Bergman, que romans als llimbs

El Grec ha convocat (segurament sense ser-ne conscient) un díptic Bergman. Perquè Guillem Albà pateix una caiguda fortuïta que l’aproparà a algunes escenes d’El setè segell, de Bergman, i perquè Angélica Liddell li rendeix una absoluta devoció amb la peça que acaba d’estrenar a Avinyó, i que s’ha vist aquest cap de setmana al Teatre Lliure. De fet, a Vudú (Temporada Alta, 2023) ja va fer la primera picada d’ull perquè, així com el director suec va preveure com volia que fos el seu funeral, també Liddell assajava com hauria de ser el se propi comiat. Albà revela la misèria de la humanitat retratant la seva por del ridícul i, sobretot, els tics dels actors dramàtics. Liddell signa la segona part de la seva trilogia de la desaparició blasmant la crítica (perquè Bergman els repudiava) i la humanitat en general.

Liddell provoca amb la paraula i també amb l’acció. El seu ritual té més sensació de fer un exorcisme que no pas una reconciliació astral. En aquest Dämon, el lloc importa. Veure un papa creuar l’escenari té una significació molt diferent si és el Lliure o el Palau dels Papes, d’Avinyó. Posar el prototip de fèretre que va fer servir Bergman, imitant el de Joan Pau II, té una força diferent si és a les voltes d’Avinyó o a Montjuïc. Liddell fa un homenatge a la filmografia d’Ingmar Bergman, una deu per a la seva creació. De fet, el director de cinema s’emmirallava en August Strindberg, un tortuós dramaturg suec que llançava les seves muses als cavalls com a dispositiu de creació. Ara, Liddell s’hi llança tota sola. Estripant els fragments de les crítiques més incendiàries de la premsa francesa. Va dir que ho adaptaria per a cada canvi de plaça però ella, possiblement sense conèixer el precari púlpit de la crítica catalana, la va encertar en decidir que no tenien el rang de les de Le Monde. Si ho hagués fet, tampoc seria la primera a estripar-hi. Perquè Pere Faura s’havia atrevit a caricaturitzar una crítica sencera en el muntatge Sweet precarity (Teatre Principal d’Olot, 2017).

Diu Krystian Lupa que un actor mor cada 20 anys. Té la vida d’un cavall. L’intèrpret té una segona oportunitat perquè pot renéixer aportant una nova pàtina desconeguda. El dramàtic pot ser clown; el pallasso, obrir-se a la tragèdia. El showman pot saltar a l’autoficció. I així fins que arribi al descans per baixar a la platja, o morir. Guillem Albà celebra els seus 20 anys de carrera professional (va començar amb 19 anys tocant l’acordió amb els de Titzina) fent un salt mortal. Hamlet es preguntava massa coses i tenia angúnia d’aquell paisatge del qual ningú tornava (Àlex Rigola en faria una dramatúrgia ben potent fa uns anys a Aquest país no descobert que no deixa tornar de les seves fronteres cap dels seus viatgers). Albà, amb Aitana Giralt i de bracet d’Andrea Jiménez, s’ha posat a prova. I, entre una calavera, els tics dels actors dramàtics i una certa angúnia a l’abisme (l’univers exigent de la paraula de la trama aristotèlica), no abandona la seva insòlita simpatia, connecta de nou sense el silenci de Trau, Pluja o Calma. Però es distancia de la festa desfasada de Marabunta o Jaleiu. De Sketchofrenia, encara li queda aquella necessitat de moure’s (per fer el quadre més còmic)... En aquest joc, Albà demostra que té camp per experimentar. Que sigui dramàtic, còmic o delirant, el que compta és sentir-se viu, en risc, actiu, a l’escenari. O en tot el que es desenvolupi per captivar l’audiència. No es tracta de competir amb la mort, sinó de jugar-hi sense por.

Liddell assegura que vol completar la trilogia amb Eón, una peça en què emmudirà. Una altra analogia amb Albà, que s’ha plantejat el repte de donar un pes a la paraula predominant en una autoficció que, com Liddell, acaba traient un enroc salvador en la seva particular partida d’escacs. Sigui amb la por del ridícul o de la mort. Bergman acordaria tancar aquesta partida doble en taules.