“Sempre és fàcil connectar amb la por”

No, he vingut caminant perquè visc molt a prop, i en general camino més que no agafo el metro, però el faig servir habitualment.

La veritat és que sí. Quan estàvem rodant Estación Rocafort, em van nominar al Goya. Veníem d’un rodatge nocturn i vaig veure les nominacions en directe des de Canàries. Són dos projectes que per mi van anar una mica encadenats. Per mi ha estat un projecte que m’ha canviat la vida, li estaré agraïda sempre. Tots els records que en tinc són boníssims.

Sí, és clar. És veritat que tens com un tren de sortida tan fort i, a més, un personatge que té tant de pes, i de sobte estrenes a Sant Sebastià, la nominació al Goya... Després d’això, hi ha molts dubtes de què passarà després, perquè al final no deixa de ser una professió molt incerta, per als que ja estan consagrats i per als que comencen. Però la veritat és que estic molt contenta perquè han anat sorgint coses, continuo treballant d’actriu, tinc pendent d’estrena la sèrie de Les abogadas, al setembre [RTVE], i ara estaré fent teatre a Barcelona amb Primera sangre [TNC, del 14 al 24 de novembre].

Sí, molt. És la primera pel·lícula de terror que faig, però la veritat és que tinc una sensació com si ja n’hagués fet. És veritat que he provat el gènere fantàstic, però pel·lícula de terror és la primera que faig. A part de la sèrie Mòpies no he fet res, en audiovisual, però he fet l’obra de teatre que esmentava, Primera sangre, de María Velasco, que flirteja força amb el gènere. L’hem fet a Madrid al Centro Dramático Nacional i ara la farem al novembre aquí a Barcelona, al TNC. Com que és un gènere que personalment m’agrada, hi ha alguna cosa dels codis que es va integrant de manera força natural.

Jo crec que sempre és fàcil connectar amb la por, del tipus que sigui. En aquest cas hi ha alguna cosa molt interessant, un espai molt quotidià que de sobte fa com de catalitzador de pors molt profundes. La por d’allò desconegut es pot manifestar en qualsevol lloc. El metro sempre ha estat una font d’històries i de misteri molt potent.

La veritat és que sí, perquè em connecta molt més amb aquest món del misteri, del terror. També és veritat que és un personatge que és força acompanyant de la protagonista, viatjo amb el personatge de la Laura tota l’estona. El meu personatge, i jo com a actriu, també, hem viscut tot aquest viatge de peripècies al metro, d’ensurts, terror, aparicions... una mica com a testimonis, i com a suport del personatge principal, que és a qui li està passant tot. Ha estat bonic també viure’l d’aquesta manera.

Jo diria que és una persona amb temprança, que li agrada escoltar, que està per la gent que estima, pels seus amics... Diria també que és misteriosa, no saps què està pensant, no saps quines intencions té, però dintre d’això no té mala fe.

Una pel·lícula de terror porta implícits molts reptes. I aquesta, en concret, té alguna cosa de treballar amb allò que no hi és, físicament, que potser l’espectador veu a la pantalla, però que tu com a actor no ho estàs veient. És un repte bastant gran. No només els monstres que no hi són, sinó també com tota la violència, la urgència, que té una part molt d’artifici quan la rodes i que després, quan la veus, doncs està allà i té sentit amb tota la història. Això passa a totes les ficcions, però en el gènere de terror, hi és d’una manera molt forta. Després, crec que rodar al metro és un repte per a tothom, vam rodar allà on comença la línia, en algunes parts de les vies, en vies abandonades, trens... I sí que és veritat que la sensació de baixar la via era curiosa, perquè és com un espai molt quotidià que et fa sentir segur, que coneixes, però de sobte creues com un petit llindar i la sensació és com molt vertiginosa. Crec que és també una mica el que passa amb aquesta pel·lícula, que l’escenari és conegut, quotidià, hi ha cert confort, i de sobte, comencen a passar coses que et porten cap a altres llocs.

No, la veritat és que m’han arribat per la pel·lícula. Arran de fer aquesta pel·lícula i anar comentant-ho amb gent propera, s’anaven despertant records que tenia cadascú al voltant de l’estació Rocafort. De sobte vaig començar a sentir històries que després no tenen tant a veure amb el que desvetlla la pel·lícula.