Música
Sara Blanch
Soprano
“Al poble, de petita, sempre cantava! A casa i al carrer!”
La soprano ebrenca, que el dia 5 actua a Peralada, va debutar al maig a l’Òpera de Viena i al setembre ho farà a La Scala de Milà
“Això de pensar que aquí no som tan bons i a fora ho són moltíssim, ens fa caure en l’error de voler aparentar”, assenyala
Ens falta, com a societat, mirar una mica més endins i no donar tant valor a l’aparença
Als pobles el temps és més espaiat. Som pocs i cada pèrdua la sents d’una manera especial
Escriure sobre Sara Blanch (Darmós, Ribera d’Ebre, 1989) no és fer-ho d’una soprano més dins de la generació més jove de veus líriques del panorama musical europeu. És fer-ho d’una soprano amb una personalitat musical realment de molts quirats. Amb debuts enguany a l’Òpera de Viena com a Reina de la Nit de La flauta màgica o, el proper mes de setembre, a La Scala de Milà, la seva trajectòria és meteòrica. Malgrat això, la seva personalitat no desprèn el divisme de les cantants d’antany, sinó naturalitat i espontaneïtat. Aquesta entrevista n’és una mostra.
Fa només uns mesos va fer-se càrrec de totes les funcions d’‘Un ballo in maschera’, al Liceu, perquè l’altra soprano, la belga Jodie Devos, havia cancel·lat les seves per problemes de salut. Com l’ha deixat, ara, la seva mort? Es coneixien?
Ella tenia un any més que jo, així que més o menys érem de la mateixa edat! Recordo que quan vaig haver de substituir-la just acabava de perdre el meu padrí precisament de càncer i estava molt i molt sensible. Quan has de substituir algú perquè té un constipat o alguna cosa més lleugera, t’ho agafes com un repte, però, en aquest cas, tractant-se d’una malaltia tan seriosa, substituir-la al Liceu, més que un repte, va ser un xoc. No havíem coincidit en els assajos perquè els fèiem en horaris diferents, però, fa unes setmanes, li vaig escriure i em va dir que les proves eren positives i que les previsions començaven a ser bones... L’altre dia, però, tornant de València en tren, vaig obrir Twitter i la primera notícia que vaig veure és que la Jodie havia mort. Se’m va glaçar tot...
Porta una temporada especialment intensa amb papers de gran importància en teatres de tot el món. Com els tria?
Intento tenir un gran control sobre això. És important tenir clar, d’entrada, què és el que pots fer vocalment i què no. Això és sagrat. Si, per exemple, portes la veu a un lloc i després no tens opció de fer marxa enrere, és perillós. En aquest sentit, doncs, cal estar molt convençuda dels repertoris que fas. Ara vinc, com dius, d’un període molt intens i necessito vacances [riu], però em sorprenc quan m’adono que, malgrat tot, per a cada projecte he estat capaç de trobar-hi una determinada energia. El que em costa més, tanmateix, són els canvis, l’adaptació. Fer les maletes, anar a un lloc nou, treballar amb gent nova, amb un idioma diferent… Els primers dies sempre em costen força i hi ha vegades en què no tens prou temps per adaptar-te a tots els canvis.
Una vegada em va comentar que, més que escollir vostè els papers, són els papers els que l’escollien a vostè!
En òpera és possible que sigui així, tot i que hi ha també aquest punt de voler molt una cosa i quan més hi penses, més d’hora acaba venint! També m’han proposat papers que no havia considerat mai i que, en canvi, s’adapten perfectament a la meva vocalitat; en aquest cas t’emportes una sorpresa molt gratificant! D’altra banda, soc una mica masoquista i necessito buscar constantment nous reptes; m’agrada molt cantar coses noves, perquè això m’inspira i em fa somniar, em fa créixer, tot i que a vegades reconec que em sobrepasso. Els meus familiars, de fet, solen dir-me: “Cal que facis sempre repertoris nous? Si un dia repeteixes alguna cosa que ja hagis fet, no crec que passi res!” Suposo que ells veuen també les situacions que em generen un cert estrès... En aquest sentit possiblement hagi de trobar un equilibri...
Entre les seves gestes recents hi ha haver debutat a l’Òpera de Viena en el paper de la Reina de la Nit de ‘La flauta màgica’ de Mozart. Com va anar?
Molt bé! Va ser una experiència increïblement emocionant amb un paper, a més, molt emblemàtic. Recordo passejar pels llocs d’un teatre que sempre havia mitificat i preguntar-me: “Realment... ets aquí?” Són moments en què et venen imatges de quan eres al poble de petita escoltant música clàssica i comences a imaginar-te aquest món... A Viena ja hi havia anat a preparar el meu paper de Zerbinetta de l’Ariadne auf Naxos, que vam fer al Liceu. Vaig visitar la casa de Mozart, la de Beethoven..., em vaig impregnar de tota la cultura d’allà.
I al setembre debutarà, amb ‘L’Orontea’, ni més ni menys que a La Scala de Milà.
Sí, és un altre teatre d’aquells que tens a la ment des de molt petita. És dels pocs teatres que en anomenar-lo tothom sap de què es tracta. Tinc molta curiositat per conèixer l’energia especial que hi haurà a dins i per veure com s’hi treballarà, quin ambient hi haurà. Al principi un lloc així fa respecte i el veus massa gros, però ara, en canvi, penso: “I tant, que hi cantaré!”
El baríton també català Enric Martínez-Castignani, que va debutar-hi fa tot just unes setmanes fent el ‘Werther’ de Massenet, em va dir: “És que, allà, hi van de veritat!” Té la sensació que a Catalunya a vegades no hi anem prou, “de veritat”?
Bé, el que veig és que, a vegades, les coses no són, o no haurien de ser, tan complicades. Hauríem d’humanitzar-ho tot més i fer-ho més senzill, perquè, al final, anant a fora, t’adones que no tot és qüestió de recursos. A l’Òpera de Viena, per exemple, el camerino era senzillíssim! Ni tan sols tenia lavabo! Aquí, a Catalunya, tenim uns nivellassos, un potencial en tants àmbits… Considerem sempre molt bo el que hi ha a fora sense adonar-nos que, en molts aspectes, estem més professionalitzats que allà. I, és clar, et preguntes: “Què falla?”
L’ànima, ens falla?
Potser sí. En tot cas hem de creure’ns-ho més, gaudir a fons del que tenim i deixar de capficar-nos en si allò que fan a fora és més important o no que el que es fa aquí. El que hem de fer és creure’ns-ho una mica més i fer música des de la senzillesa, des de l’essència humana. Sovint, això de pensar que aquí no som tan bons i a fora ho són moltíssim, ens fa caure en l’error de voler aparentar.
Provincianisme?
Sí, o complex d’inferioritat. Però deixa’m insistir-hi: no ho necessitem! Al final es tracta de buscar a dins de cadascú, ja que la música, al capdavall, és a la vegada el més profund i el més senzill. I, sobretot, tenir més contacte amb la gent, crear xarxes de connexió, ja que, al final, els músics volem això: connectar amb diferents sensibilitats.
Com conviuen aquestes idees en un context, però, en què tot s’acaba reduint al mercat i la música és entesa cada vegada més com un producte que es compra i es ven?
En el meu cas intento no perdre la meva essència. Tinc sempre molt clars els motius pels quals vaig triar cantar. Si els perdo estic convençuda que no podré donar el mateix. No només disminuirà la qualitat, el rendiment en un terreny artístic, sinó el sentit que li dono a la vida. És la manera que tinc de comunicar-me, d’expressar-me...
Hi té res a veure, en aquesta visió de l’art, i de la vida, ser d’un poble tan petit com Darmós?
Probablement. Allà el temps és molt més espaiat, en certa manera passa més lent, estàs més sol... Sents la vida d’una manera diferent. Som pocs i cada pèrdua que hi ha al poble, per exemple, la sents especialment. Quan vaig venir a Barcelona, recordo passar-ho força malament al principi. Sovint em deien: “No, tranquil·la, si això és aquí al costat...!” I jo, que considero que la casa de la meva àvia, al poble, que és a un minut de la meva, ja és lluny, caminava i caminava i no arribava mai allà on havia d’arribar! Fins que vaig entendre que segurament estava caminant massa lent estant en una ciutat on tothom camina ràpid! Vaig haver de fer un procés d’adaptació a la ciutat i, després, un de desadaptació fet a consciència, ja que m’adonava que aquell ritme no m’anava gens bé i em condicionava tant físicament com mentalment.
Les Terres de l’Ebre són un territori oblidat?
A les Terres de l’Ebre es fan coses molt interessants, però a vegades també són l’excepció que confirma la regla, i això ens hauria de fer plantejar en quin punt estem. Crec que les Terres de l’Ebre no són on haurien de ser. També se’ns ha portat la indústria que en altres zones del territori no volen. En tot cas, a les Terres de l’Ebre i les zones rurals fan falta llocs de feina i tampoc es potencia la cultura com s’hauria de potenciar i com es fa a molts altres llocs. Sovint es confon cultura amb “lleure i esbarjo” i totes dues coses són importants, però no pots deixar de banda la cultura, perquè això empobreix la societat.
Quin va ser el moment en què va tenir la certesa que volia ser cantant?
Al poble, de petita, sempre cantava! A casa i al carrer!
Diuen que duia sovint una samarreta de Ronaldinho.
Sí, perquè, a més de cantar, volia jugar també a l’equip femení de futbol. Vaig arribar a apuntar-me, de fet, a un equip de Barcelona, a la Vila Olímpica, però va durar un telenotícies... Ja vaig veure que era impossible poder-ho compaginar amb la meva activitat artística!
Segueix les gestes de l’equip femení del Barça?
No gaire, perquè no tinc temps, però sempre vull que guanyi el Barça, sigui femení, sigui masculí, de futbol o de qualsevol altre esport. Quan anava a l’institut sí que el seguia força, però. Em vaig comprar una pilota i, a més de cantar, també anava pels carrers del poble fent circuits amb la pilota, i no ho feia malament [riu].
S’ha parlat de l’autenticitat del seu cant, de la seva intuïció... Com ho interpreta, això, en uns temps de postveritat en què les coses ja no cal que siguin autèntiques sinó que n’hi ha prou que ho semblin? Enrique Morente em va dir una vegada: “A la vida cal fer les coses que un sent que ha de fer, no les que els altres volen fer semblar que siguin...”
Exacte. Ens falta, com a societat, mirar una mica més endins i no donar tant valor a l’aparença, sinó al que realment és. Per això, qui programa i té, per tant, la capacitat de decidir qui canta i qui no, hauria de saber treure aquest vel...
Què farà, aquest estiu?
Anar al poble i gaudir de les platges que tenim a l’Ebre, que són magnífiques! També passaré uns dies a Itàlia de vacances. I llegir. Últimament llegeixo molts llibres de psicologia i filosofia, m’agrada entendre com funciona la ment.
Related news
Leave a comment
Sign in.
Sign in if you are already a verified reader.
I want to become verified reader.
To leave comments on the website you must be a verified reader.
Note: To leave comments on the website you must be a verified reader and accept the conditions of use.