Palestina: guerra i ocupació

Avui fa un any del brutal atac de Hamàs que va ocasionar 1.200 morts i el segrest d’unes 200 persones, la majoria civils israelians. Va ser l’acció més sagnant duta a terme mai per l’organització islamista, que va cometre crims de guerra (assassinat i segrest de civils). També són crims de guerra els desplaçaments forçats de població, els bombardeigs contra civils i infraestructures vitals –hospitals, escoles, centres de refugiats...– que fan les tropes israelianes a Gaza, amb un balanç de 42.000 víctimes –a tall de comparació, la primera guerra àrabo-israeliana va provocar un total de 18.000 morts– i la subsegüent crisi humanitària per la manca d’aliments, aigua potable i medicaments. I avui fa prop de tres setmanes de les explosions al Líban dels busques i els walkie-talkies que van matar tres dotzenes de persones, en van ferir 3.500, molts militants de Hezbol·là, i van destruir la xarxa de comunicacions de l’organització. Finalment, el 27 de setembre, un bombardeig israelià al sud de Beirut va matar el líder, Hassan Nasral·là, i la direcció del partit milícia xiïta.

Aquestes dues dates són les que duen a les portes d’una guerra generalitzada a l’Orient Mitjà d’un abast internacional imprevisible. Darrere del 7-O, de la mort i destrucció a Gaza, de les agressions contra els palestins de Cisjordània per uns colons encoratjats pel Partit Sionista Religiós, supremacista jueu i partidari del Gran Israel, subjau una llarga història d’ocupació. La independència d’Israel i la guerra del 1948 donen lloc al que els palestins denominen la Nakba (desastre), és a dir, l’abandonament forçat de milers de localitats i la sortida de l’actual Israel de 860.000 refugiats segons el recompte de l’Agència de l’ONU per als Refugiats de Palestina al Pròxim Orient (UNRWA), creada el 1949.

La guerra fixa les fronteres reconegudes internacionalment d’Israel, el 78% del territori del mandat britànic de Palestina (el pla de partició de l’ONU de 1947 li atorgava el 55%), Jordània s’annexiona Cisjordània i Gaza passa a ser administrada per Egipte. I la guerra de 1967 dona lloc als territoris ocupats que la resolució 242 de l’ONU d’aquell mateix anys insta Israel a abandonar. Són, doncs, 57 anys d’ocupació.

La crisi d’enguany s’explica per diverses raons. D’una banda, la sensació palestina que la possibilitat d’esdevenir un Estat s’esborrava amb els Acords d’Abraham (2020), pels quals els Emirats Àrabs i Bahrain, amb el vistiplau de Riad, i el Marroc i el Sudan reconeixien Israel.

S’hi afegeix, el setembre del 2023, l’anunci d’un acord de pau entre l’Aràbia Saudita i Israel. D’una altra banda, Netanyahu ha vinculat la guerra al seu futur polític, que fins fa un any es veia amenaçat per tres processos pendents per corrupció i per les protestes contra l’intent de posar el Tribunal Suprem al servei del govern.

La guerra ha remuntat la seva popularitat i, alhora, satisfà les pulsions supremacistes dels seus aliats de govern més extremistes. Però els atacs contra Hamàs i Hezbol·là han provocat una resposta de l’Iran, que vol mantenir el lideratge sobre les milícies xiïtes de l’Orient Mitjà, tot i que no pot guanyar una guerra contra Israel amb el suport dels EUA i en uns moments en què el règim dels aiatol·làs coneix una oposició interna creixent des de la mort d’una jove kurda detinguda per la policia de la moral per portar el vel mal posat (setembre del 2022). I, així, la participació electoral en la primera volta de les presidencials del juny no va arribar al 40%.

La guerra també dificultaria els intents de Teheran per sortir de l’aïllament internacional amb la venda de material militar a Rússia i d’hidrocarburs a la Xina. Per acabar, és poc comprensible la reacció dels EUA i d’alguns països europeus, que denuncien el bombardeig de l’Iran però no critiquen la massacre de Gaza ni la vulneració del dret internacional amb la invasió del Líban.

De nou, un descrèdit per l’ordre liberal de matriu occidental i la doble vara de mesurar els conflictes segons qui siguin els actors. De retruc, Joe Biden compromet les possibilitats de Kamala Harris, ja que la seva posició retreu el vot jove i musulmà (en gran part afroamericà).

És urgent, doncs, implementar la solució dels dos estats per tancar el conflicte creat per l’ocupació i aturar una guerra que pot ser devastadora per a tothom.