Més a la dreta que Mussolini

A diferència del que passa a Alemanya amb el cognom Hitler, a Itàlia dir-se Mussolini no és cap motiu de vergonya, al contrari. Els seus hereus el reivindiquen. Alessandra Mussolini, personatge televisiu, política i una de les netes més famoses d’Il Duce, ha estat pionera en la batalla burocràtica per permetre als fills portar també el cognom matern –a Itàlia duen per defecte només el patern– “per tal de perpetuar el cognom Mussolini”, subratlla. Fins i tot funciona de reclam electoral. Durant la darrera campanya a les municipals de Roma, el 2021, “Vota Mussolini” va triomfar. Rachele, germana d’Alessandra que es presentava amb Germans d’Itàlia (GdI), va ser la regidora més votada tot i no ser cap de llista: el seu cognom va fer el rècord de preferències personals.

Ara, Rachele Mussolini, que va penjar una foto a Facebook el dia que es commemorava l’alliberament del nazisme i el feixisme amb la frase “Jo el 25 d’abril només celebro San Marco”, acaba de deixar el partit de Giorgia Meloni perquè el considera massa reaccionari en matèria de drets, i ha fet el salt a Força Itàlia. Un cop d’efecte ple de simbolisme que evidencia l’essència de GdI, el reaccionarisme: a dos anys de la victòria a les urnes, és un partit obsessionat amb la batalla cultural identitària, que retalla drets i persegueix llibertats, censura els mitjans i criminalitza la dissidència amb elevades penes de presó per a qui es manifesti, entregat a complaure els lobbies contraris a l’avortament i als drets LGTBI. Massa de dretes fins i tot per als Mussolini?

En realitat, darrere s’hi amaga una operació planificada pels hereus de Silvio Berlusconi, amb la filla Marina al capdavant, que té el mateix bon olfacte que el pare pels negocis i per l’oportunisme polític. Lluny de ser una anècdota, el pronunciament de Mussolini contra Meloni acusant-la de ser massa de dretes –també hi té un pes l’ambició personal i la hipocresia, com en tants canvis de jaqueta– il·lumina la història política d’Itàlia de les últimes dècades, marcada per una relació d’interdependència entre berlusconians i postfeixistes.

Rachele Mussolini du orgullosa el nom de l’àvia, l’esposa d’Il Duce que el règim va convertir en model de dona tradicional a seguir: muller devota, austera i abnegada. L’esposa del dictador feixista, coneguda per tenir un caràcter poc procliu a la clemència, es disfressava de pobra i anava al mercat per tafanejar què deia de política la gent del poble, que havia de fingir no reconèixer-la. “Dir que va ser una dona extraordinària és quedar-se curt; va saber estar sempre al costat d’un home que ha marcat la història d’Itàlia”, deia la neta del dictador el 2010 a la revista Oggi. “Rachele júnior té els mateixos ulls lluminosos de l’àvia que van enamorar Il Duce i va ser preseleccionada a Miss Itàlia, però va preferir estudiar i fer carrera política”, deia el setmanari, un dels més populars del país.

Era un afalagador reportatge que, seguint la tònica dels principals mitjans italians des de fa dècades, i a remolc del mantra de Berlusconi que Mussolini va fer “moltes coses bones”, blanquejava Il Duce i la història del feixisme. Aquell any, a Itàlia manava Berlusconi. Mentre als mitjans estrangers esclatava el sòrdid escàndol del bunga bunga, a Itàlia, als canals de propietat berlusconiana, apareixia Alessandra Mussolini fent pics d’audiència en un xou defensant a crits el dictador feixista, o la ministra de Joventut més jove de la història del país, una ambiciosa militant feixista que deia que Mussolini va ser “el millor polític que ha tingut Itàlia”: Giorgia Meloni.

Els postfeixistes han fet carrera política a redós de Berlusconi. Gràcies a l’aliança que hi va forjar, Il Cavaliere va poder governar Itàlia durant anys i consolidar el seu imperi mediàtic i polític. El magnat que va entrar en política per escapolir-se dels problemes amb la justícia provocats per la seva manera irregular de fer diners va poder morir l’estiu passat sent el tercer home més ric del país. Sense Força Itàlia no ho hauria aconseguit. És un partit fet a mida que ha funcionat com una empresa. Fins al punt que, ara sense el líder, la família Berlusconi ha hagut de decidir si valia la pena continuar patrocinant-lo. I han trobat el forat de mercat: la dreta liberal que se senti incòmoda en l’estretor reaccionària meloniana del Déu, pàtria i família.

Preparen una opa i una redefinició de marca del partit, i intentaran presentar-se com els guardians de les llibertats individuals. Fins i tot està valorant fer el salt a la política l’exparella de Berlusconi, Francesca Pascale, que un cop separada del magnat va aparellar-se amb una dona i es postula com una capdavantera dels drets LGTBI. Assegura que a Berlusconi, de qui parla amb devoció, no li hauria agradat la croada contra els drets LGTBI que du a terme l’executiu de Meloni.

Els darrers anys, quan GdI començava a superar-lo a les enquestes, Berlusconi va explotar en una convenció del partit. Va dir, indignat: “Però si vaig ser jo qui vaig dur-los al govern, qui va legitimar-los!” Va treure de la marginalitat política els postfeixistes i hi va pactar perquè ell, amb el feixisme, hi tenia una relació d’utilitarisme, de conveniència recíproca. Va ser l’artífex del procés de normalització que ha culminat amb el triomf del postfeixisme. Amb tot, el partit de Berlusconi sense Berlusconi és difícil de vendre, així que ara podria ser l’ocasió de marcar perfil i intentar distanciar-se dels postfeixistes. Fins i tot, i paradoxalment, acollint l’orgullosa neta de Mussolini (l’altra, Alessandra, ja fa temps que va fer el salt a can Berlusconi). Oportunisme de supervivència.

Qui en sap poc, de ser oportú, és el líder del PP espanyol, Alberto Núñez Feijóo. No hauria pogut triar un pitjor moment per anar a Roma a festejar Meloni per seduir votants de Vox. Mentre Feijóo, amb un Antonio Tajani al costat amb cara de circumstàncies, feia una roda de premsa trista sense cap interès per als mitjans italians, per lloar de forma vaga i desinformada “les polítiques de Meloni”, Força Itàlia anunciava que formava un nou grup a l’Ajuntament de Roma amb els que han abandonat GdI, amb Mussolini al capdavant.

Els populars italians, després d’haver estat engolits per l’extrema dreta que ells mateixos han alimentat, intenten distanciar-se’n, mentre els seus homòlegs espanyols, desubicats i creient-se més llestos, els copien fil per randa els errors. I amb la manca de sentit del ridícul com a agreujant.