Colòmbia i els cops d’estat

Colòmbia és un país que sempre ha presumit de no haver patit cops d’estat durant els anys més convulsos i invasius de la guerra freda. El cert és que mai va fer cap falta, perquè la usurpació violenta del poder fou un mecanisme pensat per foragitar aquell que qüestionés les bases del sistema, cosa que mai ningú va fer des de la institucionalitat colombiana.

De fet, el cop de 1953, amb el general Rojas Pinilla, va ser realment un pacte de les elits liberals i conservadores que, si bé va trencar l’ordenament constitucional, serví més per evidenciar que els dos grans partits, en realitat, defensaven el mateix. Ara bé, cinc anys abans, aquestes forces vives s’havien encarregat d’eliminar, a la colombiana, de tres trets enmig del carrer, Jorge Eliécer Gaitán, un cap liberal que pretenia canviar, primer, el seu partit i, després, el model social i econòmic d’un país pensat per beneficiar només uns pocs.

El mateix va passar quan la dictadura militar va caure, a finals de la dècada, i aquestes mateixes elits partidistes van acordar repartir-se el poder calcant el model de Cánovas del Castillo a l’Espanya de la Restauració. Les guerrilles apareixen, precisament, en aquest moment, en quedar excloses les seves propostes de la competència política democràtica. Més enllà de l’extermini constant de qualsevol alternativa, l’estabilitat institucional es va mantenir fins i tot en les èpoques més fosques del narcotràfic, quan el poder infinit de les màfies impregnà l’Estat però mai amb la intenció d’abatre’l, sinó simplement de servir-se’n.

Amb l’arribada de Gustavo Petro a la presidència, ara fa dos anys, les reformes que cerquen eixamplar l’Estat i portar-lo on mai no ha arribat es plantegen, ara sí, des de dins. I això, a més de ser nou en la història política colombiana, no agrada tothom. Per primera vegada, doncs, els que no accepten modificacions en els fonaments de l’Estat estan disposats a fer tremolar, si cal, la institucionalitat. Més enllà del terrorisme mediàtic a sou de les grans corporacions, el president fa uns mesos que denuncia un intent de “cop d’estat tou”. A Colòmbia, ningú espera militars al carrer, ni canonades contra el palau presidencial; ja no som als anys setanta i al segle XXI, en què ens han fet creure que ja no hi ha ideologies, les coses es fan d’una altra manera. El que el president colombià denuncia és la utilització del poder judicial, i de les instàncies de l’Estat que controlen l’oposició reaccionària, per posar fi a un govern que consideren usurpador i il·legítim, malgrat sortir de les urnes.

La darrera pensada per comprometre la continuïtat de Petro es cova des del Consell Nacional Electoral (CNE), on l’avui magistrat Álvaro Hernán Prada, un antic congressista processat per, suposadament, haver participat en la compra i manipulació de testimonis del seu cap, l’expresident Álvaro Uribe, comanda l’atac del lawfare. A Petro, l’acusen d’haver superat el límit de despesa durant la campanya del 2022, tot i que el CNE és un organisme administratiu que no té competències per emetre un judici polític contra el president. Aquesta violació evident de l’aforament presidencial és una maniobra que, amb matisos, ja va patir l’avui cap d’estat quan era alcalde de Bogotà. Llavors, el procurador Alejandro Ordóñez, també uribista com Prada, el va inhabilitar i l’apartà del càrrec. Quatre mesos va trigar la justícia internacional a exigir la seva restitució al capdavant de la capital colombiana perquè, com era sabut, el procurador no pot fer fora càrrecs electes a Colòmbia.

És un bon exercici d’hipocresia i cinisme que, mentre pregonen la divisió de poders, emprin la guerra judicial per fer política, perquè els magistrats i la resta d’instàncies de control responen a quotes de partit. Les elits colombianes no han hagut de cedir mai un mil·límetre en la gestió de la vida pública, que monopolitzen històricament. Segrestar l’Estat només amb el discurs naïf de la llibertat i la democràcia contra el “populisme” és ben fàcil en una societat en què en Jaume Canivell de La escopeta nacional, apolític total i de dretes, com el seu pare, menjaria arròs blanc i patates.