1917.
En definitiva, no són desconeguts precisament. Des de finals del segle XVIII i inicis del XIX Geòrgia ha estat absorbida per Rússia. Otomans i perses competiren pel control i absorció de Geòrgia. Els georgians miraren cap a l’Imperi Rus com a aliat. Evitaren la invasió otomana o persa. Però tingueren la russa. Després, una breu independència entre 1918 i 1921, en la qual no dubtaren a perseguir i eliminar una part de la població osseta que vivia en territori georgià, acusant-la de prorussa i probolxevic. Després foren conquerits per l’Exèrcit Roig en plena guerra civil russa. I, posteriorment, absorbits dins de l’URSS, primer en el marc d’una República Transcaucàsica i després com a república soviètica. Els anys soviètics atorgaren a alguns georgians un paper determinant en la gestió de l’Estat soviètic, com hem vist, encara que fou per motius polítics i no pas per derivades nacionals.
La seva independència el 1991 volia generar un conte de fades. Però va començar amb un aspecte ben traumàtic: la repressió sobre la població d’Ossètia del Sud i Abkhàzia –regions del nord frontereres amb la Federació Russa– que van reclamar la seva incorporació a Moscou. De fet, va generar una guerra entre la Federació Russa i Tbilisi. I després, guerres entre Ossètia del Sud i Tbilisi el 1998 o entre Abkhàzia i Tbilisi el 2004, que han deixat encara avui ferides obertes i una zona fora del control real de l’Estat georgià. Regions poblades fonamentalment per població russa i/o de cultura russa, després dels moviments de població generats durant l’etapa tsarista i soviètica, on ara Moscou s’ha afanyat a connectar infraestructures, concedir passaports russos... I, mentrestant, la major part de les autoritats georgianes han tingut ben poca mà esquerra amb aquestes bosses de població. I moltes vegades s’ha obviat l’interès geoestratègic que té la zona per a Moscou, que, agradi o no, és la potència veïna. No ens sona tot això?
Així, doncs, seria un gravíssim error des d’Occident repetir la mateixa errada que ja hem fet amb Ucraïna: pensar que Geòrgia és quelcom aliè per a Moscou. Fer-ho ens portaria a distorsionar la imatge del Kremlin com una figura que es mou a tort i a dret mirant de veure quina república veïna pot dominar, o fins i tot absorbir, abans que una altra, pel simple gust de fer-ho.
El Kremlin no és precisament cap ONG, ja ho sabem. I seria igualment perillós que aquest no vulgui ser conscient que, en l’actual món global, Geòrgia és un estat independent i sobirà; i, segon, que ja no només entren en joc les històriques influències sobre un territori, com les de Turquia o l’Iran sobre el Caucas. Ara hi ha també nous actors que tenen interessos en zones que fins al moment ben poc o gens els havien interessat. Per exemple, els EUA de Biden –i de Kamala Harris o Donald Trump a partir de gener de 2025– o la UE d’Ursula von der Leyen, fidel deixebla de l’Oncle Sam. No ens sona tot això?
Des de Brussel·les, com que tenim poca feina, ens preocupem pel Caucas i quines accions malèfiques pot fer allà l’os rus. De fet, ens vam alegrar que des del 2008 els EUA hagin farcit el país caucàsic de soldats en bases militars. I millor encara, que s’hagi animat la candidatura del país per entrar a l’OTAN i a la UE. No ens sona tot això?
És clar que hi ha una bossa important de població georgiana que vol veure Moscou tan lluny com pugui. Però no és una posició d’absolutament tota la població del país. Geòrgia no és una societat monolítica. I, agradi o no, hi ha bosses de població, encara que siguin minoritàries, que miren cap a Moscou. I altres que no necessàriament tenen animadversió cap al Kremlin ni simpatia. No ens sona tot això?
Així, doncs, semblaria un mal negoci voler reproduir aquell esquema on uns tenen Donetsk i Luhansk i altres Ossètia del Sud i Abkhàzia; on uns tenen recursos minerals a dojo i una gran plana de producció de cereal, i altres disposen de gran quantitat de pous petrolífers; on uns tenen gasoductes que connecten Àsia amb Europa, i altres tenen gasoductes i oleoductes. I pitjor negoci encara si tots dos tenen frontera amb Rússia i són zona històrica d’influència russa, que inclou sortides marítimes al mar Negre. Però l’Oncle Sam s’ha enamorat d’aquesta zona. I l’amor fa fer bogeries. El Kremlin encara n’està més enamorat, però sembla que no és correspost. Esperem, però, que tant amor no provoqui una explosió... que no seria precisament platònica.