Europa
La ultradreta es fa forta al Regne Unit
Costa molt de controlar perquè no té líders clars, sinó influenciadors, i es comunica per internet
El partit de Farage, amb un 14% de suport, comparteix moltes de les preocupacions dels extremistes
De fons hi ha por per l’arribada massiva de sensepapers i el desequilibri regional nord-centre
El Regne Unit ha vist aquest mes com es produïen els pitjors disturbis en més de deu anys, provocats per l’extrema dreta anglesa després de la mort de les tres nenes de Southport causada per un menor. Les protestes i els aldarulls es van produir després que circulés per les xarxes socials la falsa informació que l’atacant era un immigrant sense papers que havia arribat per mar. Això va ser el que va enfurismar la gent. Però qui hi havia al darrere d’aquestes mentides i qui forma l’extrema dreta al Regne Unit?
La primera organització feixista al Regne Unit va ser la dels Feixistes Britànics, fundada el 1923 per una dona, Rotha Lintorn-Orman, inspirada en el partit de Benito Mussolini a Itàlia. El primer gran partit moviment pronazi va ser la Lliga Imperial Feixista, fundada el 1929 per l’antisemita i racista Arnold Leese. Els anys trenta van estar dominats per les camises grises d’Oswald Mosley i la seva Unió Britànica de Feixistes (BUF), que va arribar a tenir 40.000 seguidors i defensava la “preferència imperial”, que consistia a afavorir fiscalment els productes de les colònies abans que els estrangers.
Durant la Segona Guerra Mundial, els líders feixistes van ser internats –segons la regulació de defensa britànica– perquè no col·laboressin amb els nazis.
Després de la guerra, el feixisme es va afeblir al Regne Unit, però no va morir del tot i va ressorgir als anys cinquanta amb l’arribada de treballadors afrocaribenys, principalment per reconstruir el país. Es van crear petits grups que van confluir el 1969 al Front Nacional, que es va fer gran amb la protesta per l’arribada dels 30.000 indis expulsats d’Uganda acceptats pel govern. Als anys vuitanta, l’extrema dreta va perdre força arran de l’arribada de Thatcher i la seva dura política migratòria.
Les dècades de 1990 i 2000 van estar dominades pel Partit Nacional Britànic (BNP). El 2009 Stephen Yaxley-Lennon, àlies Tommy Robinson, un hooligan, va fundar la Lliga de Defensa Anglesa (EDL), un moviment contra l’extremisme islàmic a Luton format per hooligans, en un intent de polititzar-los. L’EDL va ser dissolt al cap de poc.
“Sempre hi ha hagut un grup d’extrema dreta gran [al Regne Unit], però des del 2010 no hi ha un grup que mogui l’extrema dreta, ara és més un fenomen d’internet que fa que la gent surti als carrers”, explica a El Punt Avui el professor Matthew Feldman, expert en extrema dreta de la Universitat de York.
La nova extrema dreta que s’ha mostrat ara està formada per una sèrie d’influenciadors d’internet, entre els quals hi ha membres d’Acció Nacional, l’únic grup d’extrema dreta prohibit al Regne Unit, considerat terrorista; membres de l’organització neonazi Alternativa Patriòtica, molt minoritària; Tommy Robinson, que escriu a X des de Xipre, on està no se sap del cert si fugat de la justícia, i la seva mà dreta, Danny Tommo, que penja vídeos a YouTube des d’Anglaterra.
Fantasies perilloses
Robinson estava vetat a la plataforma fins que la va comprar Elon Musk, que també ha fet córrer informació a favor dels motius de l’extrema dreta. Cap d’ells va fer cap crida a la violència ni van dir res que pogués provocar que se’ls denunciés.
També hi ha l’actor Laurence Fox, fundador del partit Reclaim, molt semblant al Reform de Nigel Farage, que es desmarca de la violència però, alhora, diu que els violents tenen part de raó, com fa Farage. La violència és el límit. “Quan diuen «Ja n’hi ha prou» o «Atureu les barques» o «Volem que ens tornin el nostre país», es refereixen que volen una versió del Regne Unit en què no hi hagi diferències culturals, comparteixen una nostàlgia de l’Imperi britànic i busquen homogeneïtzar el país, que tots parlin igual, i aquestes fantasies poden ser molt perilloses, i això és el que motiva els extremismes de dreta”, diu Feldman.
A les protestes per les nenes de Southport hi havia molta gent que no forma part de l’extrema dreta però simpatitza amb moltes de les seves idees. I aquí hi ha part dels votants de Nigel Farage, que representen el 14% de la població. Keir Starmer, tot i haver guanyat les eleccions del 4 de juliol amb una gran majoria, només va treure el 33% del vot. Reform no és extrema dreta, sinó dreta populista antiimmigració. I l’extrema dreta protestava contra la política migratòria laborista. De fet, els disturbis es van produir després que arribés al poder Starmer amb un programa de centre i amb polítiques molt allunyades de les de la facció dura dels conservadors els últims anys.
Solució puntual
Al Regne Unit hi ha un problema molt greu amb la immigració il·legal, que està disparada des del Brexit, i també un enorme desequilibri econòmic regional entre el nord i el sud. Aquest va ser un dels motius perquè van votar Johnson el 2019. Però res no va canviar. Aquestes protestes i els aldarulls es van produir en zones depravades, principalment del centre i nord.
Starmer ha aconseguit aturar la violència amb mà dura per mitjà de judicis exprés i igualant els delictes d’odi a les xarxes amb la resta. Ha frenat la violència, però no els motius que hi han portat. Aquesta serà una solució molt més complicada i de llarga durada perquè els problemes són molt profunds.